1 A - Confucianisme
item 1. ciencia
oriental? progrés espiritual i
progrés material.
item 2. Doble comentari (valor del ritus
- aprendre als Lun Yu )
item 3.
comparació/contrast entre tres aspectes entre orient i occident
item 4. La reunió
amb la mort. Dos apunts
oller dixit pac1
els trets
que diferencien l'estil de pensament xinès -i si voleu per extensió d'Asia
Oriental- de
l'estil
de pensament greco-romà-jueu on arrelem nosaltres?»
¿què sabíeu del pensament i
l'espiritualitat d'àsia oriental en el moment de començar el curs?
¿Què us atreu i que us resulta
estrany o distant o antipatic de l'estil de pensament o de religiositat que hi
veieu?
No es tracta d'escriure cap
tesi, ni tingueu por de vessar-la: això és un debat obert. Podeu prescindir
d'aquests suggeriments i plantejar també alguna pregunta, dubte etc. O comentar
algun fragment del que aneu llegint...
Altra. per què els comunistes
xinesos refusen Confuci...?
Durant la Revolució Cultural
que comença l'estiu del 1966 és va
accentuar la reacció contra la tradició i la cultura en general. A principis
dels 70 una de les consignes més escoltades era: pi lin
pi Kong (critiquem a Lin Biao,
critiquem a Confuci)...però la cosa ve d'abans.
El Confucianisme era la base
de la cultura i de les institucions imperials, era la base ideològica dels
"mandarins", dels lletrats, era el suport de la llengua literària
clàssica contra tot això es
van aixecar a principis del
segle XX els moviments republicans i revolucionaris xinesos que van fer caure
l'imperi el 1911. El moviment estudiantil i literari del 4 de maig de 1919
cridava a "enderrocar la barraca de Confuci". Representava una
tradició escleròtica, desfassada, autoritària, contrària a la modernitat, la
democràcia, el socialisme, l'occidentalització...Representava el
sustent d'una concepció social
piramidal i jeràrquica, d'una
posició subordinada i excloent de la dona, era la legitimació d'una
casta que sabia el xinès clàssic i perpetuava unes formes ideològiques i
culturals mil·lenaries, en franca decadència davant de la pressió imperialista
occidental...A més, l'emfasi en la lleialtat a la família xocava amb l'intent
maoista de fer l'home nou, sense més lleialtats que a l'estat i al partit,
sense replecs de privacitat o de singularitat.
De fet, totes les tradicions
(confuciana, taoista, endivinatòria...) van ser rebutjades o reconvertides.
Algunes tradicions corporals de ressons esotèrics o religiosos es van
reconvertir en
"esport" acceptable per a treballar pel poble i produir millor
(Taijiquan...) Tot i això han subsistit de forma latent i subterrània.
Curiosament en aquests darrers
anys hi ha hagut una certa reinvindicació oficial a Xina del confucianisme (ara
que el comunisme és pura retòrica en plena febre capitalista) com a
legitimació d'una via dels
"valors asiàtics" (no liberal-democràtics) que seria a la base de
règims autoritaris paternalistes, com el de Singapur
Manel
Sobre això de l'estudi i la bondat, és un tema important
que acaba generant dues tendències en la tradició confuciana: els que com Menci
(Mengzi) pressuposen la bondat humana i atorguen a l'estudi un valor de
perfeccionament i distinció, i els que com Xunzi creuen que la naturalesa
humana és intrínsecament dolenta i només pot arribar a la bondat -a la
capacitat d'interactuar en societat- a través de l'estudi
manel
Sobre la presumpta
complementareïtat entre taoisme i confucianisme:
jo diria que depèn de quin
significat precís donem a les paraules i de quina perspectiva adoptem...
M’explico: quan parlem de
“taoisme” entrem en un territori relliscós, altament perillós. De vegades és millor
adjectivar: -taoisme
filosòfic (Laozi, Liezi, Zhuangzi...)
-taoisme
alquímic o iniciàtic (la tradició dels “ioguis” xinesos, ermitans, mags...etc)
-taoisme religiós –els cultes locals etc.
