Entrant en l’òrbita del planeta xinès.
Una visió de les canviants cares del drac
entre els segles I-XII
Miquel Àngel Castillo
Capítol 1. De les proteiques identitats xineses
Capítol 2. LA mobilitat de la població ad intram, ad extram.
“Quan vaig neixer no tenia el coneixement,
i ara em dedique a l’antiguitat
avid de buscar el coneixement”
-孔丘 (Confucius). Lunyu, 7, 19.
2.1. La continua amalgama de característiques xineses
2.2. Les terres del Sud i de l’oest: Fins els Tang.
2.3. El nord i la gran muralla mental de la Xina.
2.4. Nou casos per entendre els moviments de poblacions
- cas#1.Un poble persistent al sud-est: els Zhuang
- cas#2. Els versàtils Qiang (s. II aEC - s. I CE)
- cas#3. El període de desunió (s. IV)
- cas#4. Alta política des de la meseta de Tu-fan (s. VII-IX CE).
- cas#5. el món cultural dels xiong-nu.
- cas#6. Els Xianbei, un exemple de ‘confederació’.
- cas#7. Els Toba es converteixen en la dinastia Wei del nord.
- cas#8. EL nord-oest que perd contacte amb l’estepa: els khitan
- cas#9. El Jurchen i la dinastia Jin, un cas de ràpida assimilació
capítol 3. La xarxa asiàtica.
3.1. Buddhisme i els seus entorns
3.2. Els sistemes d’escriptura a l’Asia Oriental.
Entrant en l’òrbita del planeta xinès.
Introducció.
Entrant en l’òrbita del planeta xinès.
Persons, persuasions and performances dins les òrbites del planeta Sínic
El nostre estudi vol presentar una zona de contacte entre dos mons, la Xina i el seu entorn, centrant-nos en els punts d’interrelació.
El primer punt per comprendre la ininterrumida òsmosi és que cal trencar amb la idea de continuïtat i d’unitat: la Xina ha esdevingut ‘les xines’ i els ‘xinesos’ són un conjunt heterogeni.
Aquesta és la manera d’entendre la complexitat, ja que la simplificació és impossible si tenim en compte la quantitat de gent,i pobles, implicada en un espai de tan variada geografia i una línia en el temps de dotze segles.
La identitat col·lectiva serà com una màscara que ens permet veure la façana més superficial. I màscara és la paraula més apropiada: en llatí –provenint de l’etrusc- es deia per+sona (sona a través) a la màscara de l’actor en l’obra de teatre. I l’actor intentarà persuadir-nos amb les seves performances (actuacions).
Potser és més fàcil començar parlant de la vella Europa, que ja ens sorprèn poc, i fer una aproximació als canvis europeus pot ser una bona primera eina de comprensió. La identitat europea era, i és, problematica; els europeus, també. Si dins la terra coneguda ens resulta difícil d’entendre –per exemple, uns agents històrics com la Corona d’Aragó o la Lliga Hanseàtica pràcticament invisibles, actors muts-, la vella Àsia encara és terra incognita, sobretot si recordem que les històries universals tenien la virtut de ser ‘universals d’Occident’ fins fa no res –i es reduïen a l’Europa occidental, si ens movem en el període que ens ocupa (S. I-XII).
Voldria, per tant, tenir els canvis continus com a eix de les meues investigacions sobre la Xina. Els canvis, i no la continuïtat suposada, que potser anul·laria la percepció de les riques interaccions existents. Avancem així en el tema de poder apuntar questions, però encara no en el tema de trobar les respostes. Com tot procés, el camí és allò important.
