Sunday, November 7, 2010

E. Llengua 3 El complex món del xinès (1860-1930)

llengua E.3 El complex món del xinès (1860-1930)


3.1. La llengua com a instrument modern a la Xina (1863-1928).
La societat necessita comunicar-se. I s’adequa a nous temps. La transformació a la Xina va méslenta i creiem que hi ha quatre etapes en tot procés d’extensió d’una varietat nova sobre un territori. Primer expansió politica sobre aquest, després imposició/selecció com a norma escrita d’una varietat lingüística sobre les altres varietats, convertir-la en mitjà vehicular cada cop més ampli i fer que els parlants de les altres llengües esdevinguen bilingües (continua amb pèrdua de la L1 i nativització de la L estàndard). Farem una ullada al moment de canvi.
El món xinès s’expressava en una llengua que havia canviat poc en molts anys. No cal dir que el simbol més gran de la unitat xinesa la tenim en l’escriptura. La més llarga tradició textual de la humanitat no es pot deixar de banda. Potser la qualitat més xinesa siga la de lleialtat (zhong) escrit amb “cor” i a sobre “centre”. Tothom ha remarcat que sense l’escriptura sinografa la Xina seria una altra cosa. No poden deixar anar una tradició milenària. No oblidem que en tots els llocs les paraules conformen la cultura (i viceversa).
Els antics caràcters es classificaven com a wen, i l’estil literari wenyan; i cultura es diu wénhuà mostrant el respecte per la tradició. La llengua xinesa obté l’apelatiu col·loquial de zhong wén<1>.

El darrer terç del segle XIX el dialecte parlat de Beijing arriba a imposar-se com a varietat “oficial (guanhua). La forma escrita s’associa amb el baihua (blanc = clar) vernacular (que existia des de feia mil anys i mantenia una frescor i vitalitat) desplaçant al wenyan.
Un dels primers diaris que es van decantar per una llengua més parlada va ser Ye/t-i pai-hua pao (Notícies parafrasejades en vernacle), aportant llum sobre que deia la premsa estrangera, i adreçant-se a la seva audiència que la delimitava aixi:
to the general public in a more easily comprehensible form and to 'paraphrase various useful books, newspapers, and journals into vernacular with the expectation that they may prove beneficial to read' (A Ying, Wan-Ch'ing wen-i pao-i'an shu-lueh, 64).

Amb aquests intents la pujada de prestigi del Bai-hua va permetre que hi hagues una petita opció de guanyar terreny al wen-yan i va anar extenent-se a d'altres àmbits (escola, industria, ciència) amb dificultat i calguè esperar a la caiguda de la dinastia.

La reforma del 1911, a quanta gent va arribar? La població era tan il.letrada com en altres contrades del món. Qui podia llegir el baihua , molt més popular, eren només un petit percentatge. El crit de reforma era “Democràcia i Cultura”. Ben clar! La inversió actual arriba just al 2.0%, però amb pocs universitaris. Si sabem que el 1905 s’acaben els keju, examens imperials, però el wenyan perdura dos dècadas més a les universitats. La nova generació ja no necessita més que saber baihua, única llengua a l’escola (pels que anaven, 15%). Les revistes creixen a tot arreu.
El llenguatge clàssic tendia a mantenir-se en clixés conservadors que anava cap a la repetició i la rima. Els modernitzador buscaven un model més prop de l’oral que ja existia en una gran quantitat de texts, incloses les clàssiques dels Ming i Qing . El vernacle va ser el model del modern estàndard escrit. <2>

El problema va ser definir quin tipus d’escrit presentava més consistència i claredat. La manca d’un poder unificat entre els 20 i els 50 va fer que no es pogues implementar un model amb autoritat.
Recordem, i encara està per fer, la frase de “un estat, un poble, una llengua” amb que va néixer l’esperit de la reforma política en els 1920’s, pròpia d’un esperit nacionalista. Malgrat la necessitat de canvis aquests eren molt lents i difícils d’imposar:

Thus in 1918 and 1919, when the upsurge of Chinese nationalism known as the May Fourth Movement added further stimulus to demands for reform, the renewal of debate revealed cleavages between those who wanted no change in the written language, those who sought to write the vernacular with ideographs, those who hoped to write the vernacular with a phonetic script, and those who despaired of Chinese to the extent that they thought it would have to be replaced by Esperanto. <3>



3.2. L'adaptació a la modernitat. (conceptes and tecnologia) 
Podem acceptar que la Xina ha tingtut contacte amb tots els espais contigus i tots han aribat a afectar a la seva llengua. Per donar dos exemples antics, els mandarins i els taels. El primers van ser nomenats així per influencia occidental: del portuguès "mandar" que es 'manarmanar' via els contactes amb el comerç des del sudest asiatic. I la mesura de comerc, el tael, prové de la llengua malaia, on tael vol dir 'pes'.

Aprendre idiomes estrangers van servir per dues necessitats bàsiques, comerç i diplomàcia. Per donar dues dades, els Yuan havien tingut unes tropes eslaves a Pekin i a la primera meitat del segle XVIII els Jesuites havien tractat amb Moscú amb el llatí com a intermediari.
La dinastia mirava aquests interprests amb certa displicència fins que després de la guerra de l opi, els literati van percebre que calia enfortir-se (self-strengtheneuing) aprenent les llengües dels bàrbars. La seva tecnologia era superior i amb el domini de la llengua arribaria la tècnica de contrarestar . Amb l'eslògan "saber xinès pels principis fonamentals, savber occcidnetal per les aplicacions pràctiques" com a directriu de palau es va instaurar el Tong Wen Guan (通文館 Escola d'interprets -Escola d’aprenentatge combinat) la seva signifcació "was not its foreign language curriculum per se, but the function language training served in the foreign affairs office to which the school was attached" (Ross, p.241). <3>
<3> Citat a Zhu Wang, Foreign Language Education and the Chinese Society before 1949 http://www.lhup.edu/library/InternationalReview/wang11.htm

Precisament via els enclaus comercials arrriva la medicina i la ciència amb notables personatges bilingües. Les primeres obres científiques es fan al costat de missioners i homes dels ports on s’entra en contacte amb els anglesos.
A partir d'institucionalitzar el Tongwen Guan /(1863) es crea una necessitat de disposar de traduccions, on trobem les escoles dels arsenals. Posarem els exemples de com es va treballar per tenir accès a les novetats de la química Europa. Podem dir que l'estat té recursos per acostar-se al saber occidental i els fa servir. Cal tenir fundicions i armament per l'armada.
Amb un bureau es començava a planificar la nova ciència i tecnologia. Comentarem com van ser els principis de la Quimica. Amb poc temps està ja traduïda (amb una década de diferència)

  1. Orig. David A.Wells. 1862. Principles and Applications of Chemistry . New York: Ivison, Phinney and Co.
  2. Orig. Faustino Malaguti. 1858–1860. Leçons élémentaires de chimie .2 vols. 2nd edition. Paris: Dezobry, E. Magdeleine. 

  • a) Gewu rumen (Introduction to the sciences, 1868) /
  • b) Huaxue chujie (First steps in chemistry, 1870), i 
  • c) Huaxue zhinan (A guide to chemistry, 1873).

Però el problema radicava que s'afegia el nou coneixement sobre un patró que era dificil de calçar. Com diu B. Elman sobre el concepte modern de “ciència” a “From pre-modern Chinese Natural Studies (gezhixue) to Modern Science (kexue)”: Fins el 1900 van seguir adaptant les noves idees en les seues tradicions i només quan:

“first decanonizing the classical canon” that literati began to distance themselves from traditional views of natural sciences and the relation of gezhixue and modern science took on a new character, which was then ascertained by the emerging new intellectuals by using the new term kexue. <4>
 A partir de 1898 arriven a la Xina les influències de les traduccions al japonès de fonts occidentals. Aqeusts studiants poden a més ara aportar com s'ha encabit una nova manera d'entendre el món en una llengua com el japonès que havia fet servir els kanji per transmetre conceptes.
Més tard tenim un nom cabdal, Ya Fun (1853–1921) que va treballar estudiar a Anglaterra i
als arsenals va jugar un paper fonamental en les ciències. Així pels noms de la Química aprofita les darreres versions <5>. 


Ya Fun treballa en l’administració imperial per una estandardització de la terminologia. La Universitat nacional el fa director de la recentment creada, el 1902, el Oficina de compilació i traducció de llibres (Bianyi shuju) , on treballa dos anys. Uns sis anys més tard els ministeri d’Educació (Xuebu) el fa cap del servei de Revisió de terminologia (Shending mingciguan zongzuan) on treballa tres anys.

Per comentar succintament com va ser afectada la comunicació pel canvi tecnològic de finals del segle XIX hem triat el telègraf, utilitzat en Xina el 1880 <6>.

El telègraf depenia de lletres llatines a Europa i es va adaptar una mena de conversió a un codi numèric arbitrari. El sistema portava a un complex sistema de codificació i descodificació amb un personal que va tenir que formar-se per aqeusta tasca amb farragosos manuals. Tot plegat va fer extremadament difícil el seu accés -a més de llargues hores per ensenyar als telegrafistes! Potser millor haver-los ensenyat anglès directament!

De les ciències socials els canvis van ser més tardans, i no les tractarem (veg. Japó). Aquí a més l'incipient nacionalisme xinès va apareixer per superar la dinastia i va haver d’acceptar noves nocions europees, llengua, raça, nació, proletariat, per dir-ne quatre. També, els conceptes moderns occidentals de ‘democràcia’, societat civil’ o ‘ciutadà’ (potser la noció de ‘individualista’ sigui molt moderna a la Xina i va ser calcada del japonès, però a Anglaterra no passa de la primera part del segle XIX) semblen allunyats del planeta Xinès, i l’economia “socialista amb característiques xineses” sembla que esta llesta per un país que ha connectat amb el present, després d’un llarg període (150 anys) d’osmosi per digerir el que li venia al pas.






