Mons en contacte.4. 4. XINA. El canvi social de l'educació: entrebancs i lenta aplicació

4. XINA. El canvi social de l'educació: 

entrebancs i lenta aplicació 

 

                   link   INDEX GLOBAL    

4.1. Sobre com aprendre anglès, i aprendre ciència fins a la desfeta contra el Japó (1895). 

A començament dels 1860 sembla que Xina pot fer un salt endavant per aconseguir entrar en el món universal de la ciència. En primer lloc, l'economia va augmentat els intercanvis i les escoles marítimes comencen a ensenyar les matèries occidentals. La dècada dels 1860 va ser tranquil·la políticament per a Pequín i s'esperaven resultats pràctic s en aquests anys. La necessitat de tenir una institució on poder crear una escola de caire occidental va ser de difícil conjunció en un entorn hostil. Si en un primer moment es fa una petició a la cort per crear un cos dins del nou ministeri d'exteriors,Tsungli Yamen, aquesta ha de passar una sèrie de fases a Pekin que necessiten temps, aspecte que la dinastia no va tenir en cmpte. Primer, les propostes d'autoenfortiment de personatges significatius no tenen la rebuda esperada en els superiors. Després, estan les faccions de la cort que aturen el procés com a joc de forces a voltes desconcertants, i que la necessitat queda amagada sobre el tacticisme. Ho veurem a continuació. 

 Les duanes marítimes, gestionades per infatigable Robert Hart (Spence, J.: 1986) permeten disposar d'ingressos que la cort gestionarà a quatre projectes que ens interessen: Les Escoles d'Intèrprets, els arsenals i l'armada (incloent-hi les escoles); i l'enviament de les missions a occident. Hart va ser un bon conseller al llarg de 35 anys que reportava diners a la cort, dins de l'esquema d'usar 'bàrbars' per controlar als bàrbars. Va ser un advocat d'incloure programes immediats de llengua i de matemàtiques. L'escola d'intèrprets (T'ung-wen Kuan) va néixer el 1863 una mica a contracor, i per tant amb limitacions diverses. La mateixa fundació es va fer a partir d'una antiga escola de llengua russa de feia un segle que havia quedat sense ús a Pequín, sent la Xina un país que no era molt donat a innovar. Els alumnes es van restringir inicialment a 24 de les nobles famílies manxús de les 8 banderes. Si aquestes persones havien de tenir una gran predisposició a prendre no va quedar clar en els primers cinc anys d'existència. A més s'intentava des de la cort que foren escoles de diplomàcia, i que havien de proveir traduccions per obrir la Xina al món enfortint el govern. 

 Xina no va permetre a aquests estudiants abandonar els seus estudis clàssics per ser substituïts per altres d'occidentals: l’essència d’aprendre continuava sent la de la moral confuciana. Fins i tot el fet de tenir professorat estranger, i donar-li a aquest la categoria de 'professor' ja suposava quebrar la tradició. Un eminent renovador com Li Hung-chang des de la seva provincia de Canton recomana obrir-ne dues més a Canton i Shanghai però amb la intenció d'estudiar matemàtiques i ciències, però moure la lenta roda de la inèrcia dels Qing costarà més d'una dècada i que amargament pagaria en les guerres contra França i Japó quan l’armada xinesa va perdre.

 A l'estiu del 1864 s'obren les dues escoles que queden sota jurisdicció provincial; però ara el problema són les matemàtiques que no està clar si cal fer una gran aposta pel saber occidental si el que importa són les valoracions ètiques de l'aprenent. A més, es va engrandir la diferència, perquè després de finalitzar un programa de tres anys els candidats de Pequín que havien aconseguit el diploma eren reconeguts <4 .1="">. [N1]

<4 .1="">

<4 .1="">Continuarà ....

 Per consultar dades sobre la Xina tenim a l’annex 2 aquestes taules:

1. Dades sobre les ‘Noves Escoles’ a Xina (1905-1923). 

2. La presencia Protestant a la Xina 

3. La força dels protestants al 1919 

4. Dades d’escoles missioneres i alumnes (1919) i guvernamentals (1916) 

5. Background de participants en els moviments culturals reformistes.

6. Educació superior l’any 1922 (nacionals, provincials, privades i cristianes)

nota1__ T'ung-wen Kuan's three-year programme could be recommended for official positions of the eighth or ninth rank; one who passed further tests could even advance to the seventh rank and eventually be appointed second-class secretary (chu-shih) in the metropolitan bureaucracy. However, the schools at Shanghai and Canton did not have this advantage CHOC (v10 -527).

Mons en contacte.3. El cas de japó

3. El cas del Japó

                                                                                   link   INDEX GLOBAL         

En el cas de l’educació japonesa d’aquest període ens centrarem en quatre aspectes pròpis que no trobarem a la Xina o a Corea:

Els quinze anys després de la pèrdua del poder del Shogunat mostren que el món educatiu tenia unes característiques pròpies que els reformistes Meiji van saber canalitzar:

· iniciant un complex procés per dotar d’instrucció per a tota la ciutadania, sota el poder de l'estat

· implementant els estudis en llengües estrangeres, factor clau per posar en contacte el món occidental

· implantant les escoles pre-universitàries i creant una estructura educativa superior (Va ser el primer país no occidental que ho va aconseguir i encara és matèria d’estudi arreu.)

