1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE

1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE 

             link   INDEX GLOBAL    

Aquesta introducció pretén situar el moment inicial en els tres països. 

 1.1. Un díptic per emmarcar el paisatge oriental

 “The Changes is a book From which one may not hold aloof. Its tao is forever changing- Alteration, movement without rest, Flowing through the six empty places, Rising and sinking without fixed law, Firm and yielding transform each other. They cannot be confined within a rule, It is only change that is at work here.” 

     I Ching 

 Actualment, el viatge a la modernitat de l’Àsia Oriental sembla ja imparable, quan l’any que ve s’espera que el xinès siga la segona llengua d’internet. El viatge de 1992 de Deng Xiaoping cap a terres del sud a la zona de Shenzhen va ser anomenat Nan Xun (Visita Imperial al sud). Aquesta marca de continuïtat amb el seu passat pot marcar la presa de consciència d’un concepte unificador sempre present en la seva tradició mil·lenària, estroncada, però, fa 160 anys. Val la pena observar les continuïtats i les discontinuïtats. 

La nostra aproximació al concepte de l’educació al canvi de segle XX ha de fer-se cautelosament ja que ens trobem que estem mirant diversos aspectes i moltes vegades en diverses direccions. Els versos del clàssic I Ching precedents enuncien com els subjectes dels discursos polítics han canviat sempre, i en aquells anys (1860-1925) ho fan ràpidament! 

 Vull presentar dos moments concrets no massa allunyats en el temps: un 35 anys abans del nostre període, l’altre, 15 anys després; cent trenta anys de distància ens poden ajudar a entendre el canvi, el vertigen. 

 escena 1. Ciutat de Pekín, 1816. Mirem un món immòbil, o quasi. Vist des de l’Àsia Oriental, és sinocèntric, amb uns estats tributaris i uns veïns bàrbars. Hi ha constància en una carta de l’emperador Jiaqing al rei Jordi d’Anglaterra: la cort Qing li va fer saber a aquell rei distant que Pekín tenia una missió: ser l’única ‘nació civilitzada, i civilitzadora'.  <1 .1="">Uns setanta anys més tard, la Xina ha viscut uns cataclismes que la situen en una posició totalment oposada, fora del centre. Durant 22 segles, la vocació irradiadora de cultura i els ensenyaments confucians eren oferts per les diferents dinasties, els Qing els darrers, als pobles veïns. Històricament, els pobles dels espais veïns havien entrat a formar part d’aquest centre (o quedaven en una zona intermitja –un encara no). L’espai més allunyat era virtualment no interessant i era designat per paraules com fa, yi o man, que en xinès volen dir precisament ‘bàrbars’. Podem recordar que la noció de bàrbar és també política i ve de lluny. A partir dels Q’in (221 a.C.) la zona sínica va ampliar-se als territoris veïns amb uns termes derogatius (Chaoxian a Corea o Riben al Japó). I quan aquests territoris es van acostar al món xinès se’ls va poder acceptar.

Havien de venir grans revolucions al segle XIX. Passem la bobina del temps i …amb només quatre generacions, l’Àsia Oriental s’havia transformat completament. El canvi de segle va aportar el concepte europeu de l’estat-nació, amb el Japó com a alumne avantatjat. Mentrestant, a la sempre incerta Xina, aquesta visió en clau interna dels ‘bàrbars’ es va substituir per les ‘minories nacionals’ durant el segle ja passat. <1 .2=""> Serà doncs veritat, fins al segle XIX, l’únic element cultural que es va acceptar a l’Orient procedent de l’exterior fins aleshores havia estat el budisme.

<1 .2="">

<1 .2="">Escena 2. Ciutat de Xhanghai, 1940. <1 .1=""><1 .2="">Per situar-nos, les ciutats de la costa han sofert uns grans canvis que han assimilat amb foc. La silueta de l’horitzó de Shanghai havia canviat en mig segle amb les concessions als estrangers, fet que va fer viva la dita de ‘Shanghai és una ciutat, Beijing és un poble”. Shanghai era una capital cosmopolita amb presència de tots els àmbits del moment (magnats japonesos, pretès govern nacionalista coreà en l’exili i tots els radicalismes xinesos). El successius canvis de règim van abocar la Xina a un cul-de-sac. Un sociòleg hindú, el professor Chandrasekhar, ens aporta aquesta degradant imatge de Shanghai, la perla d’Orient, el desembre del 1940: “Los europeos se comportaban como si Shanghai no fuera parte integrante de China y como si permitieran a los chinos vivir en su propio país por caridad. Debían cambiar de tranvía unas doce veces para ir de un extremo a otro a causa de las áreas de las concesiones... y, desde luego, las palabras “chino comunista” no se mencionaban en una conversación educada. “Perros y chinos” no eran admitidos ni aún en los parques públicos. Shanghai era positivamente una ciudad colonial. En només quatre generacions, l’Orient s’havia transformat completament i específicament. De la Xina algú va dir que havia tingut tres epidèmies exteriors dins el seu món des del 1860: el cristianisme, el comunisme i finalment els japonesos. 

Malgrat els canvis, el concepte de continuïtat a l’Orient ha estat molt viu en els darrers mil anys. Les arrels confucianes es conserven, els registres familiars han perdurat i, a més, mostren una gran correlació amb estudis genètics actuals! I és que el nom de la Xina ha estat modernament Zhongguo (el ‘regne intermedi’ o el ‘país del centre’), i encara es fa servir el mot més literari Zhonghua en els textos oficials, significant Prosperitat del centre -aplicada en un primer moment a l’antiga província de Henan. No hi ha un terme en xinès per indicar el territori dels xinesos Han, el centre real.

2. Les tres velocitats: una finestra als països en moviment (1860-1875).

Cada país va anar canviant a un ritme diferent. Caldrà veure quin és el ritme de cadascun d’ells i la direcció que prenen. 

Continuarà....