Sobre la gènesi del projecte, des del meu racó he de confessar que poc sabia sobre el tema fa dos anys, quan vaig començar els estudis. L’aprenentatge ha estat per capes consecutives i calia una mica punxir a través d’elles. De bon principi, parlem de ‘la Xina’ i sempre ens acompanya la foto ‘fixa’<1> d’un antic i únic sistema d’escriptura –cinc mil anys- que ha permès l’organització de la societat i l’administració amb uns exigents exàmens. Un altre concepte sempre viu és ‘la cultura i la llengua’, entrellaçats. D’una banda trobem els que només accepten la creació d’una ‘Xina’ que s’expresse en xinès <2>, concepció facilitada, és clar, per la dimensió simbòlica de la llengua escrita i que tant va permetre l’assimilació de les noves poblacions. No cal dir que el simbol més gran de la unitat xinesa, el tenim en l’escriptura. La més llarga tradició textual de la humanitat no es pot deixar de banda <3>. No oblidem que en tots els llocs les paraules conformen la cultura (i viceversa).
<1><2><3>
<1><2><3>Els antics ‘caràcters’ es classificaven com a wen (llenguatge, escriptura) <4>.
La confiança en el paper civilitzador ha tingut una gran continuïtat amb tots els trabalsos de població i optimistament els xinesos han confiat en el que anomenen Gwo Cui - l’essència de la Xina. La manera xinesa de fer les coses, el concepte de cos social, l’estabilitat confuciana, la cosmovisió que fa que les arts, l’etiqueta, la psicologia siguen diferents. Podem acceptar que la Xina és ... el planeta més paregut a la Terra –en to hiperbòlic.
<1><2><3><4> Per poder comparar, si intentem veure en l’actualitat quins son els mecanismes que mantenen la societat xinesa unida, quines són les tensions centrífugues, estarem d’acord que les contínues iniciatives del govern de Beijing per tenir un ferri control de la identitat col·lectiva en un marc estatal seran menys eficaces que la definició d’identitat cultural actual ben plural. Com molt bé ha expressat Tu Weiming:
<1><2><3><4>'the [Beijing] technocratic mind-set seems woefully inadequate to provide the necessary leadership. As the social fabric has been substantially eroded by the rampant marketization, a sense of urgency surfaced among intellectual and political elite that China is desperately in need of an ethic, hopefully rooted in her own cultural tradition and receptive to Western influence' <5>.
<1><2><3><4><5>
<1><2><3><4><5> La conceptualització d’una Cultura Xinesa Global i diacrònica és un tema fascinant per se. Si ens interessara el moment present ens caldria precisar tres aproximacions. La primera, la centralització o la dispersió d’un centre clar; després, la inclusió de participants, més restringida o més oberta, és a dir, en què es basarà l’aceptació de nous membres; i la tercera, el mateix concepte d‘Alta Cultura vs Cultura Popular.
Com el nostre estudi ens porta molts segles enrera accepten la dispersió d’un únic centre: les múltiples capitals de tots els estats i dinasties que trobem creen moltes sinèrgies i també incompatibilitats. Per tant, ‘La Xina’ són ‘diverses entitats’ amb els seus contexts. També cal observar qui ha col·laborat en la creació d’un patrimoni històric i textual tan impressionant. Aquí tenim la distinció entre el ‘centre’ i les ‘perifèries’ tan grat a la historiografia tradicional, i en tants casos desmentida pels fets. Finalment, acceptar que ‘totes’ les comunitats han col·laborat, participant en diversos nivells més populars: sigui el cas del comerç (consumidors) o el de seguidor d’un culte (diverses religions amb un gran predicament laic).
<1><2><3><4><5>
<1><2><3><4><5> Una visió en positiu actual l’ofereix Tu Weiming, a qui tornem, en acceptar una Cultura cap a les elits, oberta a la comunitat internacional, expressada en qualsevol llengua, i que ajudarà a conformar una nova Xina Cultural enriquida amb diversos àmbits o cercles <6>. Com a resultat ens trobarem amb la paradoxa de la ‘perifèria com a centre’ i lligada a una visió pluralista de pensament liberal occidental.