El cert és que la tradició
confuciana va fornir la base ideològica de la burocràcia imperial, que es va
convertir en ideología dominant, que va construir el “cànon” oficial (cal no
oblidar que
Confuci és potser rellevant
com a iniciador d’una tradició, com a configurador d’un cànon que com a emisor
d’uns ambigus aforisme dialogats recollits per deixebles de segona o tercera
generació: de la mateixa manera que Sócrates, Confuci era àgraf: no va escriure
res; Laozi sí –concedint que va realment existir-, quan marxava del país diu la
llegenda recollida per l’historiador Sima Qian que el vigilant del pas
fronterer el va reconèixer com un mestre i li va demanar de deixar per escrit
el seu saber...), també és cert que el taoisme filosòfic ha gaudit d’una certa
vitalitat subterrània, heterodoxa, amb moments d’esplendor públic, però en
general sempre a l’ombra, influint molt l’estètica, la poesia, impregnant la
vida quotidiana, impregnant la religiositat popular etc. I que el “taoisme
alquímic i màgic” tot sovint va pulular al voltant dels emperadors que buscaven
la píndola de la immoratlitat, o que, com l’últim emperador dels Song del nord,
que pensava al segle X que amb els ritus màgics de taoista de torn i 300
soldats ungits per ell en tindria prou per frenar l’avenç dels “bàrbars” de les
estepes...
Si ens quedem en el pla
“filosòfic, jo diria que comparetixen una cosmología comuna –tot canvia, tot es
tansforma, res no busca res ni ve causalment d’enlloc...- però són radicalment
antagònics:
només cal llegir com se’n fot
Zhuangzi de Confuci per veure-ho (de fet hi ha tot un corrent actual d’anàlisi
–Jean Leví...- que vincula històricament el taoisme inicial amb el legisme: la
no
actuació del governant perquè
la llei –natural- és tan poderosa –tan bèstia- que no cal fer res: ningú
s’atrevirà a transgredir-la...).
La utopia restrospectiva dels
confucians són els primers Zhou (el sempre citat Rei Wen, el Duc de Zhou...),
quan els reis i els nobles eren allà on els tocava: era el temps del feudalisme
d’inicis del primer mil·leni
ac. El "Dao" dels confucians és el "wangdao": el camí del
reis, el model dels vells governants savis.
La utopia retrospectiva dels
taoistes és més aviat pre-neolítica:
quan la gent vivia gairebé del
que trovaba –recolectava...- quan gairebé no se sabia res, ni hi havia
diferenciació socials, ni tecnología, ni ritus: arrela en le xamanisme... El
"dao" dels taoistes ja ho veurem: és innombrable, misteriós, gairebé
metafísic, ho és tot i res, el fluir dels cicles naturals...
Els taoistes rebaten
activament el principi ètic i la compulsió lletrada dels confucians: no creuen
en la moral ni en el coneixement tradicional llibresc...
Però a la llarga, si parlem de
la incidència social d’aquests dos corrents en la Xina imperial i de part del
segle XX, de la seva assimilació en la població xinesa al llarg dels segles sí
que es pot veure que “s’han dividit el terreny”, s’han especialitzat i s’han
fet coexistent, s’han amalgamat, s’han complementat. De fet, el problema és que
no han estat percebudes històricament a Xina com a formes ideològiques/religioses tancades que exigeixin adscripció
excloent: són coses diferents, no es troben en el mateix pla.
La pràctica religiosa d’àsia
oriental és més basada en el ritual que en la doctrina, no forma necessàriament
un sentiment de “pertinença” a un grup i d’exclusió de la resta de grups...
Evidentment hi ha els “nuclis
durs” de cada corrent, els lletrats, els transmissors de la tradició canónica i
els ritualistes en el cas del confucianisme, els ermitans, monjos, alquimistes,
iniciats,
els vegetarians etc en el cas
del taoisme o el budisme...però això no afecta a la majoria que va fent i
s’impregna d’una cosa i de l’altra, i fa els rituals taoistes quan vol
fertilitat, els budistes quan fa un ritus funerari i va al temple de Confuci
quan vol honorar els avantpassats o passar un examen. MANEL
5-10 Els grans temes sobre els
que Confuci parlava sovint eren: les Odes del Clàssic de la Poesia, el Clàssic
de la Història i el manteniment dels ritus."
El duc Ling de Wei va preguntar al Mestre sobre tàctiqes
militars i el Mestre va contestar: "Jo he après moltes coses referents als
ritus, però mai he estudiat res que tingués res a veure amb l'exèrcit."
El Mestre no parlava mai de fets extraordinaris, actes de
força, desordres o esperits.
El Mestre va dir: "Fills meus, per què no estudieu les
Odes? Les Odes estimulen la ment i eduquen la capacitat d'observació, fomenten
la relació social i alleugereixen les penes de la vida.
D'elles es pot aprendre a
complir els deures immediats respecte al propi pare i a complir els deures
llunyans respecta al sobirà. En elles s'hi poden aprendre els noms de molts ocells,
bèsties, plantes i arbres".