3.3. La promoció del vernacle.
Song Shu (1862-1910) havia conegut els canvis que havia fet el Japó de primera ma però era conscient de la diversitat de llengües parlades al Sud-est del país:

Now, we should emulate Japan and issue orders for education. Orders should be given that all boys and girls between the ages of six and thirteen should enter school (…) Textbooks would give consideration to the merits of foreign nations while readers would exclusively use Chinese characters. (Note: According to the laws governing Japanese schools today, instruction is given first in kana and only later in sinographs.) <7>



3.4. La Literatura. La tasca dels traductors : Yan Fu i Lin Shu
La tasca dels traductors en aquests anys de canvi de segle abans del moviment de renovació de 1919 la podem presentar amb un parell de casos: Yan Fu (o Yen Fu -1854-1921) i Lin Shu (1852-1924). Tots dos van ser respectats per els renovadors de Maig del 1919.
El primer ens mostra les particularitats de la traducció i els segon el problema dels dos estils.
La situació social de finals dels Qing va portar a Yan Fu a concentrar-se en els estudis de les ciències socials que veia més congèneres amb els seus interessos, com comenta Wright <5>. Començant per T. H. Huxley va traduir Tianyanlun (On evolution) que va deixar una gran imprompta en els pensadors posteriors, com Liang Ch’i-Ch’ao o Mao, i perdonar un exemple al taduir el clàssic d’Adam Smith La riquesa de les nacions. En l’obra d’Herbert Spencer Qunxue yiyan (The Study of Sociology) un passage de les institucions de la societat es convertit en una descripticó de l’evolució amb ‘lluita per la supervivència, sel·lecció natural” allunyats de l’original <8>.



 Lin Shu va ser un àvid lector que no va aprendre altres llengües. Va traduir 180 novel·les de llengües occidentals, francesas i anglesas majorment, la primera La dama de les Camelies de A. Dumas el 1898. En el prefaci a Tuna obra de Dickens, ens explica com treballava:

I have no foreign languages. I cannot pass for a translator without the aid of several gentlemen, who interpret the texts for me. They interpret, and I write down what they interpret. They stop, and I put down my pen. 6,000 words can be produced after a mere four hours' labour. <9>   


Els seus assistents li llegien la traducció dels texts originals en vernacular i ell ho convertia en un clàssic adequat, fluid i amb tocs clàssics. El que ens interessa era que podia escriure uns 1.500 caràcters per hora d’aquesta manera. La vivacitat de la llengua oral es transmitia a l’escrit. El 1909 és cap del Colegi de lletres de la Universitat Imperial a Pekin (Chow, 1960: 65). Mentrestant els seus articles, curts i en llenguatze classizatnt li costava mesos per ser acabats amb una correcció adequada. Les traduccions a partir de 1913 són més fluixes i a partir del 1925 perd prestigi.

3.5. Sota la llum d’allò que és nou: Nova Joventut i la universitat
La universitat de Pekin va ser el centre de la reforma literària que en un país com Xina implicava el canvi de la cultura escrita a partir del la mort del General Yuan (1916). Com a avantage els renovadors eran perfectament capaços d’escriure en clàssic i enelegant vernacle, mentre que els tradicionalistes tendiena escriure en clàssic, aconseguint poca atenció entre elpúblic que anva creixent any rera any.

Dos figures importants van ser Ts’ai Yuan-p’ei i Hu Shi. Ts’ai Yuan-p’ei va ser el rector de la universitat de Pekin el 1916. El ambient era conservador i mica en mica va obrir escletxes de renovació. Quan el 1917 se li va acusar al rector d’abandonar els clàssics a la uiversitat es va defensar elegantment així:
Hu Shi ha escrit un Esquema de la història de la filosofia xinesa en vernacle, però fisn i tot les cites les feia en clàssic. Segon, que era possible i fins i tot necessari fer servir el vernacle per explicar els clàssics si es volia fer-los accessibles als estuiants. Les novelles traduides al clàssic havien estat escrites en vernacle en les llengues occidentals. (Chow 1960:71)


Hu Shin havia estudiat des del 1910 en els EEUU. VA acabar els seus estudis en filosofia seta la direcció del prestigiós professor John Dewey el 1917 <10>. 
Nova joventut va iniciar el moviment per la Nova Cultura a la Xina, i promovia uns canvis consequents: ciència, democràcia i promoció del vernacle en la literatura. Hu Hsin en Gener del 1917 va escriure un article ben trencador per renovar la literautra. Destacava el procés en vuit punts. Precisament el vuitè deia:

VIII. Do not avoid popular expressions or popular forms of characters. This rule, perhaps the most well-known, ties in directly with Hu's belief that modern literature should be written in the vernacular, rather than in Classical Chinese. He believed that this practice had historical precedents, and led to greater understanding of important texts.
Més reconegut, va escriure a la mateixa revista l’abril de 1918, "Sobre una revolució literària constructiva", on ampliava les idees sobre la nova literatura, que entre altres aspectes defensava l’ús del vernacle per fer ‘l’home nou'. 

3.6. De les reformas va sortir el pin-yin: tres apunts.
Igualment tenim un esforç va ser fet per mostrar la llengua amb lletres llatines, i es va dir romanization. L’expressió “llengua xinesa” es podia llegir d’aquestes maneres: 1. Wade-Giles Chūngkuó huà ; 2. Yale Jūnggwó hwà ; 3. National Romanization Jong-guo huah ; 4. Zhùyīn Fúhào …….. ; 5. Hànyǔ Pīnyīn Zhōngguó huà
D’aquesta època de finals del segle XIX daten els primers intents seriosos de convertir el xinès en un pinyin romanitzat <11>. 


El primer xinès en proposar un sistema d’alfabetització per les llengües de Xina va ser Lu Zhuangzhang (1854-1928). Als 21 anys va anar a Singapur on va estudiar anglès, on quatre anys més tard va ajudar a un missioner a compilar un diccionari bilingüe. El seu Yimu liaoran chujie (First Steps in Being Able to Understand at a Glance), es va publicar a Amoy el 1892 i n’és una bona mostra de com podria ser.
L'any 1896 Shen Xue's (1871-1900), un estudiant de medicina preocupat per no poder expressar en xinès el que sí podia en anglès va escriure un assaig defensant l'avantatge de la grafia occidental segons conta Hayhoe. Va traduir una part i Liang Qichao li'l va publicar al seu diari, Temes d'actualitat. En ell exposava que una vida d'estudi als clàssics fa que són pocs els que tenen accès a l'educació. Després d'una estada per exili al Japó va imitar el silabari Kana creant un sistema sil·labic, el Guanhua zimu (Lletres del Mandarí) . El darrer any de la seva vida <12> va publicar el llibre Guanhua hesheng zimu (Lletres per combinar el so del Mandarí - 官話合聲字母).




En abril del 1913 s’acordaren fer 39 símbols que van ser nomenats Chu-yin Tzu-mu (Alfabet fonètic). El 1930 es va aprovar que no suplantarien els caracters i eren una mera manera d’aprendre la pronúncia de la llengua correcta.
Els sistemes de romanització havien de ser complementaris a l'escriptura dels caracters. Tenim el 1919 el Zhùyīn Zìmŭ  (transcripció alfabètica) <13>. 

Epileg. A la dècada dels 1930 s’accepta el Guóyŭ Luómăzì (Romanization National, un sistema que incorporava el to a la grafia, que va ajudar a aprendre aquestos. El 1932 el ministeri d’Educació adopta aquest guoyu com a estàndard amb la pronúncia (zhuyin zimu) del diccionari del 1919 afegint-li els tons de Beijing. 


De totes maneres caldrà esperar a la Xina Comunista per veure l’èxit educatiu de les reformes<12>.
El 1955 el poder centralitzat del PC estableix el nou estàndard putonghua (llengua comuna) per superar suspicàcies anti-Han. Tres anys més tard s‘implanta el “hanyu pinyin” amb 58 grafies, algunes de difícil transparència pels occidentals (gràcies a l’assessorament de lingüistes soviètics: q, zh, x).

Per mostrar la dificultat de l’estudi de la Xina fins avui, que només fa una dècada que s’ha imposat el pin-yin, així per veure com el peculiar Wade-Giles sistema s’ha mostrat com el millor aportem la nota dels editors de THE CAMBRIDGE HISTORY OF CHINA, Volum 12, en el seu pròleg del 1983 (el subratllat es meu):

This system, known as pinyin, one hopes may bring uniformity into a formerly chaotic situation, in which the sinologists of each foreign power had devised their own national systems of romanization - English, French, German, Russian, etc. In the English-reading world the Wade-Giles romanization after the turn of the century gradually became accepted for scholarly work, despite its idiosyncrasies … [and] became by 1949 the most widely used system, enshrined in countless reference works, official documents, and the general literature of the field. [… ] Moreover, because of the foreign presence in China, the historical record is partly non-Chinese. It is for this reason that Wade-Giles is still the dominant system in some of the sources and in the research tools of the period covered in this volume - that we continue to use it here. The use of the new pinyin system in this volume would greatly complicate the work of researchers.

A la llengua parlada canvia entre el mandarí i el cantonès. Un personatge com Chian Kai-shek , ens pot mostar la dificultat de transcriure romanitzat la llengua escrita <14> .Va néixer com Chiang Chung-chen (sistema Wade), o Jyang Jung-jen (sistema Yale).


llengua E2.2. La complicada situació lingüística a Corea.


llengua 2.2. La complicada situació lingüística a Corea.

llengua 2.2. La complicada situació lingüística a Corea.

1. La tradició i la continuïtat del vernacle en la literatura.
2.2. Un cas de diglòsia 

Ens pot servir de recordatori que Corea va rebre l'escriptura xinesa, els Hanza, cap el segle II. Per tant va servir de pas a l'ewscriptura cap a Japó. I també va entarr en contacte amb els sil·labaris de les escriptures buddistes. Els primers preceptors de la cort Yamato van ser coreans (Tesis Guarner: 27) i per tant bilingües que ja havien experimentat amb texts de caràcters i marques de lectura amb la seva llengua coreana. Però sense aribar a crear un sistema propi.


