1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE

1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE 

             link   INDEX GLOBAL    

Aquesta introducció pretén situar el moment inicial en els tres països. 

 1.1. Un díptic per emmarcar el paisatge oriental

 “The Changes is a book From which one may not hold aloof. Its tao is forever changing- Alteration, movement without rest, Flowing through the six empty places, Rising and sinking without fixed law, Firm and yielding transform each other. They cannot be confined within a rule, It is only change that is at work here.” 

     I Ching 

 Actualment, el viatge a la modernitat de l’Àsia Oriental sembla ja imparable, quan l’any que ve s’espera que el xinès siga la segona llengua d’internet. El viatge de 1992 de Deng Xiaoping cap a terres del sud a la zona de Shenzhen va ser anomenat Nan Xun (Visita Imperial al sud). Aquesta marca de continuïtat amb el seu passat pot marcar la presa de consciència d’un concepte unificador sempre present en la seva tradició mil·lenària, estroncada, però, fa 160 anys. Val la pena observar les continuïtats i les discontinuïtats. 

La nostra aproximació al concepte de l’educació al canvi de segle XX ha de fer-se cautelosament ja que ens trobem que estem mirant diversos aspectes i moltes vegades en diverses direccions. Els versos del clàssic I Ching precedents enuncien com els subjectes dels discursos polítics han canviat sempre, i en aquells anys (1860-1925) ho fan ràpidament! 

 Vull presentar dos moments concrets no massa allunyats en el temps: un 35 anys abans del nostre període, l’altre, 15 anys després; cent trenta anys de distància ens poden ajudar a entendre el canvi, el vertigen. 

 escena 1. Ciutat de Pekín, 1816. Mirem un món immòbil, o quasi. Vist des de l’Àsia Oriental, és sinocèntric, amb uns estats tributaris i uns veïns bàrbars. Hi ha constància en una carta de l’emperador Jiaqing al rei Jordi d’Anglaterra: la cort Qing li va fer saber a aquell rei distant que Pekín tenia una missió: ser l’única ‘nació civilitzada, i civilitzadora'.  <1 .1="">Uns setanta anys més tard, la Xina ha viscut uns cataclismes que la situen en una posició totalment oposada, fora del centre. Durant 22 segles, la vocació irradiadora de cultura i els ensenyaments confucians eren oferts per les diferents dinasties, els Qing els darrers, als pobles veïns. Històricament, els pobles dels espais veïns havien entrat a formar part d’aquest centre (o quedaven en una zona intermitja –un encara no). L’espai més allunyat era virtualment no interessant i era designat per paraules com fa, yi o man, que en xinès volen dir precisament ‘bàrbars’. Podem recordar que la noció de bàrbar és també política i ve de lluny. A partir dels Q’in (221 a.C.) la zona sínica va ampliar-se als territoris veïns amb uns termes derogatius (Chaoxian a Corea o Riben al Japó). I quan aquests territoris es van acostar al món xinès se’ls va poder acceptar.

Havien de venir grans revolucions al segle XIX. Passem la bobina del temps i …amb només quatre generacions, l’Àsia Oriental s’havia transformat completament. El canvi de segle va aportar el concepte europeu de l’estat-nació, amb el Japó com a alumne avantatjat. Mentrestant, a la sempre incerta Xina, aquesta visió en clau interna dels ‘bàrbars’ es va substituir per les ‘minories nacionals’ durant el segle ja passat. <1 .2=""> Serà doncs veritat, fins al segle XIX, l’únic element cultural que es va acceptar a l’Orient procedent de l’exterior fins aleshores havia estat el budisme.

<1 .2="">

<1 .2="">Escena 2. Ciutat de Xhanghai, 1940. <1 .1=""><1 .2="">Per situar-nos, les ciutats de la costa han sofert uns grans canvis que han assimilat amb foc. La silueta de l’horitzó de Shanghai havia canviat en mig segle amb les concessions als estrangers, fet que va fer viva la dita de ‘Shanghai és una ciutat, Beijing és un poble”. Shanghai era una capital cosmopolita amb presència de tots els àmbits del moment (magnats japonesos, pretès govern nacionalista coreà en l’exili i tots els radicalismes xinesos). El successius canvis de règim van abocar la Xina a un cul-de-sac. Un sociòleg hindú, el professor Chandrasekhar, ens aporta aquesta degradant imatge de Shanghai, la perla d’Orient, el desembre del 1940: “Los europeos se comportaban como si Shanghai no fuera parte integrante de China y como si permitieran a los chinos vivir en su propio país por caridad. Debían cambiar de tranvía unas doce veces para ir de un extremo a otro a causa de las áreas de las concesiones... y, desde luego, las palabras “chino comunista” no se mencionaban en una conversación educada. “Perros y chinos” no eran admitidos ni aún en los parques públicos. Shanghai era positivamente una ciudad colonial. En només quatre generacions, l’Orient s’havia transformat completament i específicament. De la Xina algú va dir que havia tingut tres epidèmies exteriors dins el seu món des del 1860: el cristianisme, el comunisme i finalment els japonesos. 