5-10 Confuci
-Paradoxa: restaurar la
tradició ritualista de la via reial (wangdao) i alhora desacralitzar
l’escriptura.
-Alhora tradicionalista i
renovador
-Restaurar la puresa de les
institucions rituals
-Pare de l’ortodoxia:
reinterpretació dels textos ritualistics i històrics: confiscació subrepticia
de la tradició.
-Humanisme confucià:
inspirador del cànon dels clàssics.
LUNYU (Diàlegs, Analectes)
-Col.leció d’apotegmes,
pensament personal (per primer cop a Xina)
-Transforma els valors
institucionals en valors ètics: descubrir en l’esperit de les antigues
tradicions una significació ètica de valor universalitzant.
-Enfront el cesarisme legista:
no pot salvar el feudalisme: el sublima en humanisme: noblesa d’esperit:
interioritzar la via reial (wangdao)
-Junzi: de princep o noble a
home de bé: l’ordre social no resulta de l’acció política sino de l’acció moral
dels que mostren la via per la perfecció de la seva conducta.
-Rectificació dels noms:
zhengming, que cadascu ocupi el seu lloc, epoca de confusió.
-Ren: “humanitat”, home +
dos: relacio humana: tots
dissemblants:
la virtut és tractar-los segons el rang social: desigualtat necessària
del homes: actuar segons les expectatives
-casuistica de relacions
singulars
-Moral occidental: fons
teològic.
-Moral xinesa: fons politic,
tensions d’equilibri social: harmonia
-La reciprocitat es concreta
en dos valors: -shu: benevolència: no fer el que no vols per tu
-zhong:
gratitud
-Confuci interioritza les
virtuts derivades de les relacions socials: cal corregir-se a si mateix.
Introspeccció.
-Estudiar els clàssics:
revelen el sentit moral dels fets
cosmològics i el sentit cosmològic dels fets morals
-Xiao: pietat filial: com a
caritas (pero no universal: sentiments morals particularitzats: estat,
familia...)
Confucio Los cuatro libros.
Traducción Joaquín Pérez Arroyo. Editorial Paidos. Madrid, 2002
Per a mi,
les millor traduccions de le Converses (Lunyu) de Confuci (Kongzi) que he
trobat són franceses:
-Anne
Cheng (Les Entretiens de Confucius traduit du chinois et présenté par Anne
Cheng, Éditions du Seuil, 1981, amb un pròleg molt bo)
-Simon Leys (amb força
comentaris, útils, retraduida al castellà, la teniu a la bibliografia).
La traducció d'Anne-Helene
Suárez a Kairos està molt bé però és més "filologica" que
"filosòfica", i tradueix de vegades amb solucions una mica
extravagants (el concepte de "junzi", noble, el tradueix, per exemple,
com a "gentilhombre", o una cosa per l'estil...ara no la tinc aquí,
la vaig regalar a una amiga que és a Xina...)
))=99
tros de l'Scripta que abans he
adjuntat al Tauler...
De la mateixa manera que
Prometeu va robar el foc als déus, Confuci va robar l'escriptura ritual però
per renovar-la, per transmetre uns ensenyaments carregats del potencial
sacramental de la ideografia mística. Amb una confiscació subreptícia de la
tradició, Confuci va fixar els clàssics. Paradoxalment, va provar de restaurar
la via reial dessacralitzant l'escriptura. Després d'ell l'escriptura
esdevindria un instrument apte per a la reflexió i per
a la transcripció dels
ensenyaments orals dels diferents predicadors en forma de reculls d'apotegmes
moistes, taoistes, legalistes o confucians.
Preguntava la Maria Teresa
Alay si podem parlar de pensament asiàtic. Tal com ella apunta, penso que ho
hauríem de posar en plural, i el mateix en el camp de la religió a Àsia (sobre
les difuses fronteres entre aquests dos camps, suposo que també n'haurem de
parlar...)Seria simplificador i emprobridor fer altrament.
No obstant això, sí que podem
detactar influències i coincidències en alguns dels corrents que històricament
s'han interrelacionat i que comparteixen trets. Penso sobretot en les afinitats
evidents entre alguns aspectes del budisme Zen i del taoisme filosòfic, o del
taoísme iniciàtic (alquímia taoista) i el tantrisme... Alguna cosa en aquest
sentit apuntava el David Campos en el seu missatge, on consignava l'aire de família que hi ha entre alguns
d'aquests corrents
També en el camp específic
"territorial" i "civilitzatori" xinès hi ha un espai comú
que comparteixen els diferents corrents: una certa cosmovisió que acaben
integrant tant els taoistes com els confucians, els budistes xinesos etc (l'Yi
Jing, el llibre dels canvis, xifraria aquest espai compartit, ja que tot i la
seva conformació inicial en el cànon confucià, és assumit en alguns aspectes
pel taoisme amb comentaris i glosses pròpies etc.