1. La tradició i la continuïtat del vernacle en la literatura.

En el segle XIV veiem que la tradició escrita sínica vé complementada per un ús del vernacle en el món oral. Arribat el moment, es passa a escriure aquesta poesia per la gent, incloses les dones, donat que eren elles la principal audiència (com al periode Heian japonès). La fase posterior va ser l’escriptura de prosa, que abans s’havia escrit en xinès des del segle XV, que dos segles deprés les veiem escrites en vernacle anomenada ‘sosol’ (petites històries sense importancia/small talk) amb romanços i fabules. Les dues primeres obres son del s. XVII, de Ho Kyun i Kim Manjung. Les altres que han perdurat són del segle posterior i totes anònimes, però escrites en estiol planer i directe, amb personatges realistes <12>.  

<12>. Ho Kyun,  Hong Kiltong chon (“El conte de Hong Kiltong”).  Kim Manjung, Kuun mong (1687–88; “Somni de les nou núvols), la història d’un monjo buddista que busca la il·luminació; Ch'unhyang chon (Història de la fragança estival), Shim Ch'ong chon (història de  Shim Ch'ong), Changhwa hongnyon chon (El conte de la rosa i el lotus rosa), i Hungbu chon Història de Hungbu).   www.britannica.com/oscar/print?articleId=106467&fullArticle=true&tocId=61959 - 57k -
A partir de ls reformes del 1894 es creen societats per donar un impuls occiental. Les publicaions de premsa, Tongnip sinmun (L’Independent) and the Cheguk sinmun (Correu Imperial), que van donar sortida a nous columnistes i escritors. A més,  amb la creació de l’Institut de la Llengua Coreana, i un inici per sistematitzar la gramàtica del Coreà necessària amb la cració d’escoles primàries van impulsar una literatura nova per noves audiències.

Les dues formes literàries noves són sinsosol (Nova novel·la) i ch’angga (cançó). Es van adaptar històres estrangeres i reescriure les conegudes del folklore coreà. La cançó coreana va tenir molt bona acollida en els nous cercles nacionalistes i els forums a més d eles escoles van ser el pulpits de l’esglèsia. Entre elles L’independent va publicar Aeguk ka (Himne nacional) de Yi Yongu, i Tongsim ka (La ment d’un nen) de Yi Chungwon el 1896.

A més van funcionar el Hwangseong Shinmun (Gazetta de la Capital) coma fòrum dels confucianistes reformats i el portaveu del govern Daehan Maeil Sinbo (Korea Daily News –bilingual) fundat el 1905.
La participació de les dones urbanes sota la direcció de l’influent moviment cristià va ajudar a cohesionar la societat i moure cap al a modernitat.
La  nova literatura comença amb l’etapa d’una nova revist literària, Sonyon (Nens), pensada per ser un mitjà de reforma cultural el 1908. Els promotors van ser Ch'oe Namson and Yi Kwangsu i el poema inicial va ser precisament Hae egeso pada ege (Del mar als nens). Kwangsu va adaptar la prosa poètica a la llengua parlada de la gent comú. Els personatges de les narracions coreanes eren contemporànis que s’havien destacat per opartar cosess a la civilitzacuó moderna i occentalitzada. Al primera novela moderna, també de Kwangsu va ser Mujong ( Sense cor, 1917),

Cal recordar que les influències dels caràcters xinesos kanji s’havien mostrat en la llengua escrita Coreana, que no s’escrivia en contextos (semi)formals. El poble coreà ha patit una colonització de dues bandes, i l’amic rus a sobre! La llengua a finals del XIX s’expressava amb caràcters xinesos. La creació formal i artística no deixava pas a altres opcions. De fet es podia escriure la llengua materna fent servir una combinació de sons pels caracters emprats. Les dones havien popularitzat una mena d’alfabet adient, el hangeul <4.4>. El 1896 tenim el primer intent de tenir una publicació fent servir el vulgar i –sorpresa- l’anglès, atenent als intents mdoernitzadors dels seus fundadors.

2.2. Un cas de diglòsia 
El tret més caracterìstic de Corea entre el 1870 i  1920 va ser una diglòsia que caldrà explicar.  Seguirem el text de D. Silva en la major part de l’exposició.

Fins el 1890, els coreans literats eren bilingües: sabien el xinès clàssic i  a més escrivien el coreà amb caracters xinesos. A més, la major part de població era monolingue. D’aquests, una petita part podia fer servir un mètode d’escriptura que era particular, propi: l’alfabet històric de 1449 del princep buddista Sejong. Aquesta escritura destaca en el context de lÀsia oriental.
Obviament no servien les dues llengües per enregistrar el mateix tipus de corpus. El texts importants anaven a la varietat alta (H), i els de menys valor a la varietat baixa (L), Honza i Unmun respectivament.
Aqusta oposició no va posar-se en dubte.
La literatura disponioble permetia llegir novel·les i fins i tot hi va haver biblioteques, però corresponia a comerciants i dones. Tota persona important no s’interessava per aqeusts materials (elspodia llegir directament en xinès, importats de Pekin).
Alguns missioners cristians van intentar fer servir la variant L per donar a conèixer les escriptures als coreans. El primer text en Un-mun el va traduir un jove coreà que havia fugit a Manchuria, allà va contactar amb un missioner escocès que va traduir l’evangeli de Luc (1877).
Socialment les persecucions del segle XIX no van permetre expandir la base d’evangelització fins el tractat amb els EEUU (1882) i molt sovint fins l’anulació de la persecució d’evangelitzar (1893?). Per tant les bases de crèixer devien anar a plantejar una mena de programa cultural (vegeu 3.3).
Un cop tenir

Un cop estudiada la llengua local, els missioners van veure que calia fer un altre aprenentatge, del Korea-Xinès. Perquè la classe social i la formalitat de l’ús feia que la  lengua parlada tinguès més elements interessants. Aquesta perspectiva de bilingües va ser copsada per l’influient missionari, Horace Underwood (1890) quan comenta qui parla amb qui:
They have been on their way to the houses of the officials and passing through the streets and hearing the merchants, the middle classes, and the coolies, talking among themselves, have been able to understand, while when they came into the presence of the officials, they have been unable to comprehend the meaning of statements and questions addressed directly to them. At once they have said ‘‘There are two languages’’ while the truth is that the officials have simply been using those Korean terms which have been derived from the Chinese. Chinese may be called the Latin of Korea. It is more polite and scholarly to used ‘‘Latinized’’ Korean; but among merchants, middle classes, and in common daily conversation this is not used: the learner does not hear it, hence the diffiulty. (Underwood 1890: 4–5)

Però la tasca de conseguir l’acceptació social dels materials per evangelitzar va fer que la discussió sobre quin model de llengua calia seguir. Sense oblidar que depres de 13 anys, es va aconseguir la primera Bivlia interconfessional el 1900 <13>.
<13>. For example, efforts to establish a common translation of scripture began in February 1887, when a joint committee for translating the Bible into Korean was formed by missionaries. The work of the committee ultimately culminated in the eventual publication of the first widely accepted Korean Bible in 1900, a document printed exclusively in the vernacular script.
Font: The revaluation of Hangeul in late nineteenth-century Korea   - DAVID J. SILVA (pdf)

La gran extensió en els usos del vernacle escrit va tenir un paper decissiu –en les tres etapes de la vida política coreana- a signifcar una fita en la seva identitat cultural. Deixar d’estar sota l’hègida xinesa, lluitar contra les podtències europees, especialment Rússia, i acabar sota la llengua japonesa el 1910, que va fer que calia una altra llengua per ascendir socialment, no va ser suficient per abandonar  l’arma més poderosa: l’escriptura en vernacle co a expressió persoanl i vitalisme cultural.  En aquest punt la disputa si els missioners estrangers van ser determinants o un factor més queda encara inconclusa, però Corea és un país amb ampla població cristiana (40%) en el cercle de l’Àsia oriental. Algun factor en defensa de la identitat haurà jugat per mantenir aquesta direfència en el seu entorn.  En paruales de Jeong  ‘‘the Korean language functions as a statement of independence, a memorial of both oppression and liberation.’’ 
Jeong (2004: 237)  citata Da Silva (ib.)
 

ELLengua. 2.1. El Japó, un cas insòlit de llengües en contacte (1850-1930)



LLENGUA. E2.1. El Japó, un cas insòlit de llengües en contacte.



1. Enfocant el tema de la llengua dels texts en japonès

2. Cultura popular en el Japó Tokugawa
3. Els canvis en l'era Meiji.
4. El lèxic.



LLENGUA. E2.1. El Japó, un cas insòlit de llengües en contacte.

Podriem dir que la llengua xinesa ha fet servir uns caracters que l'han feta molt apta per a codificació escrita i aquesta caracteristica ha arribat al Japó que en la seva historia també l'ha aprofitada. En els moments en que ha escrit els texts amb la llengua japonesa ha calgut fer servir algun element fònic.
En tot aquest sistema d'escriure 'en japones' ha deixat una estela de signes marcadors que han evolucionat lentament. El que si es cert és veure que els caràcters xinesos encara tenen una gran preponderancia en el japonès.


1. Enfocant el tema de la llengua dels texts en japonès
Nosaltres veurem en aqust apartat com entre el segle XVIII i el XX el japones ha canviat, i molt, la seva llengua, en usos i formes. Caldrà doncs començar pel present i veure com era al principi. Per mirar enrere comentem una frase en japonès actual que crec prou entenedora per gent que no coneixem auesta llengua oriental (Twine (1991:4)
I learned Japanese in Australia >
> Watashi wa outoraria de nijongo o naraimashita.
1# Kanji, els caràcters xinesos: el subjecte (I=watashi), el nom (Japanese
=nihongo) i l'arrel del verb aprendre (learn=nara)
Watashi wa outoraria de nijongo o naraimashita.
2# Hiragana, els marcadors de cas: el tema (-wa), l'objecte directe (-o), la postposició de la marca de locatiu (in = en), i elmarcador verbal detemps en passat (-ed= -imashita)
Watashi wa outoraria de nijongo o naraimashita.
3# Katakana, el só de paraules estrangeres: Australia.
(Australia= outoraria)
Watashi wa outoraria de nijongo o naraimashita.

