1. Un concepte canviant
2 Els límits dels conceptes de l’esfera xinesa
2. La superació d’un conflicte: ‘civilitzador’ versus ‘bàrbar’.
Introducció. Què sabíem nosaltres els alumnes dels grans cataclismes que van ocórrer a l’Àsia Oriental? Des del meu racó he de confessar que poc. Fer aquesta pac em sembla una proesa. Després de llegir els apunts de classe i ampliant els materials ho intente sense potser trobar resposta a totes les preguntes que em faig. Els temes van sorgint a partir de les lectures de la pac1b i 1c (Buruma i Beasley preferentment) i paulatinament l’esquema del text ha anant prenent cos. Així he volgut assenyalar el paper fonamental de l’educació ‘occidental’ fa un segle i escaig i la congeniació amb els dits “valors asiàtics” entesos com una base sobre la que edifiquem una civilització, que han superat els 39 anys del maoisme i semblen prou establerts en una Xina que celebra l’any nou –xinès, cal dir-ho- amb un caliu familiar molt edificant al País del Centre (Zhong Guo), –allò que nosaltres en diem “extrem orient!!”-
El viatge a la modernitat sembla ja imparable, quan l’any que ve s’espera que el xinès siga la segona llengua d’internet. Farem una ràpida ullada. El viatge del 1992 de Deng Xiaoping cap a terres del sud a la zona de Shenzhen, va ser anomenat Nan Xun (Visita Imperial al sud). Aquesta marca de continuïtat amb el seu passat pot marcar la presa de consciència d’un concepte unificador amb la tradició mil·lenària. Els conceptes moderns de Democràcia semblen allunyats del planeta Xinès, i l’economia “socialista amb característiques Xineses” sembla que esta llesta per un país que ha connectat amb el present, després d’un llarg període (150 anys) d’osmosi per digerir el que li venia al pas. El primer cosmonauta xinès, el ser el segon país, darrere Japó, en comprar bons del Tresor nord-americà i la presència en un nou concepte global (BRIC) de nous països emergents: els quatre grans, Brasil, Rússia, Índia i Xina fa que ens preguntem quina ha de ser la identitat d’aquest gran país que té tants petits països al seu interior. Només la diversitat de Yunnan ja mostra el que amaga dins. Per mirar els canvis a la cara, recordem que la silueta de l’horitzó d’una ciutat com Shangai ha canviat en només 10 anys i que fa viu aquella dita de ‘Shangai és una city, Beijing és un poble”. Per mostrar la nova cara de Xina, el turisme ens portarà el país a la porta de casa. Jonathan Spence que ensenya Història moderna de Xina a la Universitat de Yale va escriure el més passat en una revista econòmica:
There are elements in some sites (Tibet of Harbin) that speak of the nature of China’s identity. The way the sites are defined is central to the concept of ‘Greater China’ and can be a source of nationalistic pride. That in turn can lead to government support for explorations in archaeology and religious and political history, which can open up new possibilities of tourist access and reshape historical thinking
1. La identitat xinesa a partir de 1850.
Però el primer interès el vaig tenir llegint un parell de llibres aquí citats: un amè llibre de Boyé Lafayette The Chinese Have a Word for it on es llegia que el posseir una antiga i contínua civilització, el sistema únic d’escriptura que ha superat la varietat lingüística en gran mesura, l’organització de la societat i l’administració amb uns exigents exàmens, una gran adaptació tecnològica a unes necessitats agrícoles grans per mantenir la creixent població ha generat un sistema de creences tan particular i endogàmiques, que ha acabat per subsumir totes les dinasties que els han invadit i unificat. A diferència del Japó, que ha tingut un gran continuïtat amb un únic emperador fins fa no res, els xinesos han confiat en el que anomenen Gwo Cui, l’essència de Xina. La manera xinesa de fer les coses, el concepte de cos social, l’estabilitat confuciana, la cosmovisió que fa que les arts, l’etiqueta, la psicologia siguin diferents. Com va dir un sinòleg: La Xina és el planeta més paregut a la Terra” –en to hiperbòlic <1.1>.
Ens mourem entre dos extrems: el tancament del concepte ‘raça’ i l’obertura al concepte més personal de ‘cultura’.
