Esdevenir xinès 1:
dels Han als Song
“Quan vaig neixer no tenia el coneixement,
i ara em dedique a l’antiguitat
avid de buscar el coneixement”
-孔丘 (Confucius). Lunyu, 7, 19.
2.1. La continua amalgama de característiques xineses
En aquest capítol intentarem mostrar els ponts de contacte entre els xinesos i els veïns. L’imperi unificat –no sempre- va tenir molts veïns –sempre- de cultures ben diferents. La interacció amb l’imperi del centre no els va deixar indiferents. Nosaltres apliquem conceptes nous a paraules velles, i malgrat entendre que la diversitat de pobles sempre va ser remarcable entre els segles I-XII EC amb tantes races, i llengües i cultures, volem fer un repàs a 9 casos interessants per mostrar algun aspecte que aporta alguna cosa al conjunt. Com hem vist al punt primer aprofitaré el resum de Dikötter:
It could be concluded that the racialization of identity has been central, rather than peripheral, in the politics of nationalism in China since 1895: precisely because of the extreme diversity of religious practices, family structures, spoken languages and regional cultures of population groups that have been defined as 'Chinese', ideologies of descent which play on the notion of race have emerged as very powerful and cohesive forms of identity <2.1>
D’una banda els intercanvis van funcionar en les dues direccions: de dintre a fora i de fora a dintre. De l’altra la mobilitat de poblacions va ser una constant al llarg d’aquests mil anys. Mantindrem un to ambigu d’identificar una tradició textual continuista com la Xinesa amb una unitat política, tan fragmentada, que en retrospectiva queda molt malaguanyada. P. Duara ha observat com la nació ha estat sempre tan “obsessed with the discourse of the past, so uncertain of its own modernity” objectant la projecció de continuïtat en el passat. En qualsevol moment entre els segles II i XII constatem que els habitants del ‘Regne Intermedi’ no eren tots ‘xinesos’ o ‘Han xinesos’.
Tal com hem vist en l’apartat 1.3 l’impuls civilitzador estava clarament arrelat al govern de l’imperi i la sua expansió cap ‘els quatre mars’. L’imperi Han va intentar acceptar la seva autoimposada tasca de transformar la cultura dels ‘bàrbars’ primer i després els seus espais econòmics i polítics. Posseint un sentit cultural en la sua autonominació, Huaxia, que corresponia al que Holcombe explica:
neither the name of a country nor a nation, but an elastic cultural marker distinguishing literate agriculturally-based ‘civilization’ from the radically different lifestyle of pre-literate amnd, especially, nomadic people. The Huaxia label, furthermore, embrace a surprising amount of internal ethnic diversity, and multiple independent countries <2.2>.
La varietat de pobles que entraren en contacte amb l’imperi Han en els seus quatre segles d’existència queden notablement desdibuixats en la història xinesa, tantes vegades concèntrica i xovinista.
El primer emperador Han, Liu Bang, va declarar ‘a la fi el món és meu’ a l’ocupar el tro imperial el 202 aCE. Sabem que no era ‘tot’ el món, sinó menys de la meitat del territori de l’actual RPX. Però el nom era Zhong Guo (‘País del centre’ o ‘Regne Intermedi’), on la capital és el lloc on tot comença i on tot és controlat; d’aquí la importància per cada nova dinastia per tenir una capital ben comunicada i que permetrà ocupar un espai ‘central’ en el nostre món xinès.
El món era concèntric a partir d’un lloc central, el els semibàrbar’ i més enllà els bàrbars un espai llunyà on es deia que Lao Tse havia anat a civilitzar (així s’explicava l’existència d’un regne llunyà a l’Índia <2.3>. En aquesta perspectiva culturalista, podien ser absorbits dins l’espai civilitzat (laihua) o convertir-se en part del conjunt (hanhua).
Quan la força no va ser la solució els vincles entre les famílies reials es cimentaven en aliances de matrimonis amb filles imperials, creant llaços de unitat d’interessos i polítiques comuns. Igualment es creaven unes relacions comercials i culturals que traspassaven fronteres, sempre canviants. A la fi, existia la solidesa d’una nació unificada: la Xina. La pau <2.4> era garant d’unitat, I recordem que ‘pau’ prové de pax (i refereix a ‘pactus’ que implica dos parts): l’imperi, la pau i la civilització anaven unides en l’alta política Han.
Els territoris vasts ocupats militarment oferien al mateix temps la convivència amb grups de pobladors autòctons i en molts casos contingents de xinesos desplaçats d’un lloc fronterer a un altre.
