llengua 2.2. La complicada situació lingüística a Corea.
llengua 2.2. La complicada situació lingüística a Corea.
1. La tradició i la continuïtat del vernacle en la literatura.2.2. Un cas de diglòsia
Ens pot servir de recordatori que Corea va rebre l'escriptura xinesa, els Hanza, cap el segle II. Per tant va servir de pas a l'ewscriptura cap a Japó. I també va entarr en contacte amb els sil·labaris de les escriptures buddistes. Els primers preceptors de la cort Yamato van ser coreans (Tesis Guarner: 27) i per tant bilingües que ja havien experimentat amb texts de caràcters i marques de lectura amb la seva llengua coreana. Però sense aribar a crear un sistema propi.
1. La tradició i la continuïtat del vernacle en la literatura.
En el segle XIV veiem que la tradició escrita sínica vé complementada per un ús del vernacle en el món oral. Arribat el moment, es passa a escriure aquesta poesia per la gent, incloses les dones, donat que eren elles la principal audiència (com al periode Heian japonès). La fase posterior va ser l’escriptura de prosa, que abans s’havia escrit en xinès des del segle XV, que dos segles deprés les veiem escrites en vernacle anomenada ‘sosol’ (petites històries sense importancia/small talk) amb romanços i fabules. Les dues primeres obres son del s. XVII, de Ho Kyun i Kim Manjung. Les altres que han perdurat són del segle posterior i totes anònimes, però escrites en estiol planer i directe, amb personatges realistes <12>.
<12>. Ho Kyun, Hong Kiltong chon (“El conte de Hong Kiltong”). Kim Manjung, Kuun mong (1687–88; “Somni de les nou núvols), la història d’un monjo buddista que busca la il·luminació; Ch'unhyang chon (Història de la fragança estival), Shim Ch'ong chon (història de Shim Ch'ong), Changhwa hongnyon chon (El conte de la rosa i el lotus rosa), i Hungbu chon Història de Hungbu). www.britannica.com/oscar/print?articleId=106467&fullArticle=true&tocId=61959 - 57k -
A partir de ls reformes del 1894 es creen societats per donar un impuls occiental. Les publicaions de premsa, Tongnip sinmun (L’Independent) and the Cheguk sinmun (Correu Imperial), que van donar sortida a nous columnistes i escritors. A més, amb la creació de l’Institut de la Llengua Coreana, i un inici per sistematitzar la gramàtica del Coreà necessària amb la cració d’escoles primàries van impulsar una literatura nova per noves audiències.
Les dues formes literàries noves són sinsosol (Nova novel·la) i ch’angga (cançó). Es van adaptar històres estrangeres i reescriure les conegudes del folklore coreà. La cançó coreana va tenir molt bona acollida en els nous cercles nacionalistes i els forums a més d eles escoles van ser el pulpits de l’esglèsia. Entre elles L’independent va publicar Aeguk ka (Himne nacional) de Yi Yongu, i Tongsim ka (La ment d’un nen) de Yi Chungwon el 1896.
A més van funcionar el Hwangseong Shinmun (Gazetta de la Capital) coma fòrum dels confucianistes reformats i el portaveu del govern Daehan Maeil Sinbo (Korea Daily News –bilingual) fundat el 1905.
La participació de les dones urbanes sota la direcció de l’influent moviment cristià va ajudar a cohesionar la societat i moure cap al a modernitat.
La nova literatura comença amb l’etapa d’una nova revist literària, Sonyon (Nens), pensada per ser un mitjà de reforma cultural el 1908. Els promotors van ser Ch'oe Namson and Yi Kwangsu i el poema inicial va ser precisament Hae egeso pada ege (Del mar als nens). Kwangsu va adaptar la prosa poètica a la llengua parlada de la gent comú. Els personatges de les narracions coreanes eren contemporànis que s’havien destacat per opartar cosess a la civilitzacuó moderna i occentalitzada. Al primera novela moderna, també de Kwangsu va ser Mujong ( Sense cor, 1917),
Cal recordar que les influències dels caràcters xinesos kanji s’havien mostrat en la llengua escrita Coreana, que no s’escrivia en contextos (semi)formals. El poble coreà ha patit una colonització de dues bandes, i l’amic rus a sobre! La llengua a finals del XIX s’expressava amb caràcters xinesos. La creació formal i artística no deixava pas a altres opcions. De fet es podia escriure la llengua materna fent servir una combinació de sons pels caracters emprats. Les dones havien popularitzat una mena d’alfabet adient, el hangeul <4.4>. El 1896 tenim el primer intent de tenir una publicació fent servir el vulgar i –sorpresa- l’anglès, atenent als intents mdoernitzadors dels seus fundadors.