Si a més cal incidir en les identitats de grups menys petits, en certes èpoques i espais, amb les minories en cada lloc, trobarem noves eines de debat. Aquests grups estaran formats per persones assimilades, seran agents actius que ajudaran a definir el conjunt, i les parts?
<1><2><3><4><5><6>
<1><2><3><4><5><6> Si hem de indicar els continguts que exposem al treball, els presentem en l’ordre en què els llegireu:
Després de veure els elements integrants de la configuració de la identitat (capítol 1), sempre amb un vessant essencialista i estàtic, propi del segle XIX, passem pàgina per enfocar com s’han configurat noves dinàmiques dels canvis en l’estudi de la complexa civilització sínica. Les ‘Xines’ es manifesten com una entitat oberta de límits canviants on nous elements juguen roles més interdisciplinars. El més interessant era enfocar ‘la canviant identitat xinesa’ que d’una manera es donava com a ‘feta, acabada’ amb els Han i és recuperava quasi ‘intacta’ amb els Ming (després de la clara ocupació estrangera dels mongols).
<1><2><3><4><5><6>Hem volgut entrar en aquesta dimensió i mostrar l’ambiguetat de les expressions identitàries en el seu context. Entremig hi havia uns mil anys d’un espai borrós, difús però amb un clar centre, els Tang -molt cosmopolites ells-, que al meu modest entendre es poden veure prou similituds amb els Yuan! Costa trobar la dinàmica de la identitat. El procés de sinificació va funcionar prou bé a partir dels Toba-Wei, una dinastia ‘estrangera’ i un model a seguir, o a rebutjar, per les posteriors dinasties.
Quan busquem uns paràmetres que ens ajuden a parcel·lar la realitat, podem trobar-ne dos: la gent i el que la gent fa. Si em deixeu dir-ho en anglès, persons and persuasions and performances.
<1><2><3><4><5><6>Hem buscat en diverses fonts les interaccions entre la caleidoscòpica etnicitat (persons, capítol 2) i
els nombrosos actors que ens projectat les seves representacions en múltiples àmbits i dels que nosaltres em selecionat un parell: la presència de la religió buddhista i les interaccions dels codis de les llengües escrites (persuasions and performances, capítol 3).
<1><2><3><4><5><6>
<1><2><3><4><5><6> En el capítol 2 veiem els altres pobles que també conformen l’espai sínic. En aquests llargs segles hi ha hagut moltes persones, comunitats, clans, tribus, ètnies, estats, imperis amb identitats múltiples. Unes poblacions forasteres que ha anat a viure dins de l’espai xinès, que mai ha estat anomenat ‘Xina’ per ells mateixos. Igualment, la població ha migrat, s’ha desplaçat, ha ocupat altres terres on ja hi havia poblaments. L’estudi dels imperis era molt sinocèntric, estàtic i estatista. Tot canviava (taoista) i tornava a ser estable (confucià). No únicament els mongols formen part de la història de Xina, sinò totes les poblacions del nord, el sud i de l’oest. Els nous grups de població van ocupar tantes vegades les regnes del poder i van haver d’establir uns nous centres d’administració estatal i comercials. Trenquem el dualisme ‘Regne del Centre’ i l’exterior. Els dotze segles del nostre estudi és el temps en què les periferies van conformar el/s centre/s.
<1><2><3><4><5><6>
<1><2><3><4><5><6> En el capítol 3, dedicat als àmbits en què es manifesten els contactes, he intentat enfocar una doble realitat que hem volgut emmarcar en el concepte dual de persuasions and performances <7>.
En primer lloc la influència del buddhisme: una creença, quelcom inmaterial, que traspua una presència en el món de cada dia. Allò era el contacte amb una ‘altra’ civilització. L’Índia estava a tocar la Xina i la mostra la van deixar en dos elements: la fe budista i una manera diferent de ‘ser xinès’; tenim com a exemple les influències en l’educació xinesa de les comunitats de monestirs budistes. En ser una fe forana, ells van voler ‘persuadir’ -que etimològicament indica que van fer una penetració ‘suau’- a través de les seues actuacions, del seu missatge que com una fèrtil pluja va impregnar amb mostres visibles els canvis a la vida xinesa (segles IV-X).