Quins recursos va fer servir la socitat japonesa per aprofitar el recurs únic de l'escriptura? En primer lloc, no va inventar un nou sistema escrit, sinó que va moldejar unes eines molt prestigiades per acomodar-les a una matèria que no s'adequava gaire. Mirem-lo:

Els texts escrits en l'història de la llengua es podíen trobar en aquestes formes que feien servir precisament bun (paraula escrita):
A1. fent servir únicament caràcters xinesos, els kanji, i per tant aquests eren texts kanbun que responien a una necessitat precisa, més artistica o cultural. La classe dirigent havia dedicat temps a aprendre xinès, i mostrava la seva apreciació a la cultura mare: la Xina. A partir de la penetració del Buddhisme (s.VI) no ha deixat de tenir presència textual.
Amb el temps afegint la pronúncia de cada síl·laba dels kanji al costat es confeccionaven texts anomenats man'yogana, molt més entenedors, que ens van deixar els clàssics del peíode Nara (s. VIII-X) escrits fonèticament.

B. A més, es va poder anar escrivint la lengua parlada amb l'ús del hiragana, amb moltes més sílabés que les 46 dels sil·labari actual, creant els texts wabun tipics de la cort Heian (s.XII) que van exercir una gran influència en la literatura posterior més quan eren més 'orals' com el Heike monogatari.
C. Als caràcters se'ls afegia pronuncia amb un proto-sil·labari , donat pas a a texts anomenats kanji-kana-marijibun. Els hiragana van evolucionar apartir contraccions de caracters complerts i va agafant la forma mś quadrada, els katakana van partir d'un traç d'un carácter i van fer-se més arrodonits. Al costat dels caràcters xinesos s'afegia una notació que la feia més apta a la mencionada lectura, era anomenada kanbun kundoku.
Per tant, tenim dues matrius aquí, els texts xinesos, kanbun, paraule aqeu engloba tots els texts amb kanji, i els japonesos, kanbun kundoku, on s'explicita un grau d'ús de la llengua japonesa. Kan fa referència a xinès, i kun o wa a japonès <1>.
<1> (Twine (1991:33-64)
Aquesta varietat era molt emprada i de diverses maners, segons el text, el gènere i els possibles lectors. Els Tokugawa van reinstaurar els estudis confucians i van reprendree la valoració del món clàssic xinès.


2. Cultura popular en el Japó Tokugawa
Pero primer caldra mirar, en poques paraules, com era l'us de la llengua abans de l'era Meiji, especialment el segle XIX, quan el nombre dels kanji eren molt superiors i els usos dells sil·labaris no estandarditats.

Predominant el kanbun, veiem que en el món oficial va fer servir una mena de kambun propi de l'èlit masculina, on les varietats més xineses van estar allunyades dels menys educats. Però a banda, els no educats, mercaders, administració local va accedir-hi a l'educació fent servir un estil més accesible, encara amb caracters xinesos que es va anomenar sorobun (petites notices oficials o corespondència) on calia els kanji amb marcadors fonètics i sintaxi més xinesa, encarcarada pels nadius.
L'altra opció era el wabun. A partir d'un ús més ampli dels kana el mitjà d'expressió podia ampliar els usos de la lelngua oral més enllà dels diàlegs i arribant a la narració.

L'ola de nativitzacion ha estat més estudiada com l'aportacio dels estudis del kokugako (o wagako) que entroncaven amb la nacionalització dels Meiji. D'aquesta època Genroku (meitat del perióde Tokugawa) s'incrementa l'ús del contrrol administratiu i creix la correspondència personal. Aquesta escriptura impulsarà una mena de renaixement amb innovacions culturals reixides (haiku o kabuki) augmentat la difussió a més capes de població (urbanes i comercials) com veurem a l'aapartat 3 (de l'escolarització). Pero la literatura en prosa, els kana-zoshi (llibres en kana) va ser el que més va florir.
D'aquesta època tenim la publicacio de llibrets de literatura (bon) consumit pel plaer de llegir. Hi havia les share bon (ficcio) kokkei bon (humor) i ninjo bon (sentimentals), entre altres.
<22> fins i tot avui son una part de la colleccio de la biblioteca de Meiji.
“ It consists of popular works of the latter half of the Edo Period such as "Yomi-hon" (readers), "Gou-kan" (scrolls), "Ninjo-bon" (romances), "Share-bon" (gay-quarter novelettes), "Kibyoushi" (illustrated storybooks) and "Kokkei-bon" (classical comic books). New materials are continuously being added to the collection.”
http://www.lib.meiji.ac.jp/english/about/collection/index.html

Tota aquesta literatura popular va expandir l'alfabetizacio en la llengua kana. S'estengué l'opcio de llogar llibres i s'habilitaren biblioteques locals amb gran seguida. <23>
<23> Per veure laimportància de la lectura en aqeusta societat hem recollit el cas de la biblioteca de Seiryukan (Seiryukan bunko) que va deixar els seus 20.000 volums a la ciutat i un edifici per mantenir-la el 1831.
També hem documentat el cs de Isawa bunko que va funcionar exitosament per subscripcio popular. www.localinfonet.net/toyota/file/Professor_NagakuraLocal_Information_and.doc

3. Els canvis en l'era Meiji.

La llengua estava fixada en una època poc adient als canvis que van viure entre 1870-90. Una persona tan capdavantera com Mori Arimori fins i tot va considerar que la substitució de la llengua materna per l'anglès, una llengua mundial i de futur<3>. No de bades va promoure l'aprenentatge per un gran número de gent de llengues europeees com a mitjà d'instrucció útil.
La literatura era marcadament costumista i demanva una nova forma de contar els canvis que es vivien, la llengua havia d'incrementar el lèxic amb noves realitats i conceptes, i darrere de tot un estat modern necessita una administració que funcione amb texts escrits i més comprensibles per la majoria de la gent. A banda de l'opció de Mori, hi va haver més veus discordants: Shimizo Ozaburo proposava l'eliminació dels kanji aprofitatn els recursos del hiragana. , mentre que Nishi Amane, per exemple, va proposar escriure el japonès només amb alfabet llatí, romaji.
<3> In 1872, a report called "The use of English as the official language in Japan" was written by Mori who was the first Minister of Education in Japan. At that time English became the medium of instruction for all subjects in Kaisei School which is the current Tokyo University.
Naoki Fujimoto-Adamson (2006), Volume 8. Issue 3 Article 13 http://www.asian-efl-journal.com/Sept_06_nfa.php Globalization and History of English Education in Japan

Els dos camins més importants van ser la escolaritació i la premsa.
Fukuzawa destaca per damunt de lesa latres contribuciopns a millorar la comprensió de la llengua nativa tenint en compte els instruments a la seva disposició. Havent traduït molt del Holandès i de l'Angles, la seva prosa volia mantenir-se dins de l´us literari simplificat sense caure en els aspectes més orals del coloquial. ampliar la base d'alfabetizació implicava superar el llarg procès d'aprenentatge. Per exemple, en la seva obra “Encorajant aprendre” (1872-76) mostra com diversos capítols són adreçats a públic més culte, i per tant la mateixa llengua esdevé un vehicle flexible, però malgrat tot arrelat a la tradició i volent-la canviar.
Els grans canvis van ser la irrupció de la premsa que va necessitat 40 anys per canviar des dels inicis del Jiji Shimpo (Noticies del dia, 1872). Però amb la premsa van ser necessaris més anys,. El 1900 es va publicar Shin Nihon (Nou japó) amb un estil col·loquial en les noticies i els editorials. Lentament en les següents dues decades no van aperéixer editorials amb normalitat entre 1919 i 1922 (Twine 1991:178).

4. El lèxic.
L'experiència que es va agafar en l'ús del katakana com a vehicle entre les llengües estangeres i el japonès amb el desenvolupament del gairaigo (lèxic no japonès) va permetre que el honyaku (mètode de traducció) demostrés la seva fiablititat amb excel·lents traductors com Sugita o Arai Hakuseki. Com explica Guarné <4>:
“Sugita conjugaba dos técnicas singulares: la “traducción literal” (chokuyaku, 直 ) -“palabra por 訳 palabra” (taigoyaku, 対 訳 de las voces extranjeras en su escritura logográfica- y 語) el texto bilingüe (taiyaku, 対 ), que empleaba el katakana en la trascripción 訳 fonética de aquellos conceptos cuya traducción comportaba una complejidad adicional, como en el caso de los homógrafos en los que permitía precisar el significado de términos coincidentes en su escritura”
<4> la versión holandesa del tratado de medicina de Johan Adam Kulmus, Anatomisch Tabellen (1734), publicada en 1774 bajo el título de Kaitaishinsho. [Guarne, 2006:921]

Aquestes opcions van ser materialitzades en un gran cicle de transfusions de tot tipus de texts des d'occident cap a Japó. El japonès ha sabut crear un apropiat sistema de importació de conceptes, que s'han materialitzat en paraules moltes vegades amb kanbun a partir de la mera adaptació fonètica. La pràctica d'expressar el concepte en hiragana com a glossa a la equivalència va enriquir el llenguatge. Com diu dels traductors Meiji Nae:
strove to establish a sort of dynamic equivalence between the original and the translation, creating new terms in order to describe realities, which were fundamentally different from Japanese ones. Their efforts resulted in creation of an almost new language that was adjusted to the new concepts rather than translating new concepts with already existing terms
Concept Translation in Meiji Japan N. Nae http://accurapid.com/journal/09xcult.htm

El llegat japonès dels diccionaris. Per posar dos exemples, el primer diccicionari japonès-anglès va ser el Eiwa Taiyaku Shuchin Jisho (Pocket Dictionary of the English and Japanese Language). Era un simple vocabulari amb un terme traduït per un altre. El Shogunat el feia servir pels seus estudiants del SEIROEMNAKUGAKKO.
Hepburn va arribar al Japó en 1859, i en només vuit anys va aconseguir publicar Waeigo Rinshusei (A Japanese and English Dictionary) molt més complert. amb un mètode de traliteració que va millorar els esforços del minitsri d’educació amb el seu kunrei-shiki method of Romanization
<*> Va tenir diverses edicions amb usos i exemples. Quan es va anunciar la 3ª edició el 1886 va rebre 18.000 comandes anticipades http://www.meijigakuin.ac.jp/guide/history_en.html#E
Altres diccionaris van ser English-Japanese dictionary de Shibata Shoukichi i cap el 1896 Sanseido va publicar un treball lexicogràfic notable: Waei Dai Jiten (Japanese-English Dictionary). editat conjuntament per Brinkley, Nanjo, and Iwasaki. http://www.meijigakuin.ac.jp/guide/history_en.html#E
En el camp de la literatura el tema ja no era el concepto sino adaptar-se a l'estil adequat, fluïd i ric, amb la dificultat de superar la barrera entre un llenguatge oral enriquit i una eina escrita massa culta. Per aqeust motiu, les traduccions dels primers 15 anys van ser més adaptacions que una fidel versió del text original. Un moviment estilístic, el Genbun-itchi, liderat pel novel·lista Futabatei Shimei (1864-1909) va ser exitòs obirnt el pas a noves versions més naturalistes o romantiques posteriors.