· fent una expansió colonial a Taiwan amb un sistema educatiu fet a mida de les necessitats de la metropoli.

3.1. La fi de l’aïllament Edo: del Commodore Perry al Departament d’Educació (1854-1869)

Aquest apartat vol mostrar en perspectiva com funcionava l’educació abans dels primers decrets de l’era Meiji. Malgrat constar com un espai tancat, aquests anys de canvi van ser molt importants per configurar les polítiques posteriors.

Destaquem que hi havia un sector privat evolucionant al ritme dels canvis socials que abraçava diversos estaments (samurais i buròcrates, monjos i mercaders), i sense contradir les directrius del poder, va aconseguir unes quotes altes d’alfabetització, amb una curiositat per les matemàtiques que no trobem en altres llocs.

L’aristocràcia guerrera competia pel poder del Bakufu i els clans del sud-oest van fer el possible per aconseguir més coneixement pràctic d’Occident per totes les vies possibles. Els canvis socials i econòmics van permetre que més població tingués accés a l’educació i per fi el viatge de joves samurais a Europa o Amèrica fora permés pel govern.

(CONTINUARÀ...)

Mons en contacte: 2. El contacte amb el món modern (1850-1915)

2. El contacte amb el món modern (1850-1915)

link   INDEX GLOBAL          

S’aborden en aquest capítol els primers contactes amb Occident dels tres països analitzats. 

  2.1. La receptivitat del Japó: la primera occidentalització (1850-90) 

 El Japó és una nació en estat de transformació aleshores. La població va creixent i tendeix a anar cap a les ciutats, cosa que va aportar un mecanisme més obert al món econòmic i, després de la desfeta de China el 1842, va impulsar una orientació més mercantilista. Recordem que el Japó estava més obert en les classes intellectuals a canviar de centre cap a Occident. Com diu Lanzaco (2006:198), el japonès es destaca per la seua vàlua dins del grup amb el qual estableix un compromís (dakyó-setchúan) i l'individu mostra una lleialtat al seu superior (chujitsu), de tal manera que guanya el col·lectiu. El constant consum i estudi del món occidental (en realitat el saber holandès) va passar a ser una lenta però contínua obertura cap a altres mentalitats. Les tendències d’aprendre d’Europa ja eren presents quan el 1811 s’inaugura un centre oficial de traduccions de l’holandès; el 1855 es transforma en el centre d’estudis occidentals –yogakusho-, quan va acabar una prohibició d’interrelacionar-se amb els cristians (holandesos), i l’any 1866 es converteix en el Centre d’investigacions dels llibres bàrbars (Bansho Shirabesho). 

És clar que el Japó bé mirava a l’exterior abans dels Meiji, com comprovem amb aquests dos èxits editorials: primer, amb el contacte amb Canton, on per exemple Wei Yuan publica el 1852 Haiguo Tuzhi (Memòria il·lustrada dels països d’ultramar), que triga només quatre anys a ser ben llegida al Japó; segon, el més conegut, quan Fuzugawa amb la seua obra Seiyo Jijo (La manera de vivir d’Occident) va ser un best-seller des del volum u l’any 1867, en què va vendre 150.000 exemplars. La principal consideració de la influència renovadora va ser canviar el recolzament que es generava amb el que es va anomenar wakon-yosai (tecnologia occidental amb esperit japonès) emprat pel samurai nacionalista Shozan Sakuma; que imitava un anterior moviment wakon-kansai que havia inspirar deu segles abans l’assimilació de la cultura xinesa dels Tang. D’aquesta dècada tenim els primers contactes ‘oficials’ amb l’exterior i el que veuen els fa sentir optimistes. Si la tecnologia era estrangera calia aprendre-la i per això es comptava amb l’habilitat pròpia de gran destresa manual (kiyó) i precisió en els detalls (bisai).

(.... continuarà) 

1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE

1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE 

             link   INDEX GLOBAL    

Aquesta introducció pretén situar el moment inicial en els tres països. 

 1.1. Un díptic per emmarcar el paisatge oriental

 “The Changes is a book From which one may not hold aloof. Its tao is forever changing- Alteration, movement without rest, Flowing through the six empty places, Rising and sinking without fixed law, Firm and yielding transform each other. They cannot be confined within a rule, It is only change that is at work here.” 

     I Ching 

 Actualment, el viatge a la modernitat de l’Àsia Oriental sembla ja imparable, quan l’any que ve s’espera que el xinès siga la segona llengua d’internet. El viatge de 1992 de Deng Xiaoping cap a terres del sud a la zona de Shenzhen va ser anomenat Nan Xun (Visita Imperial al sud). Aquesta marca de continuïtat amb el seu passat pot marcar la presa de consciència d’un concepte unificador sempre present en la seva tradició mil·lenària, estroncada, però, fa 160 anys. Val la pena observar les continuïtats i les discontinuïtats. 