No oblidem que religió també comporta llengua escrita, doncs. No debades dos elements vius a les dinasties del període, les paraules mandarí i mantra, tenen un ancestre comú en sànscrit: mantri <8>.
En segon lloc uns sistemes d’escriptura: artefactes materials que han deixat la seua petjada i sóm per això més fàcils de rastrejar. Aquestes serien les performances dels escriptors, mínima població que requeria un llarg aprenentatge quan escriure tenia una funció clara, precisa, important en aquells temps passats. Les seves petjades han marcat una continuïtat –però també amaguen moltes discontinuïtats i influències.
<1><2><3><4><5><6><7><8>L’evolució dels sistemes d’escriptura en l’espai d’Asia: la distribució i influències dels alfabets indis sobre el sistema de caràcters xinesos (visió diacrònica: s.I-XIII).
Per acabar aquesta introducció, vull esmentar els fonaments del meu treball. D’entre les bones lectures, primer la gran obra de Gernet, que ha obert tantes portes. Després, la breu orientació de Bodde sobre el what and why dels estudis sinològics, on cal no afegir informació sinó trobar eines interpretatives. De les perspectives que han mostrat una mica de llum per al meu camí, els insights de Wills. Tots ells són tres bons exemples on encomanar-me <9>.
<1><2><3><4><5><6><7><8><9>
<1><2><3><4><5><6><7><8><9> Notes a la introducció.
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1> El primer interès, el vaig tenir llegint un amè llibre de Boyé Lafayette, The Chinese Have a Word for it, on es llegia que el posseir una antiga i contínua civilització, amb una gran adaptació tecnològica a unes necessitats agrícoles grans per mantenir la creixent població, ha generat un sistema de creences tan particulars i endogàmiques que ha acabat per subsumir totes les dinasties que els han envaït i unificat.
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2>
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2>"When I read Maxine Hong Kingston or Amy Tan I think to myself: they're Americans, not Chinese. Why is that? It must be the language." (font: Pynn entrevistada a Singapore Times)
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2>
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2><>
<3>Potser la qualitat més xinesa siga la de lleialtat (zhong -escrit amb dos grafies: “cor” i a sobre “centre”). On posen el cor no els ha d’anar mal. Mai es perdrà.
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2><3><4> Vegem-ne tres derivats: l’estil literari és wenyan; cultura (=llenguatge + canvis), wénhuà; civiltizació (=llenguatge + brillant), wénmíng -mostrant el respecte per la tradició; la llengua xinesa obté l’apel·latiu col·loquial de zhong wén. Els bàrbars eren wu wen shu (sense escriptura).
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2><3><4>
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2><3><4><5> A Intellectuals in a World Made of Knowledge
<6> Tu parla de tres cercles osmòtics: el primer inclourà "the societies populated predominantly by cultural and ethnic Chinese"; el segon serien els huaqiao (overseas Chinese) escampats pel món; i el tercer, el món intel·lectual resident en qualsevol lloc del planeta.
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2><3><4><5><6>
<1><2><3><4><5><6><7><8><9><1><2><3><4><5><6><7> Fa un mes, a “Parlar per no dir res, o per dir alguna cosa” J. Francesc Mira ens parlava d’aquests dos conceptes respecte al dir i parlar a l’època medieval nostra:
<8> I mantri significa ‘conseller, minitsre de l’estat’. Mandarí ha entrat a les llengües europees via el malai mantri, portuguès mandarim, holandès mandorijn. Avui dia en malai mentri besar és el 'Primer Ministre'.
<9> Gernet (1972); Bodde (1994) i Wills (2003).