Especialment en els períodes
posteriors a la dinastia Han hi ha una tendència aql sincretisme, hi en el
"neoconfucianisme" de Hu Shi (dinastia Song, s. X-XIII) hi ha una
certa integració d'elements de
la metafísica budista i del
pensamnt taoista.
Els que coneixeu més el cas
japonès, ¿heu detactat una certa hibridació d'elements shintoistes i budistes
etc?
item 1. ciencia oriental? progrés espiritual i
progrés material.
El meu interés per coses orientals, poden anar a
quan cursava agosaradament una carrera d’enginyeria que vaig penjar a finals del
segon curs. Ú és creia que era de ciències, però allò uqe anava llegint com a
lectures divulgatives portaven sempre una idea de llindar (o frontier en
anglès) que sempre hi havia alguna cosa més.
D’aquella època recorde haver llegit un llibre
curiós, minoritari, de F. Capra, “The Tao of Physics”, (1975), on indicava que
tot allò que no se sap podria entrar a mirar-se dins d’uns paramètres més
amplis, allà on l’occident es trova amb l’orient. Posteriorment, vaig llegir “The
Dancing Wu Li masters” de G. Zukav (’79), que em cridà molt l’atenció. La
màteria física està plena de res.
Sobre el pensament científic occidental sempre fem
una valoració des de la immersió, des de dins del món occidental. Però com a
recordatori, la ciència occidental ha tingut un llarg camí a recórrer amb
moltes errades i uns preus grans a pagar. Per donar un exemple la medicina i la
farmacologia orientals han tingut una tradició de guarir i atendre a la població
al larg de tres milennis amb uns resultats que fan posar la cara vermella a
qualsevol que s’interesse. Recordem allò de Góngora “màs mató el matasanos que
mató el Campeador.” Fins al segle XX la química no va tenir un caire
experimental aplicat.
Els principis teòrics d’aquestes medicines oriental
començen a esbrinar-se tot just ara, el que es veu són uns resultats que els
occidentals volem també compartir perquèñes teràpies ortodoxes no sanen en
molts casos.
Daltra banda, jo treballe a l’ensenyament, i això
d’aprendre vol dir transmetre. La curiositat pel mestre oriental, taoista o
budista, Kong o Gurú, amb un
nivell de contacte personal, es tan allunyada del nostre món d’ensenyament de
grups, massiu, de coneixements que tantes vegades es perd anant de la buidor
personal a la rutinària memorització. La valoració xinesa dels lletrats com al
grup privilegiat també em va impressionar. El coneixement de les élites ha de
revertir en el govern de la nació. Per ser actual, una crítica a la política
USA coincideix en dir que els governant d’ara van ser una generació de
“Suficient” (C grade) al seu
curriculum acadèmic, entre altres mancances. Un mestre és aquell que va
a allò essencial, i no és deixa perdre en la perifèria, en els detalls
insignificants. Em ve al cap la
llei de qualitat al Govern de madrid en el que afecte a les humanitats (=més castellà
i més religió). Per donar una perspectiva, recordem l’humanisme del XVI que
volia ser universal, les facultats d’humanitats angleses que van crear
l’hinduisme com a cos establert d’estudis.
Per cloure aquesta primera presentació personal,
diria que anem a estudiar filosofia aquesta assignatura però el tema que
voldria enfocar és el de progrés que cal mostrar en les dues vessants progrés
espiritual i progrés material.
A Europa veiem molt del segon, associat a comfort,
despesa energètica, control de la població etc. Però oblidem el que seria en
benefici de la humanitat. La neo-paraula ara és “desenvolupament sostenible” en
un món gobal.
Des d’orient, el progres que veiem s’orienta cap
l’aspecte espiritual, però com el podríem mesurar? Parlant de gent, elnivell
d’observació sempre serà singular, individual. La pobresa dels pàrias, el luxe
asiàtic, l’acceptacio del cestí. Digue-li karma si voleu, que té connotacions
ètiques.