1.1. Un concepte canviant. Si mirem a com s’ha concebut la raça xinesa, trobem que la més antiga civilització era el centre, el regne intermig, Zhong Guo. Ser civilitzat ja suposa que no tots ho seran. Hi ha hagut un a desconsideració cap els bàrbars. D’alguna manera la civilització ha englobat els han-ren i ah deixat fora a un grup molt heterogeni de nacionalitat xinesa. Perquè no ho oblidem la Xina ha ocupat unes grans extensions, la major a cura d’una dinastia exterior, Qing, que va acceptar sinizar-se per entrar al poder i ocupar l’administració de l’imperi. Les fondeges van moure’s a bastament en dos segles, i la Xina va perdre significatives porcions de territori en aquests 150 anys com hem estudiat en les pacs.
El nacionalisme xinès va haver d’acceptar noves nocions europees, llengua, raça, nació, proletariat, per dir-ne quatre. Per explicar els canvis que han arribat a la Xina, podem començar pel pensador nord-americà Jared Diamond que interessat en la diversitat la història ens ha ensenyat que la resposta als canvis ha estat, probablement, la Geografia:
China does not have mountain ranges that transect China. In Europe big rivers flow radially — the Rhine, the Rhone, the Danube, and the Elbe — and they don't unify Europe. In China the two big rivers flow parallel to each other, are separated by low-lying land, and were quickly connected by canals. For those geographic reasons, China was unified in 221 B.C. and has stayed unified most of the time since then, whereas for geographic reasons Europe was never unified. <1.2>
Podem subscriure el que Aldous Huxley va escriure el 1935 “it will be clear that 'racemixture’, has in the past been beneficial”. Fem una ullada a aquesta noció. Gish Jen, un Asiatic amb doble identitat, s’estava preguntant que és això de ser ‘Xines’ avui dia.
A few years ago in Hong Kong, for example, I had heard Chinese intellectuals question whether anyone was really Chinese anymore. After all, they joked, the Chinese in Hong Kong were so British, the Chinese in Taiwan so Japanese; the Chinese on the mainland so communist. <1.3>
Potser no siga la política però podem assumir que la identitat Han que s’expressa en Xinès agrupa el 92% de la població. Però, en quin sentit? La unitat nacional la va expressar Sun Yatsen per unir els Han (un estel groc gran a la bandera) amb els altres 4 grups (quatre estels petits). El comuisme va seguir amb aquesta divisa, pero va acceptar 56 grups ètnics (sense afegir estels!). Així ser Han no tenia comentari, eren ‘un’ grup.
Cap altre gran espai habitat mostra aquesta uniformitat. LA diversitat genètica està ben atestiguada per la ciència <1.4>. Per la resta del 8% la variació és astronòmica . Podem recordar que la noció de minories (minzu) és també política i ve de lluny:
Indeed the Han have a very long recorded history of their dealings with various "barbarians", who were divided into "raw" (sheng) and "cooked" (shu) "according to whether they were cultured enough to accept moral edification and eventual civilization." <1.5>
La mitologia ha funcionat bé. Els xinesos van emigrar del nord cap el sud perquè la seua terra va ser ocupada per ‘barbars’. Aquesta visió ha perdurat, I hem de recordar ara que les velles dinasties venien del nord, el riu Groc etc. Però la migració va trobar població al sud i van barrejar-se d’allò més bé. Vaig per fortuna aventurar-me en un grup han-ren que ha tingut mala premsa, els Hakka (Kejia en mandarí) que sent xinesos han etat considerats bàrbars! <1.6>
La primera certesa que trobem és que el sud és extraordinariament més variat que el nord. De història a geografia, de ecologia a cultura o lingüísitica i també la genètica. El darrer espai del riu de les Perles mostra que la població te més en comú amb els cosisns dels veïns (Laos, Cambodja, Tailandia, Myanmar, Malaysia i Vietnam) que amb els nordics xinesos, qui al mateix temps estan relacionats amb grups Mongol, Tibetan o Nepalí <1.7>. Per cloure aquesta part, la noció d’identitat pot mostrar com de diversa és la nació xinesa, que està conjuntant-se en un estat-nació de tipus occidental en una època de globalització, sota una ègida centralitzada de 50 anys de comunisme, potser amagant el perill de la fragmentació com ens diu Dru Gladney <1.8>.
1.2 Els límits dels conceptes de l’esfera xinesa
Veiem central el paper de la Xina en aquest moment i com això ha afectat al món modern. El nacionalisme ha anat creixent. Per conèixer com hem de tractar al pais emergent tenim moltes opcions però totes comencen a Zhongguo da, hen da (és gran, molt gran). La terminologia s’ha expandit darrerament <1.9> sobre la ‘Greater China’.