Malgrat els canvis, el concepte de continuïtat a l’Orient ha estat molt viu en els darrers mil anys. Les arrels confucianes es conserven, els registres familiars han perdurat i, a més, mostren una gran correlació amb estudis genètics actuals! I és que el nom de la Xina ha estat modernament Zhongguo (el ‘regne intermedi’ o el ‘país del centre’), i encara es fa servir el mot més literari Zhonghua en els textos oficials, significant Prosperitat del centre -aplicada en un primer moment a l’antiga província de Henan. No hi ha un terme en xinès per indicar el territori dels xinesos Han, el centre real.

2. Les tres velocitats: una finestra als països en moviment (1860-1875).

Cada país va anar canviant a un ritme diferent. Caldrà veure quin és el ritme de cadascun d’ells i la direcció que prenen. 

Continuarà.... 

0. PRESENTACIÓ

En aquests moments actuals de canvis en el món occidental, amb una visió de la mundialització que torna a mirar Orient com a punt d’equilibri, potser seria convenient anar 150 anys enrere, al moment en què Orient va veure’s aclaparada per Occident i es va veure obligada a canviar el seu patró confucionista i el seu equilibri creat per la dinastia Qing al llarg de dos segles. La dinastia Chosen a Corea portava cinc segles d’existència sota el mandat del cel xinès, els Tokugawa havien aïllat el Japó d’aquest gegant veí fins a convertir-lo en un espai més autònom a principis del segle XVI. D’altra banda, l’enderrocament dels Ming a Peking va portar una nova visió del regne del centre, la Xina, amb una cort manxú que va situar-se perfectament en el seu paper de lloc privilegiat de civilització, reconegut fins i tot a l’Europa del XVIII.

El nostre treball intenta indagar en les conexions que es van formar en tres espais de l’Àsia Oriental (la Xina, el Japó i Corea) en un període de sis dècades, el moment de la gran transformació d’aquest espai geopolític per la presència occidental, amb la diplomàcia de les armes, un procés avançat d’industrialització a la recerca de nous mercats i el lideratge en ciencia i tecnologia.
Com va plantejar-se cada nació el contacte i el repte d’adaptar-se? En quina mesura els canvis polítics van afectar la societat d’origen? Com va haver de reinventar-se a si mateixa cada societat quan a la fi del període d’estudi els tres espais eren molt més diversos del que ho havien estat a meitat del segle XIX?
Caldrà comparar els tres països i com van influir-se i copiar-se. En tots tres es va formar una idea pròpia que calia reforçar per afrontar el nou context internacional. Amb aquest objectiu van haver de ser creatius per poder oferir una nova educació i participar en la creixent comunitat universitària mundial del moment (1925).

La metodologia aplicada segueix el fil conductor de la modernització, que va implicar participar del coneixement global i, per tant, fer els aprenentatges en noves llengües europees. Això va repercutir en la diplomàcia, la industria, el sistema d’impostos i la comunicació, entre altres, per la qual cosa també va afectar el sistema educatiu global.

Canviar una mica no era posssible, per passar d’un espai estàtic a un dinàmic, tal com mostra la física mecànica, cal superar una fricció. Pekín, Tòquio i Seul van canviar davant unes potències europees que van mostar la seva cara més civilitzadora, amb un colonialisme exclusiu que reclamava guanyar territori ‘contra els altres’.
La transformació va comportar algunes situacions en què calia modernitzar-se: en matèria política passar d’un emperador a un democràcia occidental; en matèria cultural seguir unes pautes socials amb patrons europeus; en indústria, crear un país amb un gran poder industrial i, per tant, militar. La nostra anàlisi vol observar la creació d’unes comunitats renovades, abans de la marea vermella del comunisme (1925-1950) que va tornar a crear un nou espai polític.
La modernització va canviar l’economia i la demografia de cada país; va implicar la progressiva transformació de la societat en la seva estructura política i social, i especialment una nova aproximació al coneixement i a la educació.