Sobre els contrastos de xoc entre dos universos els
hem vist al Japó en els darrers 100 anys. Des d’una visió ètica vaig disfrutar
amb el discurs de Oé (que recomanava Maite Alay –i que he copiat en word,
attached) on sorprén com s’ha imbuït del món literari Europeu contemporani per
trobar estímuls ètics.
item 2. Doble comentari
(valor del ritus - aprendre als Lun Yu )
Bona nit/dia a tothom,
Vull començar a contribuir al
nostre debat, ara que vaig paint a poc a poc els articles i les aportacions dels companys. Em sorpren
positivament que la gent va molt engrescada.
Voldria afegir algún comentari al
que s’ha comentat del valor del ritus (en Jose Antonio, Anna Fuertes i
altres companys) dins de la macropregunta de la qüestió estrictament religiosa.
La religió ha de donar
estabilitat. Manar prové del Mandat del Cel (em recorda a allò de les pessetes:
“por la gracia de Dios). Cal complir perfectament el ritual de culte als déus,
i això és difícil. Però encara queda a la mida humana, dins un aprenentatge de
les coses ben fetes, artificial i cultural.
Recordem que Confuci escriu en un context de crisi
com hem dit, no era un “esperar als bàrbars” d’altres llocs i temps, eren les
guerres intestines (de les primaveres i tardors). El seu ideal vol salvar la
civilització de l’hecatomb. No podia ni somiar que avui la Xina és diu
“confuciana”! Igualment també a Grècia tenim un savi, Socrates, que tampoc
escriu, però que té deixebles. La fi de Socrates correspon a la de la Grècia
Clàssica, després la pèrdua de llibertat. El resultat sorprenent va ser que
l’helenisme es va expandir fins a les montanyes d’Afganistan, on es van
esculpir unes precioses estatues de Buda amb patrons grecs (i que no van
agradar a la Xina)!
Un comentari sobre aprendre als Lun Yu (llibre VIII, dites 8-9)):
copie del’edició anglesa, traducció de Waley: per
obtenir el Camí,
8. Let a man first be
incited by the Songs, then give him a firm footing by the study of ritual, and
finally perfected by music.
9. The common people can be
made to follow the Way; they can not be made to understand it.
Sobre aquestes dues dites
dels Analectas (que he entès que vol dir “Dites Escollides”), veiem que el que
va dir Confuci posava ja en situació dos nivells: un home i la gent corrent,
jen i min.
El segon tenia davant un camí, ser honrat i
treballador, pagar la contribució al senyor i patir totes les calamitats que
arribaren. El fenòmen de comprensió del caos del món no li atany, ni interessa.
El destí quedava a mans del senyor, el noble, el
guerrer, el duc, l’emperador. Només a aquests se’ls obria un món nou, que
entroncava amb el món harmoniós del passat. S’arribava per etapes, primer el
clàssic de la poesia coma aperitiu, després el plat principal, dens i crucial,
finalment amarat per l’inefable música.
Al segon, el Camí nómes era un carril a seguir, però
sense opcions de comprendre.
L’estudi presuposava entrar en el món de
l’escriptura, de la tradició on poca població hi tenia accès.
En l’època de Confuci, trobem una transmissió oral,
els texts eren pocs, valuosos, però difícils de conservar. Calia tornar a
copiar-los sobre un material perible, bambú. En un món entre guerres, la
destrucció sembla més forta que la conservació. El mestre busca un món petit i
perfecte, el troba en les antigues dinastíes mítiques, exemple que no es podia
contradir.
Les poesies ens porten a un món d’artifici, de
creació, de paraules. El ritual és més important. Cal respectar l’harmonia
entre el cel, la terra i l’home. El pragmatisme xinès entenia que l’expressió
del sagrat es podia codificar com a conducta col·lectiva: les persones
adequades, les oracions justes, els objectes valuosos en la celebració
permetien complir els vincles sagrats. La música al final, per reblar un clau,
com a tantes cultures arreu del món (des del Shinto actual als misteris
òrfics).
Tot aquest cúmul de coneixements s’adquiria
lentament, donava serenitat a la vida, sentit a l’esforç, valor al sacrifici.
El nostre problema modern, i occidental, estriba en comprendre la dimensió del
sagrat. El meu profe de llatí, sempre ens ho recordava respecte als antics
romans,i ningú a classe el comprenia (gràcies a Teresa per recordar-m’ho).
Dilluns 11:55 nit sTOPPPPPPPPPPPP.
item 3. comparació/contrast entre tres
aspectes entre orient i occident
Seguiré l’interessant contribució de Clara Clemente sobre extraure diferencies i també buscar aquells punts on les dues tradicions es troben.