El tret més caracterìstic de Corea entre el 1870 i 1920 va ser una diglòsia que caldrà explicar. Seguirem el text de D. Silva en la major part de l’exposició.
Fins el 1890, els coreans literats eren bilingües: sabien el xinès clàssic i a més escrivien el coreà amb caracters xinesos. A més, la major part de població era monolingue. D’aquests, una petita part podia fer servir un mètode d’escriptura que era particular, propi: l’alfabet històric de 1449 del princep buddista Sejong. Aquesta escritura destaca en el context de lÀsia oriental.
Obviament no servien les dues llengües per enregistrar el mateix tipus de corpus. El texts importants anaven a la varietat alta (H), i els de menys valor a la varietat baixa (L), Honza i Unmun respectivament.
Aqusta oposició no va posar-se en dubte.
La literatura disponioble permetia llegir novel·les i fins i tot hi va haver biblioteques, però corresponia a comerciants i dones. Tota persona important no s’interessava per aqeusts materials (elspodia llegir directament en xinès, importats de Pekin).
Alguns missioners cristians van intentar fer servir la variant L per donar a conèixer les escriptures als coreans. El primer text en Un-mun el va traduir un jove coreà que havia fugit a Manchuria, allà va contactar amb un missioner escocès que va traduir l’evangeli de Luc (1877).
Socialment les persecucions del segle XIX no van permetre expandir la base d’evangelització fins el tractat amb els EEUU (1882) i molt sovint fins l’anulació de la persecució d’evangelitzar (1893?). Per tant les bases de crèixer devien anar a plantejar una mena de programa cultural (vegeu 3.3).
Un cop tenir
Un cop estudiada la llengua local, els missioners van veure que calia fer un altre aprenentatge, del Korea-Xinès. Perquè la classe social i la formalitat de l’ús feia que la lengua parlada tinguès més elements interessants. Aquesta perspectiva de bilingües va ser copsada per l’influient missionari, Horace Underwood (1890) quan comenta qui parla amb qui:
They have been on their way to the houses of the officials and passing through the streets and hearing the merchants, the middle classes, and the coolies, talking among themselves, have been able to understand, while when they came into the presence of the officials, they have been unable to comprehend the meaning of statements and questions addressed directly to them. At once they have said ‘‘There are two languages’’ while the truth is that the officials have simply been using those Korean terms which have been derived from the Chinese. Chinese may be called the Latin of Korea. It is more polite and scholarly to used ‘‘Latinized’’ Korean; but among merchants, middle classes, and in common daily conversation this is not used: the learner does not hear it, hence the diffiulty. (Underwood 1890: 4–5)
Però la tasca de conseguir l’acceptació social dels materials per evangelitzar va fer que la discussió sobre quin model de llengua calia seguir. Sense oblidar que depres de 13 anys, es va aconseguir la primera Bivlia interconfessional el 1900 <13>.
<13>. For example, efforts to establish a common translation of scripture began in February 1887, when a joint committee for translating the Bible into Korean was formed by missionaries. The work of the committee ultimately culminated in the eventual publication of the first widely accepted Korean Bible in 1900, a document printed exclusively in the vernacular script.
Font: The revaluation of Hangeul in late nineteenth-century Korea - DAVID J. SILVA (pdf)
La gran extensió en els usos del vernacle escrit va tenir un paper decissiu –en les tres etapes de la vida política coreana- a signifcar una fita en la seva identitat cultural. Deixar d’estar sota l’hègida xinesa, lluitar contra les podtències europees, especialment Rússia, i acabar sota la llengua japonesa el 1910, que va fer que calia una altra llengua per ascendir socialment, no va ser suficient per abandonar l’arma més poderosa: l’escriptura en vernacle co a expressió persoanl i vitalisme cultural. En aquest punt la disputa si els missioners estrangers van ser determinants o un factor més queda encara inconclusa, però Corea és un país amb ampla població cristiana (40%) en el cercle de l’Àsia oriental. Algun factor en defensa de la identitat haurà jugat per mantenir aquesta direfència en el seu entorn. En paruales de Jeong ‘‘the Korean language functions as a statement of independence, a memorial of both oppression and liberation.’’
Jeong (2004: 237) citata Da Silva (ib.)
No comments:
Post a Comment