I la tecnologia. Un exemple ens ha de mostrar com es va adaptar la llengua japonesa a la tranmissió telegràfica. El llenguatge morse s'havia adaptat a l'anglès, i altres llengues alfabètiques. Va ser necessària adaptar el hirakana per poder comunicar tenint present que els kanjis no servien. Aquí es va crear els sistemes de puntuació i diacrítics com a entitats separades. Aquest codi es diu codi wabun (literalment: 'japonesa paraula'). El fet de disposar de cablejat i ampliar la xarxa a l'armada va donar confiança a la nació.

Dues dates de contingut militar van ser importants aquí. La conscripció militar va ser una primera etapa des del 1873. I el 1895 es guanya la guerra a la Xina. L'ofensiva política permet veure que ja el món dels kanji es pot superar. es crea el concepte kokugo, llengua nacional per distingir-la de la de garaigo (estrangerisme) . A partir del 1945 es crea el nihongo que engloba a les tres grups lèxics. esent
S'acceleran les reformes ortogràfiques cap a l'escola. El Reglament de la llei de la Escola Primaria (Shôgakkôrei shikôkisoku, 小学校令施行規則) del 21 d'Agost de 1900 regula la unicitat síl·laba-grafia y la correspondència fonètico-gràfica entre els dos sil·labaris <5> (Guarner ch.6 : 922)

NOTA. Cal llegir Nanette Twine Language and the modern state (1991) per acabar d'escriure aqeust apartat i las seva influència en l'escola

E. La llengua en el món modern de Asia Oriental -index (comentat)


E2. La llengua com a instrument modern a l’Àsia Oriental.

PRACTICUM -001
alumne Miquel Àngel Castillo               mcastillomu@uoc.edu



E. La llengua com a instrument modern a l’Àsia Oriental.
MONS EN CONTACTE:
L’EDUCACIÓ UNIVERSITÀRIA COM A FACTOR DE CANVI AMB LA MODERNITAT EN ASIA ORIENTAL  1860-1920 (China, Japó i Corea):
E. La llengua com a instrument modern a l’Àsia Oriental.
LLENGUA. E0.1. Els canvis.

LLENGUA. E2.1. El Japó, un cas insòlit de llengües en contacte.

1. Enfocant el tema de la llengua dels texts en japonès
2. Cultura popular en el Japó Tokugawa
3. Els canvis en l'era Meiji.
4. El lèxic.

LLENGUA. E2.2. La complicada situació lingüística a Corea.

2.1. La tradició i la continuïtat del vernacle en la literatura.

2.2. Un cas de diglòsia 
LLENGUA. E3.. EL COMPLEX MÓN XINES   
3.1. La llengua com a instrument modern a la Xina (1863-1928).
3.2. L'adaptació a la modernitat. (conceptes and tecnologia)
3.3. La promoció del vernacle.
3.4. La Literatura. La tasca dels traductors : Yan Fu  i  Lin Shu
3.5. Sota la llum d’allò que és nou: Nova Joventut i la universitat.
3.6.De les reformas va sortir el pin-yin: tres apunts.[MPM1] 


 [MPM1]Habiendo leído hasta aquí, y viendo el índice de este apartado, ya se intuye un gran desequilibrio entre los tres grandes apartados. Tienes que hacer un esfuerzo de síntesis en general y en este apartado de China, en particular. De hecho, creo que si sintetizas mucho más este capítulo te obligarás más a delimitar las ideas principales de cada contexto.




Saturday, October 23, 2010

The changing uses of writing systems in the east of Asia

The changing uses of writing systems in the east of Asia by miquelangelcastillo
1. Linguistic Variety: a glimpse across time and space
2 Brief description of language families


3 Historic mobility of people and languages:
3.1. Main cultural influences
3.2. Tracing alphabets (re)creation in the ancient world
3.2.1. The kanji expansion: East Asian cultural sphere.
3.2.2. The southern belt.
3.2.3. The open northern corridor
3.3. In and out. Language exchanges: translations and loanwords.
3.3.1. Buddhist translations and vocabulary loanwords into China
3.3.2. Vocabulary loanwords in the outer circle: Japanese, Vietnamese and Korean

4. Writing systems in East Asia: China and Chinese domain
4.1. One language in China: Tibetan
4.2. Two Writing Systems from the first circle: Japanese and Korean
4.3. Three current scripts from further south: from Thai to Bahasa

5. Literature and sources








The changing uses of writing systems in the east of Asia 
by miquelangelcastillo


ONE. Linguistic Variety: a glimpse across time and space.

Interested in language diversity and familiar with the historic developments in European languages, I have been puzzled by a contradiction related to the Asian writing linguistic landscape. I would like to dive with this paper into the dozens in use in modern life in East Asia focusing on how they evolved, who took part in such a huge task and some common mindset affinities of the area.
After looking up miscellaneous sources I came across a perfect introductory sleek book to my search: the Atlas of Languages (see sources). I will spin the tale of my quest. In this website http://www.proel.org/traductores.html the reader can find a table with a very detailed tree of alphabets of the world. Not a very satisfying one related to our specific interests. I found another one easier to follow in www.ancientscripts.com . By far, and concerning my research interest (as I told you in my first mail) I still consider the best display of writing systems the introductory chapter of an excellent classic such as Le monde chinois by Jacques Gernet. Dealing with Language systems in Asia, I found a couple of plates showing the great diversity of writing systems in China itself (page 37) and a clear account of the main writing systems in Eastern Asia and their origins (pages 38-39) that I display below:

A mere glance at an Asian linguistic map is an eye-opener to avoid thinking of China as a monolithic country. China expanded itself from the north and suffered foreign influences. In addition to its Sino languages, China also has some 160 smaller languages, many of them with just a few thousand speakers. All these languages fall into four families, which differ greatly in their geographic distributions. Besides the compact Sino-Tibetan languages the other three families are scattered all over (to epitomise the intermingling, languages of all four families are spoken in Laos). As a matter of comparison www.ethnologue.com offers a database with spoken languages. If you go to the ibero-romance subfamily you will surprisingly get an incredible high number of them, 38; if you click in any Asian family, the number escalates .
With its vast area and long history of settlement, China ought to have hundreds of distinct languages and cultures. In fact, all the evidence indicates that it once did. Coming from a modern uniform Europe I ponder, what happened to them all? Two thousand years ago the southern parts of the country were variously inhabited by speakers of Miao-Yao, Austroasiatic, and Tai-Kadai languages until they were largely replaced by their Sino-speaking northerner neighbors. An even more drastic linguistic upheaval appears to have swept over tropical Southeast Asia.
From the beginnings of literacy in China over 3,000 years ago, it has had only a single writing system. This is a clear connexion between the Chinese world and its area of loanwords influence towards the south. On the north east we still have the current coexistence of Chinese characters in the life of Korean and Japanese languages.



TWO. Brief description of language families

 
I am aware that when I consider the language universe of China I am dealing with Chinese language(s) and some others. This etcaetera group is very heteregenous. To start with, their numbers are small compared to Chinese but they cover a large spectrum of families. I will use data from Katzner, K. The Languages of the World most of the time. To better explain the issue in tropical Southeast Asia I can start with these words:
Multilingualism is a way of life, and as a result there has occurred much remarkable linguistic covergence. In south-east Asia several language families have mingled in the shadow of China. <2>
Most languages have SVO word order and belong to the isolating type (most words consist of a single syllable). One distinctive feature of all Sino-Tibetan languages is that most words consist of a single syllable. On the Tibetan side the main languages are Tibetan and Burmese. This family amounts for some 40 million speakers. Burmese is spoken by two-thirds of Myanmar population (28 million). Tibetan speakers number over 6 million in China. The other three families have broken distributions, being spoken by islands of people surrounded by a sea of speakers of Chinese and other languages. The 6 million speakers of the Hmong-Mien (Miao, Yao) family are divided among five languages. Their speakers live in dozens of small enclaves scattered over half a million square miles from southern China to Thailand.
The number of speakers varies depending on the taxonomy we follow for the languages in the Austroasiatic family, which include the Munda languages of northeastern India and the Mon-Khmer languages such as Khmer (or Cambodjan), which are also scattered across the map. Austroasiatic languages are characterized by an enormous proliferation of vowels, which can be nasal or nonnasal, long or extrashort, creaky, breathy, or normal, produced with the tongue high, medium high, medium low, or low, and with the front, center, or back of the tongue. Khmer is spoken by 8 milion people (1 million in Vietnam and Thailand respectively). Indonesia and Malaysia share many features of their national languages: Bahasa indonesia & Bahasa melayu. The first one is the native language of 35 millions but understood by 160 millions <3>. The second one is spoken by half of the Malays (10 million as their first language, 8 more as second language, plus 1 million in Thailand).
The 120 million speakers of Tai- Kadai are scattered across south-east Asia –in southern China this language family goes up to 50 million people with Zhuang registering the largest number of speakers (around 14 million). Outside they are distributed southward into peninsular Thailand and west to Myanmar (Burma). Thai is spoken by over 85 % of Thailand population (50 million), and is very close to Lao (18 million in Laos and neighbour Thailand) &Tagalog (15 millon). In Tai-Kadai languages, as in most Sino-Tibetan languages, a single word may have different meanings depending on its tone or pitch.
Besides, inside China there are two other families: one distinguished member from the Altaic family, the Mongolic language and the Tadjick from Indoeuropean family with a tiny small number of speakers. There are three languages unclearly related: Japanese, Korean, which are perhaps distant relatives of the Tibetan family and the Vietnamese that may go on the Austrasiatic one <4>. Their numbers are the following: Vietnamese is spoken by 65 milions in Vietnam, Korean by 65 million plus 2 in China and 700.000 in Japan and over a half a million in US. Japanese is spoken by some 125 million people.