Esquema del treball
El primer capítol ens mostrarà el punt de partida i assenyalarà el llarg camí que va haver de recòrrer cada país emmarcant l’espai sinocèntric de l’Àsia Oriental abans del 1860.
Obrirà portes, que no podrem tancar, i ens donarà una mirada sobre el context en què els canvis es van esdevenir.

El nostre esquema vol mostrar aquesta transformació en quatre eixos dins del seu context (capítol segon). En primer lloc, i amb un eix cronològic, farem una mirada a l’espai xinès, després el japonès i finalment el coreà des de dintre. En el cas de les societats estudiades la fricció entre modernitat i tradició va provocar daltabaixos potents. Per mirar el món del 1920, la Xina havia acabat amb la dinastia imperial i va donar pas a un nou projecte d’incerta trajectòria: la creació d’una nació; el Japó havia entrat a formar part dels estats moderns amb ple dret que van guanyar la primera guerra mundial, mostrava l’ambició d’envair el veí gran i l’amenaçava amb esquinçar-lo; i Corea va acabar anexionada dins l’espai ‘natural’ de Tòquio.

El tercer aspecte d’estudi és precisament com va arribar l’educació al Japó: amb avanços, propostes i reculades, i amb un Japó que es va mostrar molt més adaptatiu al saber occidental. Només quaranta anys més tard la concepció del sistema educatiu ja havia de prendre en consideració el saber occidental. Ho fa amb dos factors: el de l’educació que s’expandeix fins a generalitzar-se i permet el camí cap a la secundària, i les escoles especialitzades on destaquem l’entrada del món femení per primer cop. Concloem presentant el que al nostre entendre és el veritable exemple de transformació: l’espai universitari acceptat a Occident el segle XX.

La Xina ha estat un espai immens que ha trigat a adaptar-se. Fins a finals de segle les tímides reformes no s’han articulat des de dalt. El món modern no qualla en la classe dirigent manxú. Cap al 1860 l’educació governamental és el vehicle sobre el qual descansa tot el pes per pujar l’escala social. Quan la cort promou les reformes que anulen el sistema dels examens imperials buscant un model japonès (que ja ha adaptat Occident), la societat entra en una virulenta confrontació que porta a 25 anys d’indecisió política. La descentralització de l’educació fa que no qualle un model nou de moment. Aquesta situació resulta ser una cursa d’obstacles amb una complicada educació preparatòria a la universitat, l’entrada de professorat extern, el pes de les llengües europees i el gran avenç del Japó que va ser un mirall on tant la Xina com Corea van anar a mirar-se (capítol quart).

El darrer capítol mostra com Corea va anar a remolc de les reformes educatives. Ni el govern va poder dirigir el procés, ni la població hi va anar al darrere. A més, hi havia un procés de diglòssia que no compartien ni el Japó ni la Xina, que no va permetre que la llengua nativa tingués accés a l’educació més avançada. L’annexió per part de Tòquio va comportar una implantació del model nipó sense tenir en consideració la llengua local. Els continus canvis d’orientació política colonial faran poc per l’educació de la població nativa.

Dificultats i limitacions
En els quatre mesos d’estudi, hem llegit volums sobre els quals descansa la nostra disquisició. Les informacions més globals no sempre eren coincidents segons les fonts consultades i incloure l’espai de Corea ha enriquit molt les preguntes que ens hem anat fent, però no ens ha portat a respostes concretes en moltes ocasions. Les altres lectures són més parcials, molt diversificades en els seus plantejaments i en anglès majoritàriament. A desgrat manca una conclusió perquè em sembla que després de plantejar l’educació en cada cas cal aprofundir en les relacions entre els tres espais i jo no en sé suficient. Caldrà deixar-lo per més endavant. Un parell de coses han desaparegut del plantejament inicial, encara que he seguit amb interés els llibres amb la història moderna de cada país. Així, un aspecte que ha quedat fora de l’abast del treball ha estat veure els nacionalismes que es van desenvolupant en cada espai. Igualment, malgrat haver fet un estudi de les transformacions lingüistiques cap a la modernitat en les diverses societats, no l’hem pogut incloure en el nostre treball per la complexitat del tema.