Per començar amb una anècdota il·lustradora Gernet (1972:177) ens descriu com seria la història contada pels sinificats estats que s van succeir. Els Wei a l’hora d’escriure el Weishu l’any 551 ja amagaven de la realitat històrica:
S’efforce de présenter la dynastie tabgatche comme typiquement chinoise à la lire, on n’imaginerait pas que cette dynastie est issue d’anciens pasteurs de la steppe à peine sinisés (...) L’aristocratie de sang mêlé que tient les leviers de commande au debut des Tang conserve sans doute de préjugé de parvenus.
2.1.1. Una petita justificació dels nostres nou casos
Donat la gran extensió de la primera unificació, sota els Qin, hem decidit atendre la situació en tres direccions: els del sud, els de l’oest i els del nord. Sempre que apareguin alguns elements més petits que mereixen la nostra atenció ens ocuparem per mostrar la rellevància i perspectives de futur.
Ens centrarem en aquests aspectes de pobles exteriors que van formar les fronteres del món sínic.
A. Les terres tròpiques del sud
· Els pobles del sud no van ser mai nombrosos. El clima i la fragmentació de l’orografia va fer que periren moltes ètnies ‘minoritzades’ o aïllades del poder central. Quan hi va haver guerra, van ser massacrats per les forces imperials. L’elecció ha anat als Zhuang al ser actualment l’ètnia minzu més nombrosa (15 milions).
B. Les terres altes de l’oest
· Els versàtils Qiang van mostrar el costat més proper a l’imperi civilitzador dels Han que no van rebre la mala premsa dels veins xiong-nu. Es van moure cap a dintre i des de dintre. El seu esforç per ser xinès es va acceptar com a mostra de ‘pèrdua’ de puresa han.
· Tu Fien ens mostra un militar, com tants altres abans i després d’ell, al segle IV que van voler tornar a l’època daurada d’unió de l’imperi. Malgrat ser d’ètnia tibetana va pensar i actuar com un perfecte ‘aculturat’.
· Els tibetans apareixen en la història al segle VII i canvien d’una actitud guerrera a una actitud contemporitzadora amb el contacte amb el buddhisme. A més l’influència amb el món del nord després del mongols el fan un cas exemplar d’un poble que ha perdurat quinze segles de civilització que podem apreciar avui, encara.
C. Entre pastures i oasis a les terres del nord
Ens centrarem en aquests aspectes de pobles exteriors que van formar les fronteres del món sínic.
· En primer lloc els xiong-nu que malgrat l’esperit anti-han, també van intervenir i modelar la sua cultura i van ser capaços d’expandir un modus vivendi xinès per tota l’Àsia central.
· Després els xian-bei, qui des del nord-est van mostrar un bon exemple d’aglutinació d’elements diversos en un altre modus cultural: la confederació.
Després hem volgut mostrar tres casos de legitimació imperial, des de les riberes del riu Groc, bressol de la gran civilització.
· El tercer exemple el tenim en els Toba els quals, des de dintre de la gran muralla, podem demanar una legitimitat per convertir-se en un imperi com els xinesos, amb un gran grau de participació en els mores de la civilització del moment.
· El quart exemple l’hem situat en el primer poble del nord posteriors a la unificació Sui-Tang, que va intentar ocupar un espai central, i a compartir amb els Song del nord.
· El cinquè ens porta a un nou poble, de llengua tungusa, que entra en la història i amb una rapidesa inusitada pren una consciència tan ‘xinesa’ i civilitzadora com tots els anteriors, i que va rivalitzar amb el conservadors Song del Sud.
Amb aquest periple hem volgut mostrar que tants pobles van compartir un espai, és van mostrar compatibles en molts casos, en altres es van perdre en la història i d’una manera o altra els veiem representats en la història de la Xina. A més, l’espai civilitzador era no excloent a ulls dels nouvinguts, i tots venint des del nord, potser excepte els ‘ètnics’ Ming. Els del nord sí aconseguiren tenir uns imperis, imperis és la paraula, més gran que els del Han o Tang. Els Yuan, més curt i global, i els Qing tan ‘civilitzats’ i universals des de l’emperador Qianlong qui s’expressava en manxú, mongol i xinès. També el Gran Timoner Mao va tenir la seva base en el nord. Però aquesta narració ja és part d’una altra història.