I després Ren tai duo (gent de més). Que anuncia que l’emigració xinesa continuarà en una visió més global. Per parlar dels territoris fora de ‘China Proper’ tenim tres exemples: l’emigració a Russia del pacífic s’ha disparat i arriba a 3 milions, per 5 de russsos! Al Tibet en conjunt ja són la majoria, i també a les ciutats de Xinjiang on els moviments separatistas seran ràpidament controlats.
La Xina i les Xines ens porten a tractar de comprendre el que poden entendre avui en dia pel món Xinès. En primer lloc, veure que després de 20 anys, l’economia de Honk Kong pot incloure’s dins de Xina, i això amb el seu pes especific per ser un lloc que ha estat molt a prop del continent i ha generat una economia terciaria molt avançada en una generació. Els territoris davant de Heung Gong (en Xinès port perfumat) va esdevenir Hong Kong en pronúncia anglesa. Els 8 milions d’habitants de l’enclau s’han multiplicat a l’altre costat, i com va dir el vell Deng “necessitem molts Honk Kongs” a la nova Xina de les reformes.
Hem de reconéixer que la Xina és ara mateix la major concentració urbana del planeta amb un 30% vivint en grans ciutats. La migració cap a les ciutats va deturar-se amb Mao, però la població flotant ha ocupat la costa en els darrers quinze anys. I les darreres activitats del govern han portat a l’establiment en noves urbes a l’interior del país. I de les ciutats podem passar a les megapolis, que les podem considerar una nova peça del puzzle del País del Drac.
El primer nom que cal tenir en compte és el de la Gran Xina, que volia incloure Peking, HK i Macau, més Taipei i Singapur –d’aquesta manera no donava pas a conceptes soberanistas amb el petit singapur com a matèria d’escapament. El concepte es va generar a principis dels 80’s i va entrar als cercles econòmics ràpidament i en uns anys es va popularitzar en anglès com va mostrar Harding.
Però la sortida només indicava que calia ampliar el concepte pel costat cultural. Els Lligams familiars de tota la diàspora xinesa, que ha tingut diverses onades aqust segle sembla que va prenent forma més estable amb la participacióde Pekin en el proces despres de quaranta anys de tancament comunista. La reivindicació de què i qui pot ser inclòs en una comunitat xinesa es deixa obrir pas amb totes les persones dels països xinesos i també les migracions internes i externes del concepte ambigu de “diasporic Chinese” que oferta Keown que vol integrar totes les variable de doble identitat entre gent que ha nascut en un país de familia (semi)xinesa i les tres variables que ha mostrat Tu Weimin: que a més, inclou aquells que també han mostrat un interès pel món xinès siguen japonesos, anglosaxons o europeus <1.10>. Per cert l’anglès s’ha demostrat una llengua que ha obert molts espais en el món modern i ha posat en comú les comunitats xineses molt disperses, entre elles les anglosaxones, que fins el darrer decenis ha tingut una consideració negativa al continent.
2. La superació d’un conflicte: ‘civilitzador’ versus ‘bàrbar’
Caldrà començar amb l’anècdota de la llegenda xinesa –i ben segur que ens recorda altres- on es relata el mestre cuiner va fer tres vegades els homes del planeta, la primera van sortir els negres, la segona els blancs i la tercera, la perfecta, els xinesos. Ells han estat als seus ulls els ‘escollits’.
Veurem tres fases del procés: Xina va passar de ser el lloc superior –confucià-, a perdrès en l’infern -que hauria de ser buddhista-, per aprendre a veure el món, esperem, sense prejudicis al segle XXI.
Res del que els lletrats van conèixer fins el 1800 els hi van fer canviar d’actitud. Els cantonesos van nomenar als eruropeus : gweilo, un terme local que vol dir ‘dimoni foraster’ -o fantasma foraster- al nord de la Xina eren anomenats ‘yang gui zi’ (fantasmes oceànics). Altre nom va ser el de da bize (gran nas). Els forasters recents han acceptat el nom gweilo i l’han fet un terme clar de marcar l’oposició foraster –xinès. El terme Mandarí és waiguoren (pesona d’un país estranger).