L’evolució de la identitat oriental en l’època contemporània

1. La identitat xinesa a partir de 1850.
1. Un concepte canviant
2 Els límits dels conceptes de l’esfera xinesa
2. La superació d’un conflicte: ‘civilitzador’ versus ‘bàrbar’.



Introducció. Què sabíem nosaltres els alumnes dels grans cataclismes que van ocórrer a l’Àsia Oriental? Des del meu racó he de confessar que poc. Fer aquesta pac em sembla una proesa. Després de llegir els apunts de classe i ampliant els materials ho intente sense potser trobar resposta a totes les preguntes que em faig. Els temes van sorgint a partir de les lectures de la pac1b i 1c (Buruma i Beasley preferentment) i paulatinament l’esquema del text ha anant prenent cos. Així he volgut assenyalar el paper fonamental de l’educació ‘occidental’ fa un segle i escaig i la congeniació amb els dits “valors asiàtics” entesos com una base sobre la que edifiquem una civilització, que han superat els 39 anys del maoisme i semblen prou establerts en una Xina que celebra l’any nou –xinès, cal dir-ho- amb un caliu familiar molt edificant al País del Centre (Zhong Guo), –allò que nosaltres en diem “extrem orient!!”-
El viatge a la modernitat sembla ja imparable, quan l’any que ve s’espera que el xinès siga la segona llengua d’internet. Farem una ràpida ullada. El viatge del 1992 de Deng Xiaoping cap a terres del sud a la zona de Shenzhen, va ser anomenat Nan Xun (Visita Imperial al sud). Aquesta marca de continuïtat amb el seu passat pot marcar la presa de consciència d’un concepte unificador amb la tradició mil·lenària. Els conceptes moderns de Democràcia semblen allunyats del planeta Xinès, i l’economia “socialista amb característiques Xineses” sembla que esta llesta per un país que ha connectat amb el present, després d’un llarg període (150 anys) d’osmosi per digerir el que li venia al pas. El primer cosmonauta xinès, el ser el segon país, darrere Japó, en comprar bons del Tresor nord-americà i la presència en un nou concepte global (BRIC) de nous països emergents: els quatre grans, Brasil, Rússia, Índia i Xina fa que ens preguntem quina ha de ser la identitat d’aquest gran país que té tants petits països al seu interior. Només la diversitat de Yunnan ja mostra el que amaga dins. Per mirar els canvis a la cara, recordem que la silueta de l’horitzó d’una ciutat com Shangai ha canviat en només 10 anys i que fa viu aquella dita de ‘Shangai és una city, Beijing és un poble”. Per mostrar la nova cara de Xina, el turisme ens portarà el país a la porta de casa. Jonathan Spence que ensenya Història moderna de Xina a la Universitat de Yale va escriure el més passat en una revista econòmica:
There are elements in some sites (Tibet of Harbin) that speak of the nature of China’s identity. The way the sites are defined is central to the concept of ‘Greater China’ and can be a source of nationalistic pride. That in turn can lead to government support for explorations in archaeology and religious and political history, which can open up new possibilities of tourist access and reshape historical thinking .