2.2. Les terres del Sud i de l’oest: Fins els Tang.
2.2.1. Entre rius i núvols: Sichuan i Yunnan.
Sichuan (quatre rius) entra en escena. En aquesta part em concentraré en espais coneguts. El primer espai al sud-est va ser la planícia de Sichuan. Entre els xinesos ha quedat l’expressió ‘Sichuan és la primera província en declarar la independència i la darrera a reunificar-se, i així a la fi hi ha pau’. Això ens recorda la posició autàrtica que va tenir al llarg dels més de 25 segles d’història. La plana de Chengdu és rica en la terra i una economia que pot mantenir la sua gent. Els senyors de la guerra han reconegut la seva utilitat i fins avui ha generat un gran bloc de població regional: els sichuanesos.
Després farem una ullada a Yunnan, les zones frontereres a Vietnam amb els Zang i interaccions tibetanes al sud-oest. Començarem amb un apunt del assagista americà Jared Diamond qui a Empire of uniformityafirma:
With the Chou dynasty the people of the Huan-ho Basin started to move southwards and this produce a large scale migration of the peoples that were catched in between. China's Chou Dynasty, from 1111 B.C. to 256 B.C., describes the conquest and absorption of most of China's non-Chinese-speaking population by Chinese-speaking states <2.5>.
Els primers registres històrics parlen dels pobles Ba i Shu, una de les ara acceptades fonts de les antigues civilitzacions. Els primers ocupaven la zona est i els segons la plana.
Els primers Qin, població mixta ells, van envair els regnes Thai de noms Pa i Ngio. Va portar un gran contingent de gent per edificar la sua capital a Chengdu on encara perdura. Amb una base sòlida el que seria Emperador Qin Shi Huangdi va arribar a unificar totes les altres àrees xineses. Avui en dia els diem Xina i el nom procedeix dels Qin. Des d’aleshores la presència de noves poblacions de les regions del nord no van deixar de venir.
Més enllà dels núvols de Yunnan. La dinastia Han va voler intentar crear una ruta continua cap a la Índia. Les dificultats van resultar massa grans i es va decidir aprofitar la ruta del nord. Sima Qian, el famós historiador va ser present en l’expedició per resseguir els ensenyaments del Buddha. Ens ha deixat una memòria de la regió on menciona un grapat d’ètnies locals dins un escenari sempre cobert de boira (yun = núvols i nan = sud). També avui, és el lloc on la diversitat domina sobre la uniformitat, especialment fora de l’espai urbà. Diverses tribus van arribar des del nord buscant els pasturatges en les zones muntanyenques.
Cap a finals del segle I aCE es registra el regne proto-thai d’Aliao que per tres-cents anys seria vassall de Chang’an rebent emigració d’espais del nord que van sent ocupats per emigració de sobre el Yangtzi. Alguns van fer el mateix entrant en els actuals espais d’Indoxina lluny de les armes xineses. Altres Thai van cap el Mekong central on queden sota les influències dels annamesos (pre-vietnamites). Els trobarem al parlar dels territoris centrals al sud amb els protozhuang.
Els territoris que abracem eren en gran mesura terra incognita pels successors dels Han. El 304 es fa una obra de botànica de la zona del sud, Nanfang caomu zhuang (Descripció de les plantes del sud). Quan els Jin orientals conquereixen Sichuan el 347 s’escriu el Huayang guozhi (Memòria del reialme de Huayang) abraçant les províncies de Sichuan, Yunnan i Guizhou.
En els períodes de desunió, els thais són sotmesos al rei de Sichuan. Les classes dirigents residents en les zones urbanes van entrar en una òrbita d’assimilar-se als principis confucians i acceptar l’escriptura ideogràfica.
En l’era Tang recuperen la sua sobirania sota l’ègida del regne de Nanchao amb el rei Sinulo que té després una existència reconeguda (650-902) en un tractat entre iguals. Això perdura fins el canvi amb la dinastia Yuan.
2.2.2. Les terres del sud: la dificultat de sortir a la història xinesa.
L’àrea del sud del Yangzi va ser la més separada del domini Han. S’accepta que la colonització inicial es basava en posseir dos ports per permetre el contacte amb les poblacions del sud i assegurar-se el comerç. Les poblacions del sud van tenir poca atenció especifica per part dels estats centrals. La zona del sud estava poblada, segons fonts xineses, per Pai-Yue (els cent pobles Yue).