En aquest comentari
intentaré fer una comparació/contrast entre tres aspectes entre orient i
occident. (Disculpeu si les trobeu poc organitzades.)
A. De la història: un sol planeta Terra.
B. Del
difícil perdurar
B.1. Entre el Crist i Buda:
B.2. Rigidesa vs Flexibilitat:
A. De la història: un sol planeta Terra.
De les arrels
judeu-greco-romanes d’occident ha derivat un pensament predominant actualment a
les universitats del món. No cal recordar-ho, del renaixement a les dues
guerres mundials, passant pel colonialisme, tots els països han conegut la
nostra actuació. Fa ara dos segles, a Europa el pensament es va escindir entre l’universalisme
pretés del món catòlic –què difícil aquest món ecumènic!- que anava perdent
volada i es tancaria en ell mateix; i l’aposta laïca de tolerar (i ens
toleraren) dels drets universals de l’home de la Revolució Francesa. El
colonalisme del XVIII-XIX el portaria al quatre cantons del planeta. Després, en
aquests darrers cinquanta anys, occident ha aportat a Asia més globalització
galopant de l’economia de progrès insostenible (població i recursos).
Però recordem altres globalitzacions.
Molts sabem que les
matemàtiques occidentals van millorar molt quan van fer servir la nova notació:
numeros dits aràbics a Europa, però en Egipte diuen numeros hindis. Les
ecuacions i algoritmes de l’algebra provenen de matemàtics perses.
Potser tots no sabem el que
ens recorde Amartya Sen, nobel d’economia al 2002:
The printing of the world's
first book was a marvelously globalized event. The technology of printing was,
of course, entirely an achievement of the Chinese. But the content came from
elsewhere. The first printed book was an Indian Sanskrit treatise, translated
into Chinese by a half-Turk. The book, Vajracchedika Prajnaparamitasutra
(sometimes referred to as "The Diamond Sutra"), is an old treatise on
Buddhism; it was translated into Chinese from Sanskrit in the fifth century by
Kumarajiva, a half-Indian and half-Turkish scholar who lived in a part of
eastern Turkistan called Kucha but later migrated to China. It was printed four
centuries later, in 868 a.d. All this involving China, Turkey, and India is
globalization, all right, but the West is not even in sight.
B. Del
difícil perdurar
En tots els casos es veu que les coses es
compliquen i van per un altre camí:
Dels tres corrents orientals veiem que els mateixos
iniciadors no van fer el que deien:
Primer, Confuci de qui no conservem res escrit,
volia ser un conservador del passat i va crear una corrent novedosa:
confucianisme de l’imperi.
Lao-Tse (si va existir), abans de desapareixer
del mundanal pati amb els moradors del qual no volia interferir, va decidir
desdir-se i ensenyar el que sabia a un seguidor -segons l’historiador Sima
Quian (llegit a la pàg 175 d’El cos del Tao). Igualment Buda en comptes
de marxar va decidir, per compassió, romandre fins els 80 anys en aquella vall
de llàgrimes que semblava l’Índia.
Jesús va actuar seguint un guió, ajustat fins
la crucifixió (per un tast introductori 141 minuts a l’abril 2004 estrenen la
pel·li La passió de Mel Gibson). Però després la cosa canvia: a partir
de les paraules/paràboles del Salvador hem hagut de sentir els “sermons del
diumenge” on s’explica molts cops a l’inrevés el sentit de saviesa d’aquelles
paraules.
B.1. Entre el Crist i Buda:
En origen són antitètiques:
una surt d’una revelació: Jesús és el fill de Déu (destí exterior), mai es
podrà considerar una Filosofia; Gautama és un ser noble que pensa (recurs
interior) –quina sorpresa veure’s convertit en una religió. L’un parlava de la
vida eterna, l’altre de la fugacitat.
Totes dues doctrines van
arrelar fora del lloc d’origen: el Cristianisme des de Palestina cap a
Roma; el Budisme des del Punjab fins a Extrem Orient. I també han tingut una
gran proliferació d’estudi en noves llengües.
Per altra banda, si el cristianisme és la religió més
estesa avui, l’invasió del Tibet el 1951 ha expandit el Budisme Lamaista a tots
els racons occidentals -en una altra proporció, és clar.
B.2. Rigidesa vs Flexibilitat:
A l’església de Roma aspectes Teològics com
els misteris de la Trinitat i l’Encarnació la fan molt complexa en
l’assimilació per altres religions. El problema per assimilar els ritus xinesos
a adoració o veneració va tancar 2 segles d’apertura i contacte amb els
jesuites a l’àsia oriental.