El primer xoc va ser de mentalitats: l'imperi del centre es regia per un sistema de tributs que feien acceptar a la resta qui era el regne civilitzador. Els lletrats i la cort eren allò més allunyat de la reacció ‘natural’ a la vida: tot pura ‘cultura’. Potser van ser els Jesuites qui havien aportat planisferis que en comptes de ser eurocentristes col·locaven Xina en l'eix del mapa, i els quatre mars d'on venien les delegacions europees eren territoris molt excèntrics als ulls de la cort. El segle XIX mostra la pèrdua d’hegemonia de la Xina que ja s’anunciaven a la famosa trobada de Macartney , el més sinòfil dels mandataris anglesos! amb Qianlong el 1793. Bastarà per copiar la conclusió del desencontre: “se habia abierto un abismo que daba a todo encuentro entre ambas mentalidades un carácter sumamente problemático” <2.1>.
Els bàrbars van tractar la Xina sense consideració i el parèntesi de l’ignomínia en assumptes mundials va durar un llarg segle (1860-1971). Després de la guerra sino-japonesa les nàcions bàbares estaven a tallar el meló Xinès i ningú posava remei. La revolta dels Bòxers va mostrar com eren de bàrbars els suposats civilitzadors, on van destrossar el palau imperial de l’emperador. Aquells anys de canvi de segles va mostrar com el nacionalisme havia de crear una nació-estat i necessitava un concepte que eliminara la distinció entre xinès i manchú. Després d’uns reformes internes, molt ràpides per com havien anat els darrers decenis, però jutjades insuficients pels intel·lectuals, va donar-se per acabat l’Imperi els deu primers anys, res substancial s’havia millorat. Chow Kai-wing va estudiar la conexió entre el període I l’ús del concepte occidental de ‘raça’ -Hanzu (o Han) llinatge/raça - i ‘nació’ - Zhonghua minzu o raça-nació xinesa <2.2>.
El canvi de règim no va permetre la millora del paisatge i les dues guerres mundials no van col·locar la Xina al lloc que li pertoca. Per mostrar un fash-back del període he triat la descripció d’un sociòleg hindú que va visitar el país el 1940, i després una estada el 1958. El professsor Chandrasekhar ens aporta aquesta degradant imatge de Shangai, la perla d’orient el desembre del 1940:
Los europeos se comportavan como si Shangai no fuera parte integrant de China y como si permitera a los chinos vivir en su propio país por caridad. Debian cambiar de tranvía unas doce veces para ir de un extremo a otro a causa de las áreas de las concesiones... y, desde luego, las palabras “chino comunista” no se mencionaban en una conversación educada. “Perros y chinos” no eran admitidos ni aun en los parqus públicos. Shangai era positivaemnte una ciudad colonial <2.3>.
El 1971 Pekín substitueix Taipei a les Nacions Unides i es recupera la dignitat de l’imperi del centre. Cal que ajunte una nova posició hegemònica en el seu marc, l’Àsia <2.4>, i siga un gran jugador en un món multipolar. Un punt de contacte serà la recuperació d’una tradició ancestral que podrà ara recuperar el conflicte que el va envoltar durant 150 anys, acabat el parentesi maoista (39 anys). Si el mateix Mao víctima de l’anti-occidentatlisme, va dir que només tres coses podia aportar la Xina al món: la medicina oriental, la narrativa del segle XIX i el mah-jong. Ningú dubta que estem davant un país emergent que ha d’oferir alguna cosa més que riquesa i poder. Nosaltres, optimistes, hem recuperat les poderoses i sensates paraules de Tu Weiming:
For the United States, the need to transform herself from a teaching civilization into a learning culture is obvious. As a great immigrant society, the United States has been a vibrant learning culture oriented towards Europe for centuries. Since the end of the Second World War, the American self-image as a tutor of Confucian East Asia has been so much ingrained in the public consciousness that the teacher-disciple relationship, as in the case of Dewey and Hu Shi/Feng Youlan, has been accepted as the norm. It is now time to work at a new equilibrium of mutual learning and appreciation <2.5>.
La nova generació xinesa sembla que podra mirar al passat amb coratge i lleialtat, i oferir un futur més civilitzador a tot el planeta. El contacte amb l’exterior mitjançant les noves tecnologies –per exemple nosaltres alumnes de la UOC- fa que el seu món sigui més accesible. Golbalment, els Jocs Olímpics al 2012 sembla que marcaran un punt d’inflexió sobre el pes del gegant, l’únic que li para els peus als EEUU.
No comments:
Post a Comment