L’ocupació dels estats xinesos van ser militars fins la repoblació amb emigrats del nord del Yangtzi a partir dels Tang. El terreny empantanegat i l’exuberant vegetació, les muntanyes que permetien la guerrilla local expliquen la bel·ligerància amb les poblacions locals. La dificultat de tenir una flota permanent, va deixar la gestió del mar a les poblacions locals fins a Sumatra. Com explica Yü
There is no evidence to show that by A.D. 1 colonists from elsewhere in China had migrated to Fukien, and it is likely that only one major settlement existed at that time. This was the town or county of Tung-yeh, which may have been founded during Wu-ti’s reign or somewhat later. It was situated on the seacoast at the mouth of the Min River, and from A.D. 83 at least it served as a staging post for ocean-going ships carrying tribute from farther south (...); presumably some measure of colonization had taken place during the earlier decades, when China had been split into the three kingdoms of Wei, Shu-Han, and Wu.” <2.6>
Després d’una dura campanya de tres anys l’ocupació dels Qing va establir una regió nova, el Ling Nan amb tres prefectures al sud: Siang (l’oest de Guanxi i el nord de Vietnam), Guilin (l’est de l’actual Guanxi), i Nanhai (la costa de Guangdong fins Hanoi). A l’actual província de Guanxi el primer contacte civilitzador del nord pot ser la construcció del canal Ling per connectar els rius Xiang i el Kuei. Amb aquesta obra quedava assegurat el transport al sud de tropes i l’entrada de mercaderies cap el nord. Els Han van mantenir unes fortificacions que van esdevenir centres urbans amb el temps.
Les fonts xineses no separen l’actual frontera i accepten a més la presència de Lo Yue (‘Lac Viet’ en vietnamita). Tampoc podem acceptar com unitaris nio els ‘xinesos’ ni els ‘vietnamites’ donat les contínues insurreccions en els dos estats.
Un cronista dels Wei del Nord, també preocupat per deixar registres del passat va deixar a Wei Shu (història dinàstica dels Wei) aquesta descripció dels ‘bàrbars’ de la regió de muntanyes transversals i molt inexpugnables:
The Ba, Shu, I, Liao, Qi, Li, Chu, Yue, all twitter like birds and call like animals and their languages are not the same; they are as different from each other as are monkeys, snakes, fish, and tortoises... The river valleys in which they live extend for thousands of miles, they can be governed with an intelligent loose rein, but their people cannot be controlled. They have irrigated fields and seldom farm dry fields, and engage in fishing<2.7>.
L’ocupació de les planes de la costa amb població Yue va ser fàcil i van deixar els enclaus de l’interior sense interferir. En canvi van ocupar l’àrea actual dels Huang amb un districte subdividit en ‘comandàncies’. Barlow <2.8> ha resseguit l’ocupació de centres urbans com a focus d’expansió com veurem al cas#5. Comentarem d’aquestes poblacions del sud, man en xinès (bàrbars), el cas dels protozhuang perquè no van ser el més oposats als poders polítics centralitzats i encara avui estan presents.
2.2.3. Els (proto)tibetans a l’oest.
En la Xina antiga Qiang va ser un nom per indicar els pobles del nord-oest de família lingüística prototibetana. Aquests pobles havien guerrejat durant segles contra els antecessors dels Han. El nom mateix en xinès羌 correspon a dos elements人 (home) i 羊 (yang, ovella), establint una relació amb el pastorieg.
Els Qiang eren el tercer element entre els Xiong-nu i els Han. A diferència dels Xiong-nu mai van crear una confederació unida malgrat que el total de la població podia haver superat els Xiong-nu. Aliats d’uns i d’altres havent establert entre el segon segle II i el segle V la seva residència en les zones muntanyoses des de Qinghai, Gansu al sud, l’oest de Sichuan i el nord de Yunnan.
Fu Chien va ser un gran cap militar qui va intentar tornar a unificar un imperi com els dels Han. Va dictar les normes al voltant d’ell i va permetre ocupar e poder independentment de l’estirp o la sang. Ell va fer servir els instruments al seu voltant i el gran nombre de subjectes xinesos al seu poder.
Els altres pobladors de l’altiplanícia eren de diverses ètnies, però amb una preponderància del que va constituir el segle VII les terres de Tu-fan (també T’u-bo o Tu-lu-po) que van constituir els tibetans. És va constituir un estat unificat amb una gran expansió territorial i influència militar que va anar més enllà delplateau del Tibet. Va jugar un rol en la ruta de la seda i fins i tot va conquerir parts de les províncies centrals dels Tang.