La nostra aproximació al concepte de l’educació al canvi de segle XX ha de fer-se cautelosament ja que ens trobem que estem mirant diversos aspectes i moltes vegades en diverses direccions. Els versos del clàssic I Ching precedents enuncien com els subjectes dels discursos polítics han canviat sempre, i en aquells anys (1860-1925) ho fan ràpidament! 

 Vull presentar dos moments concrets no massa allunyats en el temps: un 35 anys abans del nostre període, l’altre, 15 anys després; cent trenta anys de distància ens poden ajudar a entendre el canvi, el vertigen. 

 escena 1. Ciutat de Pekín, 1816. Mirem un món immòbil, o quasi. Vist des de l’Àsia Oriental, és sinocèntric, amb uns estats tributaris i uns veïns bàrbars. Hi ha constància en una carta de l’emperador Jiaqing al rei Jordi d’Anglaterra: la cort Qing li va fer saber a aquell rei distant que Pekín tenia una missió: ser l’única ‘nació civilitzada, i civilitzadora'.  <1 .1="">Uns setanta anys més tard, la Xina ha viscut uns cataclismes que la situen en una posició totalment oposada, fora del centre. Durant 22 segles, la vocació irradiadora de cultura i els ensenyaments confucians eren oferts per les diferents dinasties, els Qing els darrers, als pobles veïns. Històricament, els pobles dels espais veïns havien entrat a formar part d’aquest centre (o quedaven en una zona intermitja –un encara no). L’espai més allunyat era virtualment no interessant i era designat per paraules com fa, yi o man, que en xinès volen dir precisament ‘bàrbars’. Podem recordar que la noció de bàrbar és també política i ve de lluny. A partir dels Q’in (221 a.C.) la zona sínica va ampliar-se als territoris veïns amb uns termes derogatius (Chaoxian a Corea o Riben al Japó). I quan aquests territoris es van acostar al món xinès se’ls va poder acceptar.

Havien de venir grans revolucions al segle XIX. Passem la bobina del temps i …amb només quatre generacions, l’Àsia Oriental s’havia transformat completament. El canvi de segle va aportar el concepte europeu de l’estat-nació, amb el Japó com a alumne avantatjat. Mentrestant, a la sempre incerta Xina, aquesta visió en clau interna dels ‘bàrbars’ es va substituir per les ‘minories nacionals’ durant el segle ja passat. <1 .2=""> Serà doncs veritat, fins al segle XIX, l’únic element cultural que es va acceptar a l’Orient procedent de l’exterior fins aleshores havia estat el budisme.

<1 .2="">

<1 .2="">Escena 2. Ciutat de Xhanghai, 1940. <1 .1=""><1 .2="">Per situar-nos, les ciutats de la costa han sofert uns grans canvis que han assimilat amb foc. La silueta de l’horitzó de Shanghai havia canviat en mig segle amb les concessions als estrangers, fet que va fer viva la dita de ‘Shanghai és una ciutat, Beijing és un poble”. Shanghai era una capital cosmopolita amb presència de tots els àmbits del moment (magnats japonesos, pretès govern nacionalista coreà en l’exili i tots els radicalismes xinesos). El successius canvis de règim van abocar la Xina a un cul-de-sac. Un sociòleg hindú, el professor Chandrasekhar, ens aporta aquesta degradant imatge de Shanghai, la perla d’Orient, el desembre del 1940: “Los europeos se comportaban como si Shanghai no fuera parte integrante de China y como si permitieran a los chinos vivir en su propio país por caridad. Debían cambiar de tranvía unas doce veces para ir de un extremo a otro a causa de las áreas de las concesiones... y, desde luego, las palabras “chino comunista” no se mencionaban en una conversación educada. “Perros y chinos” no eran admitidos ni aún en los parques públicos. Shanghai era positivamente una ciudad colonial. En només quatre generacions, l’Orient s’havia transformat completament i específicament. De la Xina algú va dir que havia tingut tres epidèmies exteriors dins el seu món des del 1860: el cristianisme, el comunisme i finalment els japonesos. 

Malgrat els canvis, el concepte de continuïtat a l’Orient ha estat molt viu en els darrers mil anys. Les arrels confucianes es conserven, els registres familiars han perdurat i, a més, mostren una gran correlació amb estudis genètics actuals! I és que el nom de la Xina ha estat modernament Zhongguo (el ‘regne intermedi’ o el ‘país del centre’), i encara es fa servir el mot més literari Zhonghua en els textos oficials, significant Prosperitat del centre -aplicada en un primer moment a l’antiga província de Henan. No hi ha un terme en xinès per indicar el territori dels xinesos Han, el centre real.

2. Les tres velocitats: una finestra als països en moviment (1860-1875).

Cada país va anar canviant a un ritme diferent. Caldrà veure quin és el ritme de cadascun d’ells i la direcció que prenen. 

Continuarà....