A laXina, hi ha una tendència a trobar els
valor del confucianisme, taoisme i budisme com les tres potes d’una urna
sacrificial: tres doctrines (sanjiao) en una.
C. El món dels textos de cada tradició
Els estudis filològics han guanyat molt en els
darrers 70 anys. Les llegendes han donat pas a l’estudi dels textos. En les
tres religions monoteistes, podem notar:
a) Les exègesis bibliques del judaisme i les
noves incorporacions del Talmud posteriors han mostrat un judaisme molt apte a
prosperar en ambients advers i sense poder polític!;
b) La figura central de Mahoma ha replegat
l’islam sobre ell mateix: van més a la lletra que a l’esperit,
el tenir la llengua àrab del Coran com
intraduible per a tot creient, amb l’enregistrament dels “hadits”
(l’autentificació dels dits atribuïts al profeta) islàmics i
c) la composició del nou testament i els
primers texts cristians (fins la codificació de la Vulgata) que han format un
ben trabat corpus conònic als seguidors de Crist.
Els estudis dels texts orientals crec que han
tingut un seguiment menys científic fins fa ben poc. Jo nevell en aquests
estudis poca cosa puc dir. Els texts que he llegit fins ara, tenen les
introduccions molt minses en aquest aspecte. De les dues sabiduries de l’est, el confucianisme ha estat
més fàcil de mostrar les petjades (trobat al capítol 2 del llibre
de Yao El confucianismo) com a valor oficial amb els Han, Tang i Song.
El taoisme ha estat molt més evasiu (valor esotèric o iniciatic en molts casos,
allunyat del món estatal).
Les traduccions del budisme des de l’India al
Japó ha tingut una gran sèrie d’incerteses que ara no puc encara explicar.
anirem aprenent.
Salut,
item 4. La reunió amb la mort. Dos apunts
Parlem de
religions, que volen “religare” quelcom.
Siguem
humans i siguem pràctics. Com assenyalava Jose Antonio
Belzunce: els
japonesos neixen i es casen sintoistes, pero moren budistes. Manel O. pel seu
cantó ho expressava: la majoria que va fent i s’impregna d’una cosa i de
l’altra, i fa els rituals taoistes quan vol fertilitat, els budistes quan fa un
ritus funerari i va al temple de Confuci quan vol honorar els avantpassats o
passar un examen.
Llegint el que diu la Marta
Granés: dos amics d’ella coincideixen en afirmar que la religiositat de la gent
del carrer és similar a la que veiem aquí.
Fa 8 anys vaig coeditar un llibre, La mort
Humana de LL. Aracil, on vaig
començar a fer camí en aquest cantó. Un dels temes que ha anat sortint al debat
ha estat el de la mort. Per a la meua sorpresa, he vist que entrem en un tema
del meu interés.
Primer, allò més prosaïc,
els altres que es reuneixen en torn a un difunt.
D’Àsia poc sé. Fa 6 anys, vaig veure una pel·li
coreana amb aquest tema. Es tractava de com reacciona una família dels ‘90 (els
que s’han quedat en un entorn tradicional i els joves que han anat a viure a
ciutat). Doncs, salvant moltes distàncies em vaig sentir molt proper als
protagonistes. D’una banda, es veia com es feien tots els ritus adequats,
lesrobes grogues –senyal de dol-, el paper que cadascú havia de representar, la
inquietud de les joves que no volien acceptar el rol femení (cuina), el valor
dels diners, el paper del’hereu,
etc.
Mutatis mutandis, podríem pensar que haviem
saltat a la mediterrània nostra! Tot molt modern.
A. Cos i esperit.
Entrem en debat. Em fa pensar en que tenim un
concepte, el de la mort humana, que és un veritable universal.
Els morts sempre han tingut una presencia
ambigua amb els vius. El caràcter màgic de l’Asia actual no s’ha esborrat.
Llegint l’assaig de Terzani “Un adivino me dijo” opine (que en llatí opinio vol
dir “creure”) està encara més present
del que volem creure.
Del cos ex–ànime ha fugit la part espiritual,
cap el fons de la terra, aigües soterrànies, etc. Identica opinió que tenien
els clàssics grecs i llatins. Com era això a la Xina? segueixo La muerte y su
imaginario –cap. VIII de J.L. De leon Azcárate.