A partir del segles X els Song no van estar-se per més campanyes militars i els contactes es van fer des del nord, en un espai que arriba al nou poder islàmic a l’est i els pobles mongols a l’oest que mantenen un paradigma buddhista de gran i estreta connexió, explotats pels posteriors imperis Qing i maoista.
2.3. El nord i la gran muralla mental de la Xina.
2.3.1. L’etern conflicte entre dos maneres d’entendre una civilització.
La regió del Loess acollia diversos grups ètnics en les quatre direccions: al nord la planícia mongola, al nord-est l’àrea de Xingjiang, als sud-est l’altiplà tibetà i al sud-est les terres planes del Qin.
Les comunitats nomàdiques van estar desplaçant-se al llarg dels segles i ho van continuar fent durant el proper mil·leni. En principi també han fet pastoreig de caps de bestiar i estan obligats a trobar noves pastures. Entre períodes de guerra s’instal·len més curts temps de pau.
En tots els casos, ocorria que per escapar a l’aniquilació acceptaven la desfeta i s’unien al vencedor o migraven més enllà (al nord, a l’oest) o simplement desapareixien.
En molts casos es creava una política de barreja sanguínia, i aprofitaven l’espai per influir en la propera ocasió. Entren en guerra continua amb l’imperi xinès dels Han per defensar la sua llibertat i crear una cultura que s’adaptarà al seu modus vivendi. Van ser nu en Shiu (pobles sense escriptura).
Els grups de l’est, els xianbei de parla altaica protomongola, van ocupar el nord-est després de la desfeta dels Han, un altre grup va anar més cap l’oest i d’allà continuarà el nostre capítol amb els Toba xianbei. El contacte amb una població amb excedents mercantils com la xinesa li permetia buscar l’intercanvi i preferien estar en contacte en comptes de residir lluny en les estepes del nord de Manxúria o Mongòlia.
Quan més estaven en contacte podien organitzar-se en zones de semi-nomadisme I començaven a dependre de producció agrícola en funció de les condicions climàtiques. Per comentar això em trobat Gumilev (1987:23) qui ens explica com la necessitat de millors terres obligava a la població a moure:
the forth-third century b.C. were a period of increasing moisture on the steppe, linked with the southward variant of the cyclonic tracks. The gradually the precipitation in the steppes started to fall.
La direcció dels ciclons cap el sud portava llargs espais secs, cap el nord la gran habitabilitat d’espais quasi despoblats. L’època seca va tornar el segle I durant dos-cents anys per recuperar la pluja ciclònica a partir del segle IV (amb un petit espai de sequera al s. IX) fins al XIII amb l’irrupció mongola.
2.3.2. El nord a partir dels cosmopolites Tang
L’espai del nord que ens ocupa va des de l’est a Corea fins als oasis de l’Àsia central en el Turquestan occidental. Aquest espai políticament fragmentat acabarà el nostre recorregut amb la nova dinastia mongola que unificarà per un breu període tota l’Àsia Central i es ramificarà cap el sud i l’oest en un espai molt globalitzat.
L’estepa va ser una gran sortida pels pobladors de diversos patrons ètnics i lingüístics que van canviar de lloc quan les situacions polítiques ho van requerir <2.9>. A banda dels grups estudiats aquí hem de fer menció a l’espai compartit de dos elements: l’activitat dels turcs en la zona oest i la tolerància, i varietat, religiosa amb el buddhisme com a primera força, i la presència cada cop més penentrant de l’Islam des de l’oest.
El patró que observem és l’entrada de noves poblacions dins l’esfera i territori de l’Imperi del Centre, que té poder per ocupar el lloc d’emperador. La legitimació la donaran les armes.
Desprès de la llarga durada dels Tang, i la preponderància del buddhisme hem de veure com la política xinesa dels Song va fer marxa enrere amb tot el que aportava d’obertura les terres més enllà del riu Groc. A les fonts xineses consta aquest període com de les ‘dinasties estrangeres’ (o alienes). En veritat la moderna historiografia va veient més continuïtats entre els Tang i els Song i també els territoris del Nord.
Les dos centúries de contacte amb els pobles de l’Àsia Central havia canviat el modus vivendi de la branca militar Tang. Això va permetre els Tang sobreviure un segle més com a Imperi, però la població dirigent més reaccionaària va mostrar un rebuig a coses forasteres. Buddhisme inclòs, al ser una religió que trencava l’ordre establert de la societat. Tot el que era divers de l’ortodòxia xinesa –reminiscències de l’època llunyana i daurada dels Han va ser clarament entès com a bàrbar.