1. La identitat xinesa a partir de 1850.
Però el primer interès el vaig tenir llegint un parell de llibres aquí citats: un amè llibre de Boyé Lafayette The Chinese Have a Word for it on es llegia que el posseir una antiga i contínua civilització, el sistema únic d’escriptura que ha superat la varietat lingüística en gran mesura, l’organització de la societat i l’administració amb uns exigents exàmens, una gran adaptació tecnològica a unes necessitats agrícoles grans per mantenir la creixent població ha generat un sistema de creences tan particular i endogàmiques, que ha acabat per subsumir totes les dinasties que els han invadit i unificat. A diferència del Japó, que ha tingut un gran continuïtat amb un únic emperador fins fa no res, els xinesos han confiat en el que anomenen Gwo Cui, l’essència de Xina. La manera xinesa de fer les coses, el concepte de cos social, l’estabilitat confuciana, la cosmovisió que fa que les arts, l’etiqueta, la psicologia siguin diferents. Com va dir un sinòleg: La Xina és el planeta més paregut a la Terra” –en to hiperbòlic <1.1>.
Ens mourem entre dos extrems: el tancament del concepte ‘raça’ i l’obertura al concepte més personal de ‘cultura’.
1.1. Un concepte canviant. Si mirem a com s’ha concebut la raça xinesa, trobem que la més antiga civilització era el centre, el regne intermig, Zhong Guo. Ser civilitzat ja suposa que no tots ho seran. Hi ha hagut un a desconsideració cap els bàrbars. D’alguna manera la civilització ha englobat els han-ren i ah deixat fora a un grup molt heterogeni de nacionalitat xinesa. Perquè no ho oblidem la Xina ha ocupat unes grans extensions, la major a cura d’una dinastia exterior, Qing, que va acceptar sinizar-se per entrar al poder i ocupar l’administració de l’imperi. Les fondeges van moure’s a bastament en dos segles, i la Xina va perdre significatives porcions de territori en aquests 150 anys com hem estudiat en les pacs.
El nacionalisme xinès va haver d’acceptar noves nocions europees, llengua, raça, nació, proletariat, per dir-ne quatre. Per explicar els canvis que han arribat a la Xina, podem començar pel pensador nord-americà Jared Diamond que interessat en la diversitat la història ens ha ensenyat que la resposta als canvis ha estat, probablement, la Geografia:
China does not have mountain ranges that transect China. In Europe big rivers flow radially — the Rhine, the Rhone, the Danube, and the Elbe — and they don't unify Europe. In China the two big rivers flow parallel to each other, are separated by low-lying land, and were quickly connected by canals. For those geographic reasons, China was unified in 221 B.C. and has stayed unified most of the time since then, whereas for geographic reasons Europe was never unified. <1.2>

Podem subscriure el que Aldous Huxley va escriure el 1935 “it will be clear that 'racemixture’, has in the past been beneficial”. Fem una ullada a aquesta noció. Gish Jen, un Asiatic amb doble identitat, s’estava preguntant que és això de ser ‘Xines’ avui dia.
A few years ago in Hong Kong, for example, I had heard Chinese intellectuals question whether anyone was really Chinese anymore. After all, they joked, the Chinese in Hong Kong were so British, the Chinese in Taiwan so Japanese; the Chinese on the mainland so communist. <1.3>

Potser no siga la política però podem assumir que la identitat Han que s’expressa en Xinès agrupa el 92% de la població. Però, en quin sentit? La unitat nacional la va expressar Sun Yatsen per unir els Han (un estel groc gran a la bandera) amb els altres 4 grups (quatre estels petits). El comuisme va seguir amb aquesta divisa, pero va acceptar 56 grups ètnics (sense afegir estels!). Així ser Han no tenia comentari, eren ‘un’ grup.
Cap altre gran espai habitat mostra aquesta uniformitat. LA diversitat genètica està ben atestiguada per la ciència <1.4>. Per la resta del 8% la variació és astronòmica . Podem recordar que la noció de minories (minzu) és també política i ve de lluny:
Indeed the Han have a very long recorded history of their dealings with various "barbarians", who were divided into "raw" (sheng) and "cooked" (shu) "according to whether they were cultured enough to accept moral edification and eventual civilization." <1.5>

La mitologia ha funcionat bé. Els xinesos van emigrar del nord cap el sud perquè la seua terra va ser ocupada per ‘barbars’. Aquesta visió ha perdurat, I hem de recordar ara que les velles dinasties venien del nord, el riu Groc etc. Però la migració va trobar població al sud i van barrejar-se d’allò més bé. Vaig per fortuna aventurar-me en un grup han-ren que ha tingut mala premsa, els Hakka (Kejia en mandarí) que sent xinesos han etat considerats bàrbars! <1.6>