THREE. Historic mobility of people and languages: main cultural influences


3.1. Main cultural influences

My account in this chapter wants to do justice to the changing picture of the East area in Asia. No matter how backwars we plunge ourselves into Chinese history, up to 2000 years, the sinification of the adjacent cultures suffered the great presence of her neighbourgs. We can refer to three main areas of developments to display the Sinification of tropical Southeast Asia: mobility of peoples and languages, agriculture and arts; the systems of writing; and finally linguistic borrowings.
Nowadays the 30-million estimate Chinese overseas are a very influent minority that makes an important source of financial muscle in countries such as Singapur (3 millions), Thailand (6 milions =10 % who stand for a large part of the GDP: 50 % banking sector and 80 % business), Malaysia (12 millions =35%, with 70% of family businesses); Indonesia (6 millions =3% with 70% of private economy) and Vietnam (1 million). But when we move some millenia backwards we meet an interesting picture. I will follow the outline given by Jared Diamond’s Empire of uniformity (see sources). Diamond states:
With the Chou dynasty the people of the Huan-ho Basin started to move southwards and this produce a large scale migration of the peoples that were catched in between. China's Chou Dynasty, from 1111 B.C. to 256 B.C., describes the conquest and absorption of most of China's non-Chinese-speaking population by Chinese-speaking states. To summarise the province of Yunnan shows today a perfect patchwork of many ethic populations living side by side. That should have been the situation at the Han times.
All the Indo-china populations were put under great strain and the populations of the area (today the remains of these peoples can be found in Andaman islands and the shores of New Guinea) had to cope with the invaders from the Yang-tze region. The studies of Cavalli-Sforza <4> showed that this southern population had more in common with their cousin from the bordering states (Laos, Cambodja, Thailand, Myanmar, Malaysia and Vietnam) than with their northern couterparts, which in turn were more related to Mongol, Tibetan and Nepali groups. For instance, even if we look inside the sino-family itself, in this case, in the relatively well studied Hakka minority <5> some modern biological studies indicate that Hakka are primarily from a southern Mongoloid group, not northern groups, as all the genetic trees and maps demonstrate that the Southern Chinese group is distant from the Northern Chinese. All these modern peoples appear to be recent offshoots of their southern Chinese cousins <6>. Today the modern inhabitants of Indonesia and the Philippines are fairly homogeneous in their genes and appearance and resemble southern Chinese.
Regarding farming Jared Diamond wrote:
The most important animals were water buffaloes (since they were used for pulling plows), as well as silkworms, ducks, and geese. Familiar later Chinese crops include soybeans, hemp, tea, apricots, pears, peaches, and citrus fruits. So far as a wave to the Philippines, then the islands of Indonesia, were accompanied by gardening and by China's livestock trinity (pigs, chickens, and dogs).
Two different directions were accounted for. What entered? For instance, western contributions to ancient China's economy were wheat and barley, cows and horses. From the south came especially iron smelting and rice cultivation. But the predominant direction of spread seems to have been the other way. From northern China came bronze technology, Sino-Tibetan languages, and state formation.
In the first outer circle, Korea and Japan adopted rice from China in the second millennium B.C., bronze metallurgy in the first millennium B.C. As for languages contacts, Vietnam and Korea had to accept their warring neighbour from the time of the Han empire, becoming tributary areas. When looking into accounts of linguistic interference, Ifound that the earliest extant records in lexicography and language variation were recorded by Yang Xiong (53 B.C. – 18 A.D.) in his work Fang yan (‘region’ and ‘speech’ –in modern time ‘Fang yan’ stands for “dialect”) <7>.
The northern cultural dominance shows its clearest action in writing. To summarize, literate civilized Chinese states absorbed or were copied by the preliterate barbarians. This classification remained vivid until the modern era, and can come back. I will bring an anthopological example: burning the scapula of an animal then prophesying from the pattern of cracks in the burned bone. This distinctively forerunner Chinese method for reading the future, scapulimancy, appears progressively in the whole region. From the earliest known appearance of oracle bones in northern China, archeologists have traced scapulimancy's spread throughout China's cultural sphere.
As I will show in 4.2, Vietnam, Korea and Japan adopted Chinese writing around the first millennium A.D.; the tones of Vietnamese seem to have been developed relatively recently. (For translation works, close vocabulary links and alike mindset see 3.3).

3.2. Tracing alphabets (re)creation in the ancient world


I already stated in the introduction that one of the many things that left me in bafflement at the time of studying the first unit was the divergence of alphabets.Languages are not writing systems: the first ones are the software, the second ones the hardware. When something is printed you have a material thing. A cultural construct if you like. The transmission of these civilizised artifacts indicates the craftmanship of the human race. The main direction in Southeast Asia was the dominance of Chinese features, and Buddhism in the other direction. The southeast was caught in the middle of those trends. Basically every kingdom wanted an appropriate system to transfer their language to the written records. Here I will show some of the main developments in the historical times following mainly www.omniglot.com .

3.2.1. The kanji expansion: East Asian cultural sphere.
Korean, Japanese, and Vietnamese were originally complete 'strangers' belonging to different language families. Roughly 2,000 years ago, the less developed Vietnamese and Japanese cultures came into China's orbit, whether willingly or unwillingly, creating what might be termed an 'East Asian cultural sphere'.
Kanji were the sole form of writing used in Japan for a few hundred years after their introduction in the 4th or 5th century. Kata-kana (‘kata’ means ‘side’) developed out of the phonetic use of Kanji to be read next to a Kanji text <8>. In the early days of Kanji use, to write the names of people and places, the Japanese used Kanji for their sounds, ignoring their meanings. This method of writing was certainly brought to Japan from Korea. From the Manyogana, some characters were simplified and used phonetically. As this was regularized a phonetic syllabary came into being: kana.

Korean King Sejong and his scholars in the XV century probably based some of the letter shapes of the Korean alphabet on other scripts such as Mongolian and ’Phags Pa, and the traditional direction of writing (vertically from right to left) most likely came from Chinese, as did the practice of writing syllables in blocks.

Vietnamese (Việt-ngũ) was originally written with a Siniform (Chinese-like) script known as Chữ-nôm or Nôm. During the 17th century, Alexander de Rhodes, a Frenchman with Sephardi ancestors, introduced a Latin-based orthography. Roman Catholic missionaries developed the use of written language for Vietnamese, Quốc Ngữ (national language), which has been used in parallel with Chữ-nôm. Today only Quốc Ngữ is used.
To read more about the JKV group see 4.2. Indeed, the influence of the Chinese culture is still so great that Japan has no thought of discarding its Chinese-derived writing system despite its disadvantages for representing Japanese speech, while Korea is only now replacing its clumsy Chinese-derived writing with its wonderful indigenous Hangeul alphabet.

3.2.2. The southern belt.

When we directed our attention at the tropical Southeast Asia the direction of writing influences came from India, where the Indian goddess Sarasvati was credited with the invention of the writing and the alphabet. The Sanskrit (meaning “purified”) language from the Indoeuropean family was typically written in the Devanágarí script (“script of the city of gods” – 'deva' being related to “divine”). In this section I will track the directions of expansion and their sylalbic alphabets representatives.
In the Tai-kadai family, the Khmer syllabic alphabet is descended from the Brahmi script of ancient India by way of the Pallava script, which was used in southern India and South East Asia during the 5th and 6th Centuries AD. The oldest dated inscription in Khmer dates from 611 AD. The Khmer alphabet closely resembles the Thai and Lao alphabets, which were probably developed from it. King Ramkhamhaeng (1275-1317) claims to have created an alphabet for the Siamese language in 1292, which later developed into the Thai alphabet. After the unification of the Lao principalities (meuang) in the 14th century, the Lan Xang monarchs commissioned their scholars to create a new script to write the Lao language. The scholars adapted an early version of the Thai script, which was developed from the Old Khmer script, which was itself based on Mon scripts. In the Tibetan sub-family, the Burmese script was adapted from the Mon script, a distant relative of the Brahmi script of ancient India. The earliest known inscriptions in the Burmese script date from the 12th century. When the mongols destroyed the area in their invasions at the end of the XIII century the intellectual landscape languished.

3.2.3. The open northern corridor
When we consider the peoples inside the mainland of current China we can find the origin of different alphabets. From the early times China had contacts with the western Asian powers. To cite an example, one of the kushan kings, Kanishka was the earliest and most famous <9> and one of his chaplain work was translated into chinese by An-Shih-Kao, a Persian. From the steepe came a pool of influent tribes with different languages between the X and XIV centuries: the Khitan, Tangut, Jurchen and Mongolians.
The Khitan people, who dominated a large chunk of Manchuria between 916 and 1125 AD, used two different scripts - the "large script", which came into use in about 920 AD, the "small khitan script", which was reputedly created in about 925 AD by the Khitan scholar Diela, who was inspired by the Uighur alphabet. The Tangut logographic script was modelled on the Chinese and Khitan scripts. It was apparently devised by one 'Teacher Iri' in 1037 and was used for the translation of Buddhist texts from Sanskrit and other languages. It was was until the 16th century. The Jurchen script (also known as Jurchi, Jurchin or Southern Tungusic) was created by Wanyan Xiyin in 1120 and officially introduced in 1145. It was modelled on the Khitan script and contains a large number of characters from Chinese, many of which were modified or distorted.
The Mongolian alphabet was adapted from the Uighur alphabet in the 12th Century. The Uighur alphabet was a derivative of the Sogdian alphabet, which ultimately came from Aramaic. Between the 13th and 15th Centuries, Mongolian was also written with Chinese characters, the Arabic alphabet and a script derived from Tibetan called Phags-pa. In 1269, Khubilai Khan commissioned a Tibetan Lama called Matidhvaja Sribhadra (1239-1280) to create a new syllabic alphabet for Mongolian. At that time, Mongolian was written with the Uighur alphabet, which wasn't really suitable for the task. Khubilai wanted the new alphabet to reflect the sounds of Mongolian more accurately, and also hoped that it would help to unify his vast, multilingual empire and could be used to write other languages. Sribhadra created a new alphabet based on the Tibetan alphabet. Inspite of being actively promoted by the Mongol government, the Phags-pa alphabet was not adopted by the Mongolians or the Chinese. The most recent example of Phags-pa writing dates from 1352.