Per donar una visió de xovinisme xinès, l’escriptor i filòsof Han Yu (768-824) molt influent en la cort de l’època copio un paràgraf del seu assaig Yuandao ‘Originant el Dao’ 原道:
If we turn their monks into lay persons, if we burn their books, if we convert thir temples and shrines into dwellings, if we explain the Way of the ancient kings and thus take the people with us (…) this will be close to what is needed <2.10>
Han Yu va haver de deixar la cort però la sua influència com a mestre de l’humanisme Confucià’ (també contrari al Daoisme). L’administració militar va passar a dependre de les intrigues de la Cort. El govern va necessitar l’assistència de ‘bàrbars’ per pacificar les revoltes camperoles de finals del segle IX. Primer els tibetans i uighurs (860 a Zhejiang) i després el Shato turcs (868 i 874 en diverses províncies). Per copsar els elements en disputa ens valdrem d’aquest llarg passatge de Xiang Ah (subratllat nostre):
In the Kaiyuan Era of Tang Dynasty, Blackwater Tribe came to pay pilgrimage to Tang and its land was made into Heisui-fu (i.e., Blackwater Governor Office) and its tribal chieftan was conferred the title of 'dudu' or governor-general. Blackwater Tribe was given the Tang family name of 'Li'. After Po'hai became a strong power, this tribe became subordinate to the Sumuo Tribe. During Five Dynasties time period, Khitans took over the Po'hai, i.e., the former Sushen territories. The Blackwater Jurchens who remained in the south were subordinate to the Khitans and were named 'acquaintance Jurchens' or 'cooked Jurchens', while the remaining Jurchens living in the north, near today's Heilongjiang River, would be named 'stranger Jurchens' or 'rawJurchens'. <2.11>
La dinastia primer: els Tang. Després el temps: en l’era de Kaiyuan (713-741) que fa referència a una de les tres de l’emperador Huan Zhong. Els pobles són nomenats com a tribus i subtribus (khitan, po’hai, sumuo). Les terres llunyanes (blackwater’s tribe’s lands, sushen, nord prop del riu heilongjiang).
El procés d’aproximació al Regne del Centre és sempre present: el veiem en tres trets:
· important és el nomenar les persones en el seu nom xinès Blackwater =Heisui, el concedir-li el llinatge dels governants Tang, Li.
· es nomenen les passes de confluir amb la dinastia per part dels nòmades: pelegrinació a la cort, la terra es conferida un grau de pertinença formal a l’imperi (fu), donar-li un títol honorífic (dudu).
· classificar les tribus en jerarquies i aplicar a d’elles els mateixos criteris del centre: assimilats/cuinats front a estrangers/cru
Per mostrar una mica més graficament, mirem els altres estats del segle IX al mapa de baix.
Els Tang havien passat per mals anys aleshores. Una nova insurrecció per part d’un comerciant xinès, Huang Chao, príncep dels s’havia proclamat emperador el 881 però no va fructificar degut a l’ajuda dels Shato Turcs que vivien a l’Ordos al nord-est de Mongòlia. En altre moment els Tangut, van salvar la fi de l’imperi Tang. A la fi, l’enèsim colp d’estat va portar a un sublevat Zhu Wen declarar-se emperador el 907 com a Liang posteriors. Les fonts xineses no busquen comprendre els esdeveniments que van ocórrer al nord. Els nous pobles semi-nòmades havien conviscut un parell de segles amb els Tang i acceptat molts estructures de govern i canvis en les seves societats.
Els territoris del sud no van acceptar els fets i van generar 10 nous wangs i di (reis i emperadors): una nova divisió.
2.3.3. Més enllà de la gran muralla: noves dinasties
Les dinasties ‘alienes’ van ser els Liao, Xi Xia, Jin i posteriorment els Yuan. Els pobles respectius eren una els khitan (de llengua mongola), tangut (de llengua parla tibetana), jürchen (de llengua tungusa), Mongols (de parla mongola). Aquests pobles van mantenir una identitat a cavall entre l’estepa i la xinesa. Van mantenir el comerç de la zona i va crear un espai diferenciat dels Song. Van controlar uns territoris que havien estat governats pels xinesos i que englobant pobles diversos, també tenia una població gran de Han xinesos. El poder dels Song no va poder eliminar-los i va reconèixer que eren sobirans iguals a ells. Per garantir la pau va haver de pagar grans sumes de regals i mercaderies.