La primera certesa que trobem és que el sud és extraordinariament més variat que el nord. De història a geografia, de ecologia a cultura o lingüísitica i també la genètica. El darrer espai del riu de les Perles mostra que la població te més en comú amb els cosisns dels veïns (Laos, Cambodja, Tailandia, Myanmar, Malaysia i Vietnam) que amb els nordics xinesos, qui al mateix temps estan relacionats amb grups Mongol, Tibetan o Nepalí <1.7>. Per cloure aquesta part, la noció d’identitat pot mostrar com de diversa és la nació xinesa, que està conjuntant-se en un estat-nació de tipus occidental en una època de globalització, sota una ègida centralitzada de 50 anys de comunisme, potser amagant el perill de la fragmentació com ens diu Dru Gladney <1.8>.
1.2 Els límits dels conceptes de l’esfera xinesa
Veiem central el paper de la Xina en aquest moment i com això ha afectat al món modern. El nacionalisme ha anat creixent. Per conèixer com hem de tractar al pais emergent tenim moltes opcions però totes comencen a Zhongguo da, hen da (és gran, molt gran). La terminologia s’ha expandit darrerament <1.9> sobre la ‘Greater China’.
I després Ren tai duo (gent de més). Que anuncia que l’emigració xinesa continuarà en una visió més global. Per parlar dels territoris fora de ‘China Proper’ tenim tres exemples: l’emigració a Russia del pacífic s’ha disparat i arriba a 3 milions, per 5 de russsos! Al Tibet en conjunt ja són la majoria, i també a les ciutats de Xinjiang on els moviments separatistas seran ràpidament controlats.
La Xina i les Xines ens porten a tractar de comprendre el que poden entendre avui en dia pel món Xinès. En primer lloc, veure que després de 20 anys, l’economia de Honk Kong pot incloure’s dins de Xina, i això amb el seu pes especific per ser un lloc que ha estat molt a prop del continent i ha generat una economia terciaria molt avançada en una generació. Els territoris davant de Heung Gong (en Xinès port perfumat) va esdevenir Hong Kong en pronúncia anglesa. Els 8 milions d’habitants de l’enclau s’han multiplicat a l’altre costat, i com va dir el vell Deng “necessitem molts Honk Kongs” a la nova Xina de les reformes.
Hem de reconéixer que la Xina és ara mateix la major concentració urbana del planeta amb un 30% vivint en grans ciutats. La migració cap a les ciutats va deturar-se amb Mao, però la població flotant ha ocupat la costa en els darrers quinze anys. I les darreres activitats del govern han portat a l’establiment en noves urbes a l’interior del país. I de les ciutats podem passar a les megapolis, que les podem considerar una nova peça del puzzle del País del Drac.
El primer nom que cal tenir en compte és el de la Gran Xina, que volia incloure Peking, HK i Macau, més Taipei i Singapur –d’aquesta manera no donava pas a conceptes soberanistas amb el petit singapur com a matèria d’escapament. El concepte es va generar a principis dels 80’s i va entrar als cercles econòmics ràpidament i en uns anys es va popularitzar en anglès com va mostrar Harding.
Però la sortida només indicava que calia ampliar el concepte pel costat cultural. Els Lligams familiars de tota la diàspora xinesa, que ha tingut diverses onades aqust segle sembla que va prenent forma més estable amb la participacióde Pekin en el proces despres de quaranta anys de tancament comunista. La reivindicació de què i qui pot ser inclòs en una comunitat xinesa es deixa obrir pas amb totes les persones dels països xinesos i també les migracions internes i externes del concepte ambigu de “diasporic Chinese” que oferta Keown que vol integrar totes les variable de doble identitat entre gent que ha nascut en un país de familia (semi)xinesa i les tres variables que ha mostrat Tu Weimin: que a més, inclou aquells que també han mostrat un interès pel món xinès siguen japonesos, anglosaxons o europeus <1.10>. Per cert l’anglès s’ha demostrat una llengua que ha obert molts espais en el món modern i ha posat en comú les comunitats xineses molt disperses, entre elles les anglosaxones, que fins el darrer decenis ha tingut una consideració negativa al continent.

2. La superació d’un conflicte: ‘civilitzador’ versus ‘bàrbar’

Caldrà començar amb l’anècdota de la llegenda xinesa –i ben segur que ens recorda altres- on es relata el mestre cuiner va fer tres vegades els homes del planeta, la primera van sortir els negres, la segona els blancs i la tercera, la perfecta, els xinesos. Ells han estat als seus ulls els ‘escollits’.
Veurem tres fases del procés: Xina va passar de ser el lloc superior –confucià-, a perdrès en l’infern -que hauria de ser buddhista-, per aprendre a veure el món, esperem, sense prejudicis al segle XXI.

