0. PRESENTACIÓ
En aquests moments actuals de canvis en el món occidental, amb una visió de la mundialització que torna a mirar Orient com a punt d’equilibri, potser seria convenient anar 150 anys enrere, al moment en què Orient va veure’s aclaparada per Occident i es va veure obligada a canviar el seu patró confucionista i el seu equilibri creat per la dinastia Qing al llarg de dos segles. La dinastia Chosen a Corea portava cinc segles d’existència sota el mandat del cel xinès, els Tokugawa havien aïllat el Japó d’aquest gegant veí fins a convertir-lo en un espai més autònom a principis del segle XVI. D’altra banda, l’enderrocament dels Ming a Peking va portar una nova visió del regne del centre, la Xina, amb una cort manxú que va situar-se perfectament en el seu paper de lloc privilegiat de civilització, reconegut fins i tot a l’Europa del XVIII.
El nostre treball intenta indagar en les conexions que es van formar en tres espais de l’Àsia Oriental (la Xina, el Japó i Corea) en un període de sis dècades, el moment de la gran transformació d’aquest espai geopolític per la presència occidental, amb la diplomàcia de les armes, un procés avançat d’industrialització a la recerca de nous mercats i el lideratge en ciencia i tecnologia.
Com va plantejar-se cada nació el contacte i el repte d’adaptar-se? En quina mesura els canvis polítics van afectar la societat d’origen? Com va haver de reinventar-se a si mateixa cada societat quan a la fi del període d’estudi els tres espais eren molt més diversos del que ho havien estat a meitat del segle XIX?
Caldrà comparar els tres països i com van influir-se i copiar-se. En tots tres es va formar una idea pròpia que calia reforçar per afrontar el nou context internacional. Amb aquest objectiu van haver de ser creatius per poder oferir una nova educació i participar en la creixent comunitat universitària mundial del moment (1925).
La metodologia aplicada segueix el fil conductor de la modernització, que va implicar participar del coneixement global i, per tant, fer els aprenentatges en noves llengües europees. Això va repercutir en la diplomàcia, la industria, el sistema d’impostos i la comunicació, entre altres, per la qual cosa també va afectar el sistema educatiu global.
Canviar una mica no era posssible, per passar d’un espai estàtic a un dinàmic, tal com mostra la física mecànica, cal superar una fricció. Pekín, Tòquio i Seul van canviar davant unes potències europees que van mostar la seva cara més civilitzadora, amb un colonialisme exclusiu que reclamava guanyar territori ‘contra els altres’.
La transformació va comportar algunes situacions en què calia modernitzar-se: en matèria política passar d’un emperador a un democràcia occidental; en matèria cultural seguir unes pautes socials amb patrons europeus; en indústria, crear un país amb un gran poder industrial i, per tant, militar. La nostra anàlisi vol observar la creació d’unes comunitats renovades, abans de la marea vermella del comunisme (1925-1950) que va tornar a crear un nou espai polític.
La modernització va canviar l’economia i la demografia de cada país; va implicar la progressiva transformació de la societat en la seva estructura política i social, i especialment una nova aproximació al coneixement i a la educació.
Esquema del treball
El primer capítol ens mostrarà el punt de partida i assenyalarà el llarg camí que va haver de recòrrer cada país emmarcant l’espai sinocèntric de l’Àsia Oriental abans del 1860.
Obrirà portes, que no podrem tancar, i ens donarà una mirada sobre el context en què els canvis es van esdevenir.
El nostre esquema vol mostrar aquesta transformació en quatre eixos dins del seu context (capítol segon). En primer lloc, i amb un eix cronològic, farem una mirada a l’espai xinès, després el japonès i finalment el coreà des de dintre. En el cas de les societats estudiades la fricció entre modernitat i tradició va provocar daltabaixos potents. Per mirar el món del 1920, la Xina havia acabat amb la dinastia imperial i va donar pas a un nou projecte d’incerta trajectòria: la creació d’una nació; el Japó havia entrat a formar part dels estats moderns amb ple dret que van guanyar la primera guerra mundial, mostrava l’ambició d’envair el veí gran i l’amenaçava amb esquinçar-lo; i Corea va acabar anexionada dins l’espai ‘natural’ de Tòquio.
El tercer aspecte d’estudi és precisament com va arribar l’educació al Japó: amb avanços, propostes i reculades, i amb un Japó que es va mostrar molt més adaptatiu al saber occidental. Només quaranta anys més tard la concepció del sistema educatiu ja havia de prendre en consideració el saber occidental. Ho fa amb dos factors: el de l’educació que s’expandeix fins a generalitzar-se i permet el camí cap a la secundària, i les escoles especialitzades on destaquem l’entrada del món femení per primer cop. Concloem presentant el que al nostre entendre és el veritable exemple de transformació: l’espai universitari acceptat a Occident el segle XX.
La Xina ha estat un espai immens que ha trigat a adaptar-se. Fins a finals de segle les tímides reformes no s’han articulat des de dalt. El món modern no qualla en la classe dirigent manxú. Cap al 1860 l’educació governamental és el vehicle sobre el qual descansa tot el pes per pujar l’escala social. Quan la cort promou les reformes que anulen el sistema dels examens imperials buscant un model japonès (que ja ha adaptat Occident), la societat entra en una virulenta confrontació que porta a 25 anys d’indecisió política. La descentralització de l’educació fa que no qualle un model nou de moment. Aquesta situació resulta ser una cursa d’obstacles amb una complicada educació preparatòria a la universitat, l’entrada de professorat extern, el pes de les llengües europees i el gran avenç del Japó que va ser un mirall on tant la Xina com Corea van anar a mirar-se (capítol quart).
El darrer capítol mostra com Corea va anar a remolc de les reformes educatives. Ni el govern va poder dirigir el procés, ni la població hi va anar al darrere. A més, hi havia un procés de diglòssia que no compartien ni el Japó ni la Xina, que no va permetre que la llengua nativa tingués accés a l’educació més avançada. L’annexió per part de Tòquio va comportar una implantació del model nipó sense tenir en consideració la llengua local. Els continus canvis d’orientació política colonial faran poc per l’educació de la població nativa.
Dificultats i limitacions
En els quatre mesos d’estudi, hem llegit volums sobre els quals descansa la nostra disquisició. Les informacions més globals no sempre eren coincidents segons les fonts consultades i incloure l’espai de Corea ha enriquit molt les preguntes que ens hem anat fent, però no ens ha portat a respostes concretes en moltes ocasions. Les altres lectures són més parcials, molt diversificades en els seus plantejaments i en anglès majoritàriament. A desgrat manca una conclusió perquè em sembla que després de plantejar l’educació en cada cas cal aprofundir en les relacions entre els tres espais i jo no en sé suficient. Caldrà deixar-lo per més endavant. Un parell de coses han desaparegut del plantejament inicial, encara que he seguit amb interés els llibres amb la història moderna de cada país. Així, un aspecte que ha quedat fora de l’abast del treball ha estat veure els nacionalismes que es van desenvolupant en cada espai. Igualment, malgrat haver fet un estudi de les transformacions lingüistiques cap a la modernitat en les diverses societats, no l’hem pogut incloure en el nostre treball per la complexitat del tema.