El cicle polític va anar fent canviant els participants. Sempre hi va haver diverses ternes de poders: ara fem aliances aquí ara allà. En un primer moment la caiguda dels Tang es va ralentitzar amb l’ajuda de ètnies que ja vivien amb un peu dins l’imperi (turcs i tanguts).
Després es va accelerar amb el triangle amb els kitan i els tanguts Xixia, que va significar la desfeta dels Song del nord a mans d’un desconegut poble nòmada del nord(est): els jurchen.
Seguidament la terna van ser els Song dels sud, els tanguts i els jurchen. Les noves polítiques d’equilibri es van veure superades per una nova força més al nord: els mongols.
Donarem una certa perspectiva a dos dels pobles més representatius : els khitan i els jurchen, i en perspectiva sortiran elements dels tangut i mongols que apareixeran en context en l’apartat 3.2.4
Ara descriurem una mica la població dels tangut que no estudiarem després. Tangut era el nom d’ell pels mongols i turcs, pels tibetans eren minyak. Ocuparen la zona intermitja entre uighurs i tibetans, afavorint el comerç on ells eren gran criadors dels necessaris cavalls. Es van anomenar Da Xia, els Gran Xia, en referència a formar part dels imperis sinificats, i són coneguts com Xi Xia en xinès (occidentals).
El que ara ens interessa es copsar la barreja de poblacions encoberta entre els (1036 i els 1227). Gernet (1972:313) ens escriu:
Leur classe dirigent est formée de Tangut méstissés de Xianbei, descendets de Tabgatch fondateurs de l’empire des Wei du Nord et de Tuyuhun. Produits de mélanges ethniques ces dirigents sont a la tête d’un empire on les populations sont hétérogènes –Tangut, Chinois, Turcs Ouighours, Tibetains.
La zona permet la vida sedentària amb l’agricultura i el comerç, els mercaders de caravanes, els pastors semi-nòmades, els criadors de bestiar. Hem d’acceptar que el comerç cap el nord va generar una riquesa distribuïda a molta llarga escala. Així consta a meitat del segle XI la producció de seda (135.000 rotllos als tangut i 300.00 als kitan) i de plata (72.000 onzes als tangut i 200.00 als kitan). Està clar que era després aprofitada per comerciar i fer contraban a les dues costats de la frontera transportant les mercaderies més enllà de l’estepa. A més el comerç de té va arribar a tenir un gran consum més enllà de la Porta de Jade, al corredor de Gansu.
2.4. Nou casos per entendre els moviments de poblacions
cas#1.Un poble persistent al sud-est: els Zhuang
cas#2. Els versàtils Qiang (s. II aEC - s. I CE)
cas#3. El període de desunió (s. IV)
cas#4. Alta política des de la meseta de Tu-fan (s. VII-IX CE).
cas#5. el món cultural dels xiong-nu.
cas#6. Els Xianbei, un exemple de ‘confederació’.
cas#7. Els Toba es converteixen en la dinastia Wei del nord.
cas#8. EL nord-oest que perd contacte amb l’estepa: els khitan
cas#9. El Jurchen i la dinastia Jin, un cas de ràpida assimilació
A. Les terres tròpiques del sud
cas#1.Un poble persistent al sud-est: els proto-zhuang
Centrant-nos en els zhuang (ells mateixos s’anomenen ‘bouxcueng’ i en pinyin Zhuàngzú i en putonghua, 壮族) són descendents de pobles tai i comparteixen trets molt antics amb els pobles del sud annamesos.
Les conquestes dels Han no van ser estables, els mateixos generals van diseminar petits regnes més a menys autònoms recolzats per les poblacions locals com en el cas de zhao Tuo (Chao T’o) que va fundar l’estat de Nan Yue (Yue del Sud) durant quasi un segle. A partir d’aleshors la presència dels han comença a ser històrica i es troben moltes restes de poblaments en els espais urbans. Les conquestes militars van donar pas a estructures més polítiques i a un intent de relacionar-se amb les elits locals. Com Jeffrey Barlow apunta<2.12>
Han Chinese observers were overwhelmed by the variations among local peoples and began to recognize differences where earlier they had seen only crude similarities. New names began to crop up increasingly, and old ones acquire new referents. What would be recognized in the Song era as the Zhuang now were called Wuhu, Liao, Li, Lang, and many localized terms; on other occasions, the contemptuous generic 'barbarian,' Man or Yi, or one of many similar terms sufficed.