3.3. In and out. Language exchanges: translations and loanwords.

Chinese regarded all things foreign with disdain. To gain respectability, Buddhist thought had to get a layer of Taoist, or Confucian, terms and Buddhist practices changed to conform to Chinese customs.
In the next passage I provide an account of these early translators from India, Nepal, Persia ans China itself. We can bear in mind that the daunting task of these middlemen was two-folded in Koerner’s words:
to provide the pronunciation associated with a given character (known as the du ruo, or ‘read as’ method). New words developed a new approach: the fan qie method which broke down the syllable represented by a character into two component parts, namely (a) the initial consonant and (b) the syllable final element and the tone <10>.

3.3.1. Buddhist translations and vocabulary loanwords into China
I will follow www.buddha.net here. Those were the earliest contacts: First arrival of monks, Kasyapa Matango and Dharmaraksha, in Han Dynasty China under Emperor Ming. 148 CE: An Shih-Kao, a master from Persia, arrives and begins translating and teaching the dharma- translating Indian Buddhist texts, initially causing many Chinese to believe that Buddhism was another version of Taoism. His Ssu-ti-ching had 3620 characters, with no concept transliterated.
5th century CE: Kalayasas arrives in China from Central Asia and translates Sutras. Buddhabhadra (359-429), born in Nepal, arrives in China along with Kumarajiva (344-413) from Central Asia, both who translate sutras and teach the Dharma. Kumarajiva was an Indian Buddhist scholar and missionary <11> who had an epoch-making influence on Chinese Buddhist thought, because he did much to clarify Buddhist terminology and philosophical concepts. His translation was distinctive, possessing a flowing smoothness that reflects his prioritization on the conveyance of the meaning as opposed to precise literal rendering. Because of this, his renderings of seminal Mahayana texts have often remained more popular than later, more exact translations.
The next wave of exchange starts in 520 CE when Indian Master Bodhidharma travels as a Buddhist missionary to China, being the forefather of Ch'an and Zen Buddhism which emphasized meditation. Also, Bodhiruci, Ratnamati, Buddhsanta, and also Paramartha arrive in China and translate sutras. Later, Sikshananda, who arrived from Central Asia, translated the Avatamsaka Sutra. Master Hsuan Tang (596-664) makes pilgrimage to India in 641 as an envoy from the Chinese emperor and established the first Chinese diplomatic relations with Harsha-vardhana (606-647). He returns to China with hundreds of scriptures and images, and ushers in a new era in translations. From this time we have the word for ‘sutra’ in Chinese (related to our “sutura”, and translated the eymological sense: ‘enfilall’). As late as this century, he wrote in the Ta-t’ang His-yü-chi:
Sanskrit words should be translated. One must make an effort to keep the original form. Take the pattern of the orthodox textbooks, infern and then discourse about them. I fear to pervert the truth <12>.

3.3.2. Vocabulary loanwords in the outer circle: Japanese, Vietnamese and Korean

Chinese characters stood as a visible symbol of the dominance of Chinese culture in East Asia. With Chinese characters came huge numbers of Chinese loanwords, which are still an important part of the vocabulary of East Asian languages. Chinese characters, Hanzi, are called ‘Hancha’ in Korean and ‘Kanji’ in Japanese which, incidentally, all three use the very same two Chinese characters. Since the end of World War II, the new phenomenon has been the borrowing of words from European languages.
In the fifth century Buddhism is established as the state religion in Korea <13>. Two centuries later, many Chinese schools were introduced. Around the seventh century, emissaries from the Korean Paekche kingdom began to introduce Chinese characters, Buddhism, and Confucianism into Japan. Koreans adopted Chinese as their written language –as Latin in Medieval Europe. Their highest cultural output was the Tripitaka Koreana <14>. Educated Koreans, then, spoke in Korean but wrote in classical Chinese. The educated upper classes until the end of the XiX century continued to write in Chinese, which naturally resulted in the adoption of a great number of Chinese loanwords: well over half of all modern Korean vocabulary consists of words either directly borrowed from Chinese or derived from Chinese characters. To this date numerous words that have Chinese origins are used along with words from Korean origin. Even if Koreans still include some Chinese scripts in the newspapers and publications, those Chinese characters used in Korean and Chinese are similar in meanings, but they differ sometimes in shapes and always in sound. Since the adoption of these words was almost exclusively through the medium of writing, this led to the formation of "a standardized Sino-Korean pronunciation" for Chinese characters used in Korean. For centuries, the demand for new Korean words was met almost entirely through this process, and, in fact, is still going on. Since 1945 however, the importance of Chinese characters in Korean writing has waned significantly and in 1949, they were abolished in North Korea.

From an early date Japanese borrowed a large number of Chinese words, to a great extent as a matter of deliberate policy. Chinese words which have become an integral part of the Japanese lexicon have a particular role as expressing abstract concepts. However, after the early burst of borrowing from Chinese there was a renewed active borrowing of Chinese words in the Meiji period. A study of the use of native Japanese and loanwords in newspapers in 1971 showed: Native Japanese words 26.6% to 43.9%; Sino-Japanese words 50.7% to 65.3%; and Foreign loanwords 12.0% to 12.7%.
Per donar un parell d’exemples, aquests dos caràcters diferents he trobat això de tres llengües (xinès, japonès i coreà) de tres famílies: Caràcter 1 Caràcter 2
Writing systems: Chinese, Japanese Korean Chinese, Japanese Korean
Latin transcription: zì / ji / ja shū, ka(ku)/sho, seo/sŏ
Pronunciation: [ ʤ̥ ] / [ ʤa ] / [ ʤa ] [ ʂu ], [kaku/ʃo ], [ sʌ ]
Meaning: character, letter,word writing, book, to write, letter, document, script

Vietnamese was originally written with a Siniform (Chinese-like) script known as Nôm since the XIII century at least. Till then they wrote in Chinese. At first most Vietnamese literature was essentially Chinese in structure and vocabulary. Later literature developed a more Vietnamese style, but was still full of Chinese loan words. Finally, Vietnameses, who were for the longest period under Chinese orbit, adopted beaurocracy exams system in 1554 but ended their particular relationship turning their backs on the characters and adopted an alphabetic writing system severing the close connections with their Han neighbours.


4. Non- Chinese Writing systems  (see them at www.omniglot.com)

 
In the introduction was stated that the language universe of China comprised a large etcaetera group. In this chapter we will rapidly visit several living languages and three old scripts. As we could find some mentions to some writing systems in the learning material due to space problems I focused here on other information I gathered <15>.


4.1. One language in China: Tibetan
The southern belt of China displays many writing systems from all the families but they never got promoted into major languages outside their areas. There is a Chinese public concern to offer Latin alphabet solutions to minorities in Chima. Since the last 10 years efforts have done some headway in this direction. The real success of this initiative still remains uncertain. However, the languages of the north played a role in the last two foreign Chinese dynasties: Yuan and Ming. As for the Tibetan one the preservation of Buddhist scriptures makes it an interesting case. The relationship with the mongol is clearly explained in the material.
The Tibetan script was created early in the 7th century AD Thume Sambota was sent to India to create an alphabet for the Tibetan language <16>. The script he created script, modeled on the Devanagari or Nakari scripts, has evolved through the centuries and today Tibetan is written in few different types: the two most common are U-chen (literally: Big Head) and U-me (literally: Headless). U-chen is the script you see on Tibetan websites, books and other publications while U-me is primarily used for handwriting, although it can be seen in some modern books. The six reversed letters are sometimes referred to as the Sanskrit letters, since their purpose originally was to use in translation from Sanskrit. The first Sanskrit-Tibetan dictionary, Mahavyutpatti, appeared in the 9th century. Wood block printing, introduced from China, was used in Tibet from an early date and is still used in a few monasteries.

4.2. Two Writing Systems from the first circle: Japanese and Korean

Chinese characters are one of the most distinctive artifacts of Oriental culture. The expansion of China warlords gave those neighbouring Koreans (IV cent. AD), Japanese (IV-V cent. AD), and Vietnamese (VIII cent. AD), a new writing tool for their own tongues. Considering the fact that the respective languages belong to different families, the effort come short of nothing less than a great ordeal <17>.
The Japanese were the more resilient to Chinese presence since the aborted Yuan invasion, and the ones who still have a more clear presence of the characters in their writing six centuries later while devising a far more complex writing system mixing several sources. The Koreans kept a low-key writing system of their own until the end of the XIX century when the Japanese invasion sparked a national upsurge with the practical result of largely displacing Chinese characters in ordinary use (but continue to resemble them in their box-like shapes). Koreans, more persistently and heatedly than Chinese and Japanese, debate the use of Hancha <18>. The Korean alphabet was associated with people of low status, i.e. women, children and the uneducated. During the 19th and 20th centuries a mixed writing system combining Chinese characters (Hanja) and Hangeul became increasingly popular.
Evolution of both Writing Systems.
The Japanese writing system is certainly unique due to its 'Orthographic variation'. Japanese uses at least four different sets of graphical symbols to write the language:
Hiragana syllabary (phonetic, mainly used for grammatical endings and function words)
Katakana syllabary (phonetic, mainly used for foreign words, scientific biological names, and onomatopoeic words).
Chinese characters (kanji, used for 'content words' -- verbs, nouns, adjectives, etc., both native and Chinese based) -which may be rewritten in phonetic hiragana or katakana for simplicity, emphasis, or other effects. Kanji used phonetically for their sounds, disregarding their meanings, are called Man'yoogana (Man'yoo + kana). Not everything can be written in kanji.
Roman letters (the ‘romaji’, used mainly for symbols and some foreign words) with Arabic numerals are written from left to right.
Before the invention of a Korean alphabet, the clerical class used Chinese characters, method that created more difficulties to the invention of their own system. Writers later devised three different ones for writing Korean with Chinese characters: Hyangchal, Gukyeol and Idu <19>. These systems were similar to those developed in Japan and were probably used as models by the Japanese. The Idu system, the most important one, used a combination of Chinese characters together with special symbols to indicate Korean verb endings and other grammatical markers, and was used to in official and private documents for many centuries.
Korean language has three kinds of words (native, Sino-Korean, and European) as well as two kinds of scripts (phonetic and logographic). Today, Korean [in South Korea] is written in hangeul or a mixture of hangeul and Chinese characters.
The Korean alphabet promulgated in 1446 was originally called Hunmin jeongeum, or "The correct sounds for the instruction of the people", but has also been known as Eonmeun (vulgar script) and Gukmeun (national writing). The modern name for the alphabet, Hangeul, was coined by a Korean linguist called Ju Si-gyeong (1876-1914). I will mention some notable features of Hangeul.
There are 24 letters (jamo) in the Korean alphabet: 14 consonants and 10 vowels <20>
The shapes of the the consontants g/k, n, s, m and ng are graphical representations of the speech organs used to pronounce them. Other consonsants were created by adding extra lines to the basic shapes.
The shapes of the the vowels are based on three elements: man (a vertical line), earth (a horizontal line) and heaven (a dot).
In modern Hangeul the heavenly dot has mutated into a short line. Spaces are placed between words, which can be made up of one or more syllables.