Res del que els lletrats van conèixer fins el 1800 els hi van fer canviar d’actitud. Els cantonesos van nomenar als eruropeus : gweilo, un terme local que vol dir ‘dimoni foraster’ -o fantasma foraster- al nord de la Xina eren anomenats ‘yang gui zi’ (fantasmes oceànics). Altre nom va ser el de da bize (gran nas). Els forasters recents han acceptat el nom gweilo i l’han fet un terme clar de marcar l’oposició foraster –xinès. El terme Mandarí és waiguoren (pesona d’un país estranger).
El primer xoc va ser de mentalitats: l'imperi del centre es regia per un sistema de tributs que feien acceptar a la resta qui era el regne civilitzador. Els lletrats i la cort eren allò més allunyat de la reacció ‘natural’ a la vida: tot pura ‘cultura’. Potser van ser els Jesuites qui havien aportat planisferis que en comptes de ser eurocentristes col·locaven Xina en l'eix del mapa, i els quatre mars d'on venien les delegacions europees eren territoris molt excèntrics als ulls de la cort. El segle XIX mostra la pèrdua d’hegemonia de la Xina que ja s’anunciaven a la famosa trobada de Macartney , el més sinòfil dels mandataris anglesos! amb Qianlong el 1793. Bastarà per copiar la conclusió del desencontre: “se habia abierto un abismo que daba a todo encuentro entre ambas mentalidades un carácter sumamente problemático” <2.1>.
Els bàrbars van tractar la Xina sense consideració i el parèntesi de l’ignomínia en assumptes mundials va durar un llarg segle (1860-1971). Després de la guerra sino-japonesa les nàcions bàbares estaven a tallar el meló Xinès i ningú posava remei. La revolta dels Bòxers va mostrar com eren de bàrbars els suposats civilitzadors, on van destrossar el palau imperial de l’emperador. Aquells anys de canvi de segles va mostrar com el nacionalisme havia de crear una nació-estat i necessitava un concepte que eliminara la distinció entre xinès i manchú. Després d’uns reformes internes, molt ràpides per com havien anat els darrers decenis, però jutjades insuficients pels intel·lectuals, va donar-se per acabat l’Imperi els deu primers anys, res substancial s’havia millorat. Chow Kai-wing va estudiar la conexió entre el període I l’ús del concepte occidental de ‘raça’ -Hanzu (o Han) llinatge/raça - i ‘nació’ - Zhonghua minzu o raça-nació xinesa <2.2>.
El canvi de règim no va permetre la millora del paisatge i les dues guerres mundials no van col·locar la Xina al lloc que li pertoca. Per mostrar un fash-back del període he triat la descripció d’un sociòleg hindú que va visitar el país el 1940, i després una estada el 1958. El professsor Chandrasekhar ens aporta aquesta degradant imatge de Shangai, la perla d’orient el desembre del 1940:
Los europeos se comportavan como si Shangai no fuera parte integrant de China y como si permitera a los chinos vivir en su propio país por caridad. Debian cambiar de tranvía unas doce veces para ir de un extremo a otro a causa de las áreas de las concesiones... y, desde luego, las palabras “chino comunista” no se mencionaban en una conversación educada. “Perros y chinos” no eran admitidos ni aun en los parqus públicos. Shangai era positivaemnte una ciudad colonial <2.3>.

El 1971 Pekín substitueix Taipei a les Nacions Unides i es recupera la dignitat de l’imperi del centre. Cal que ajunte una nova posició hegemònica en el seu marc, l’Àsia <2.4>, i siga un gran jugador en un món multipolar. Un punt de contacte serà la recuperació d’una tradició ancestral que podrà ara recuperar el conflicte que el va envoltar durant 150 anys, acabat el parentesi maoista (39 anys). Si el mateix Mao víctima de l’anti-occidentatlisme, va dir que només tres coses podia aportar la Xina al món: la medicina oriental, la narrativa del segle XIX i el mah-jong. Ningú dubta que estem davant un país emergent que ha d’oferir alguna cosa més que riquesa i poder. Nosaltres, optimistes, hem recuperat les poderoses i sensates paraules de Tu Weiming:
For the United States, the need to transform herself from a teaching civilization into a learning culture is obvious. As a great immigrant society, the United States has been a vibrant learning culture oriented towards Europe for centuries. Since the end of the Second World War, the American self-image as a tutor of Confucian East Asia has been so much ingrained in the public consciousness that the teacher-disciple relationship, as in the case of Dewey and Hu Shi/Feng Youlan, has been accepted as the norm. It is now time to work at a new equilibrium of mutual learning and appreciation <2.5>.

La nova generació xinesa sembla que podra mirar al passat amb coratge i lleialtat, i oferir un futur més civilitzador a tot el planeta. El contacte amb l’exterior mitjançant les noves tecnologies –per exemple nosaltres alumnes de la UOC- fa que el seu món sigui més accesible. Golbalment, els Jocs Olímpics al 2012 sembla que marcaran un punt d’inflexió sobre el pes del gegant, l’únic que li para els peus als EEUU.