De les inscripcions més antigues a la xina
Shan, als ossos, tenim el caràcter “kuei” que denota el sentit d’ “ànima” i no
es troba el de “te” (=virtud). Ja em llegit a bastament el culte als
avantpassats, que no tenia en un principi signe de divinitat. Més tard
arribaren els canvis agrícoles dels Xhou on el Govern es legitima amb la
doctrina del mandat del cel (T’ien), encara una mica còsmica i apareixen dos
aspectes de l’ànima: terrenal i celestial (p’o i hun): Poc a poc tendeix a
créixer un humanisme moral i virtuós
i on cadascú té un destí que
dependrà de les seues accions.
Aquí podem situar el comentari del company
Toni Albalat
La mort xinesa és una unió amb la llarga cadena dels
avantpassats. I, per tant, la divinitat és una
mena de genealogia que connecta directament els vius amb els morts i, exigeix, dels vius, la virtut en el seu comportament. No
se segueix el mandat del cel per a aconseguir la vida eterna, sinó que se
segueix perquè la mort, com a fet inevitable i part de l'ordre de la
cosmovisió, permet entrar a formar part de la nissaga d'avantpassats morts amb
honor i dignitat.
Cap el segle VI
a. C. sorgeix el dualisme: Yin-Yang (activitat i creació) van ajuntar-se amb
l’ànima que mentre vivia tenia dos aspectes p’o i hun i tras la mort eren kwei
i shen. El panorama postmortem es complicava: del cadàver
el hun celestial quedava prop de la tableta memorial i sense ofrenes es trobava
com orfe (esdevenia hu-kun) i podia induir a complicar la vida als vivents per
negligència dels familiars.
Però el kwei material havia que podia tornar-se en negatiu (el vengaiu li-kwei).
L’anima dels governants i virtuosos (jen) podia ajudar als descencents fins a
dos o quatre generacions, i en els homes vulgars (min)
El budisme després va portar l’idea de
l’infern i els demonis, els esperits que sorgien per les pròpies faltes
(pretas) i els esperits famolencs que habitaven els inferns (e-kwei). Amb
aquests temors també arribaren formes de consol.
Per animar aqusta aportació recorde una dita
de John Norris (1687):
“Quan, després
d’alguns retards, d’algunas agonia
l’ànima està dreta
tremolant sobre el cantell de la vida
amb quina terrible
curiositat
es llança a la
vasta mar de l’eternitat.”
B.
Quatre detalls sobre com morim
“Tzu-lu
asked how one should serve ghosts and spirits. The master said, Till you have
learnt to serve men, how can you serve ghosts? Tzu-lu ventured upon a question
about the dead. The master said, Till you know about the living, how are you to
know about the dead?” Luyun XI, 11
Conduci
mostra que cal un respecte als vius primer i un deure l’oferir sacrificis pels
morts de maera correcta:
“The word
‘sacrifice’ is like the word ‘present’; one should sacrifice to a sperit as
though that spirit was present’. the master said, ‘if I am not heart and soul
there, the sacrifice is useless”. Luyun III, 12
Sense
aventurar-se més aferia les ofrenes considerant un misteri el seu significat. Sobre el qual poc sabem, així que el millor és callar-se (com
assenyalava Wittgenstein al cloure el Tractatus).
Confuci s’allunya prou del que ens deia Maite Alayt : No podem oblidar que, parlant de mort i
esperits, les religions han elaborat un sistema terrorífic de creences al
voltant de la mort (cel, infern, purgatori, pecat, penitència...) que els ha
permés fins els nostres temps modelar les conciències de milions de persones i
condicionar els seus comportements ètics i morals.
“Al principi quan va morir la meua esposa, com
no havia d’afectar-me com tothom? Considerant aleshores el seu origen, que en
un principi fou cosa sense vida,…, sense matèria, que havia…evolucionat
adquirint matèria que va adquirir vida i que ara torna a transformar-se amb
lamort i així ella reposa
tranquila, dormida, em sembla que de continuar gemegant i plorant era
desconéixer el mandat. Per
això vaig parar els plors”. Chuang
tzu, XVIII,3
La vida i mort
forman un procés còsmic, com s’assenyala en el Tao, on tots tornem i submergits
en ell no pereixem :
«I do my
utmost to attain emptiness; I hold firmly to stillness.
the myriad
cratuyres all rise together and I watch their return.
The teeming
creatures all return to their separrate roots.
return to
one’s roots is known as stillness.
This is
what I meant by returning to one’s destiny.
... the way to perpetuity,
and to the
end of one’s days one will meet with no danger”. Tao te king, XVI
that’s all, folks!
bona nit!