Our last reflection goes to the education system. Both writing systems are certainly very difficult to learn. Nine years of school education are neede before Japanese children can read a newspaper satisfactorily. The Japanese Government recognises three levels of kanji, 881 characters called education kanji, and 1045 general purpose kanji and a third more complex. Everything could be written in kana, as it is done at the beginning of the first year of school). As for South Korea, about 2,000 Chinese characters are currently used in Korean. In South Korea school children are expected to learn about 1,800 hanja by the end of high school.

4.3. Three current scripts from further south: from Thai to Bahasa

Thai, from the Tai-kadai family, uses a syllabic alphabet consisting of 44 basic consonants, each with an inherent vowel: [o] in medial position and [a] in final position. The [a] is usually found in words of Sanskrit, Pali or Khmer origin while the [o] is found native Thai words. The 18 other vowels and 6 diphthongs are indicated using diacritics which appear in front of, above, below of after the consonants they modify. There are 8 letters which are used only for writing words of Pali and Sanskrit origin. For some consonants there are multiple letters. Originally they represented separate sounds, but over the years the distinction between those sounds was lost and the letters were used instead to indicate tones.
Tagalog (a.k.a. Baybayin or Alibata) alphabet is one of a number of closely related scripts used in the Philippines until the 17th Century AD. It is thought to have descended from the Kawi script of Java, Bali and Sumatra, which in turn descended from the Pallava script, one of the southern Indian scripts derived from Brahmi. Oldest inscriptions form year 900 AD. Today the Latin alphabet is used to write to Tagalog. This is a syllabic alphabet in which each consonant has an inherent vowel /a/. Other vowels are indicated either by separate letters, or by dots - a dot over a consonant changes the vowels to an /i/ or and /e/, while a dot under a consonant changes the vowel to /o/ or /u/. The inherent vowel is muted by adding a + sign beneath a consonant. This innovation was introduced by the Spanish.
From the Austroasiàtic family, the earliest known inscriptions in Malay were found in southern Sumatra and on the island of Bangka and date from 683-6 AD. They were written in an Indian script during the time of the kingdom of Srivijaya. When Islam arrived in southeast Asia during the 14th century, the Arabic script was adapted to write the Malay language. In the 17th century, under influence from the Dutch and British, the Arabic script was replaced by the Latin alphabet. Their main difference with Bahasa indonesia is in the spelling (due to British colonialism the first and to Dutch one the second).


5. Literature and sources


Alay, J.L., Història dels Tibetans, Lleida, Pages editors, 2000.
Comrie, B., Matthews, S. & Polinsky M. (ed.) The Atlas of Languages. The origin and development of languages throughout the world, London, Bloonsbury, 1997. A perfect introduction to my topic.
Diamond, Jared Empire of Uniformity Discover Magazine, March, 1996
http://www.huaren.org/heritage/id/082698-01.html (good cultural approach back into history)
Gernet, Jacques, Le monde chinois, Paris, Armand Colin, 1972
Koerner, E. Asher, R.E. Concise history of the language sciences, New York, Pergamon, 1995
Katzner, K. The Languages of the World, London, Routkledge, 1990
www.omniglot.com has been the most productive website for the topic, especially for the visual display of the scripts. Highly recommended to anyone interested in the topic.


Notes on all chapters:
<1> To appreciate the language variety we can compare the Romance languages we know (its numbers go up to 47!) with the Tibetan and the Tai-Kadai, with 351 and 70 respectively (sources in http://www.ethnologue.com/show_family.asp?subid=874
<2> Comrie, B., Matthews, S. & Polinsky M. (ed.) The Atlas of Languages. The origin and development of languages throughout the world. page 56.
<3> Indonesia is a linguistically diverse region where the Indonesian language acts as a lingua franca, even though there are more native speakers of Javanese - about 75 million.
<4> L.L Cavalli-Sforza, P. Menozzi and A. Piazza The History and Geography of Human Genes, chapter 6.
<5> About the Hakka The New Encyclopedia Britannica stated: ‘group of North Chinese who migrated to South China, especially Kwangtung and Fukien provinces, during the Southern Sung dynasty (1127-1279), when North China was occupied by Inner Asian tribesmen.’
<6> As I stated in the introduction the languages spoken 2.500 years ago in South China were from the other three families: Miao, Austrasiatics and Thai. “The Tai-kadai languages were once believed to belong to the Sino-tibetan family because they share some vocabulary with Cantonese. These similarities are now seen as the result of borrowing and language shift, whereby their speakers came to adopt Chinese, bringing to it features of their original languages” in Comrie, B., op.cit. page 64.
<7> ‘Given the wide extent of the Han empire at the time and the fact that much of the population in regions toward the periphery was not Han, it could be well the case that Yang Xiong was describing different languages. This would partially explain why many of the words he lists are not found in modern Chinese’ in Koerner, E. Asher, R.E. Concise history of the language sciences, chapter III.
<8> Hiragana comes from a ‘selection of cursive forms of whole hanji, while the square katakana were created by taken parts of more formally written charactersto stand for the whole … the arrangement is clearly based on an Indian model’ (in Koerner’s Concise history of……, page 55).
<9> When Kanishka ascended the throne (AD 120), his empire consisted of Afghanistan, Sind, Punjab and portions of the former Parithan and Bactrian kingdoms. His empire extended from the north-west and Kashmir, over most of the Gangetic valley. He annexed three provinces of the Chinese empire, namely, Tashkand, Khotan and Yarkhand.
<10> Koerner, E. Asher, R.E. op. cit. page 43.
<11> From 401 Kumarajiva was at the Ch'in court in the capital Chang'an (the modern Xi'an), where he taught and translated Buddhist scriptures into Chinese. In his Samantamucha Parivarta from 2.067 characters, there were 230 Sanscrit words. Of the 80 translations only about 24 can be authenticated, but they include some of the most important titles in the Chinese Buddhist canon. Source: www.buddha.net/e-learning/history/chin_timeline.htm
<12> “A Reflection on the question of a philosophy of assimilation in Buddishm” by Kazumitzu Kato in Journal of the American Oriental Society 93.3 (Jul.-Sep. 1973) –footnote 10.
<13>Korean cultures date back to c. 300 BCE, the Korean Han, which were overthrown by Chinese refugees in 194 BCE. This in turn was overthrown by the Chinese Han dynasty. Four Chinese-controlled provinces established in northern Korea. The Korean Han tribe moved south. Later, in 918, the Koryo kingdom took over, whence the name, Korea. In modern times Korea was also caught between Chinese and Mongol invaders from the north and Japanese invaders from the east.
<14> The Tripitaka Koreana are more than 80,000 wood blocks used for printing the complete collection of Buddhist scriptures, laws, and treatises. The original set took 77 years to complete, and was finished in 1087. However, it was destroyed in 1232 by a Mongol invasion.
<15> This note will deal with it. We learned about the use of the Latin alphabet by the zhuang; the syllabic system for the Yi and pictographic for the Naxi and the changes in the case of the Uigurs or Mongolian. Other interesting ones were Miao group that split across southern borders using Chines characters in China and a Latin alphabet abroad. The Dehong syllabic alphabet was derived from the Pali alphabet and has been used the Jingpo people, who live in Yúnnán province in south-western China, since the 11th century.
<16> The great master Sambota wrote 8 different treatises on Tibetan grammar of which we have only 2 left today: Sum Chu Pa and Tak Juk. Numerous Mahayana Buddhist Sutra scriptures were translated into the newly created Tibetan script (sources: www.omniglot.com and http://www.tiblanstu.net/lessons/intrtume.htm ).
<17> Furthermore, Chinese is a Subject, Verb and Object language whereas Korean is a Subject, Object and Verb language. There are more similarities between Korean and Japanese in grammar and sentence structure (source: www.cjvlang.com/cjvkforum )
<18> It seems appropriate to include here some comments on these very distinctive writing systems.
The Korean needed ten centuries to develop their own writing. Our sources come from
http://www.cjvlang.com/Writing/index.html and www.anotherscene.com/japanpm/koreaw.html. . As for the Japanese, it has done much to support the idea of Japanese as an isolated and special language (see http://www.percepp.demon.co.uk/japanese.htm
<19> The Idu system usage was largely limited to women and "members of the humbler classes" until the end of the nineteenth century. The Hyangchal system used Chinese characters to represent all the sounds of Korean and was used mainly to write poetry (source: www.omniglot.com ).
<20> King Sejon’s most original feature was ‘the treatment of the vowels. For this he had no precedent either in Chinese or hPags-pa alphabet’ (in Koerner’s Concise history of……, page 55).