Els Han posteriors van contemporitzar amb els protozhuang però van haver de fer front a migracions d’altres pobles provenent de Hunan, els Yao. Al costat de les ciutats han (cadascuna de les tres ciutats-fortificacions tenien entre 50-150 mil habitants al segle II EC) va evolucionar una vida social normalitzada. El contacte entre els Han (estimats en mig milió) i els protozhuang (sense estimacions) va veure aflorar un entramat de poblaments zhuang cada cop més grans (els termes nadius per emplaçaments dong, na i zhai, no han perdurat en els mapes xinesos) iniciant una estructura ja proto-burocràtica (xian-comptats, zhou-districtes o fu-prefectures) que ajudava al sistema de taxes, la documentació històrica, etc.
Amb les dinasties del sud es va perdre el registre de les poblacions natives i els Jin al perdre la capital el 316 van anar emigrant cap el sud,fugint dels atacs del nord. La col·laboració amb les poblacions autòctones van desenvolupar diversos actes administratius: tu-guan (oficials nadius) amb tu-ding (tropes locals), i posteriorment el concepte de ji-mi (govern lleuger) indiquen que en els segles posteriors les diverses tribus van tenir una presència activa en el seu govern. Cap el sud, les poblacions vitenamites passaren aun règim de tributaris i de facto independents. Després amb els Tang, la població autoctona de l’oest va caure també sota l’atracció del regne de NanChao cap a l’oest. Cap a l’est es va establir la zona de Xiyuan que va permetre una continuïtat de la sinificació i el 767 tota la zona va ser censada malgrat els problemes polítics de certs grups locals.
Els zhuang van escriure la sua llengua amb caràters xinesos de manera similar als vietnamites amb el chu nom. Actualment són uns 15 milions. També es reconeix el bouyei, una altra llengua separada de la zhuang, emprada per 2.5 milions en Guizhou i Yunnan al nordoest de Guangxi.
B. Les terres altes de l’oest
cas#2. Els versàtils Qiang (s. II aEC - s. I CE)
L’entrada dels Qiang dins de ‘China Proper’ va implicar una reorganització política d’agrupaments i comtats sota la supervisió d’un comandant Han. Més tard el govern Han va fer servir el nom Qiang min 羌民 (gent d’alguna manera sinificats) que vivien al riu Min a Sichuan i van fer servir Fan Qiang 番羌 (Qiang bàrbars) per els més allunyats. Des de l’historiagrafia oficial el que es veia era un procès de cohabitació, també amb altres ètnies, amb una població creixent i on els Han es queixaven. Twichett (1986:433) assenyala:
The immediate result of the policy of settling Ch’iang withing the empire was to barbarize the frontier Chinese rathger than to sinizise the Ch’iang. (...) The Liang-chou population was viewed with suspicion by Chinese of other regions.
Amb això volem constatar que els Q’iang van cohabitar amb els Han des de dins de l’imperi. Els primers registres de viure dins la demarcació Han la trobem el 150 aCE quan el sub-grup Yen van demanar permís per ocupar unes terres a Lung-xi.
El continu contacte amb els Han van aportar el combinar l’agricultura per part d’alguns elements <2.13>. A partir del primer segle veiem la continua ocupació de terres a l’interior dels Han. i destaquem que la fertilitat era superior a la dels Han. En el període d’estudi nostre (els Han posteriors) els dos recomptes de fonts Han indiquen les tribus Tsang-i amb mig milió (any 94 CE) a Szechuan i 30 anys més tard una altra, els Chung a Kansu amb 100.000 guerrers.
Alguns generals van acceptar portar contingents de qiang fins a l’area metropolitana. Per anotar els motius citem altra vegada a Twichett (1986:426):
· Separate them from the ominous hsiung-nu
· Alleviate the ever-growing pressures in the frontier regions
· Accelarate their adoption of a settled agricultural way of life and thus their assimilation into the larger Chinese population.
cas#3. El cas exemplar de Fu Qien durant el període de desunió (s.IV)
Els grups prototibetans havien anant ocupant espais més a l’oest. Les primeres expansions havien estat fetes cap el Turquestan que aportaven riquesa comercial. Fu Qien va fer un esforç per tornar a dominar l’imperi unificat Han (357-385). Ell era d’ascendència tibetana però volia fer un aquí i un allà. Els xiangbei, protomongols del nordest estaven entran a la meseta tibetana i dominant tribus locals que serien els T’u-yue-hun (mongols i tibetans). Per Fu Qien, l’important era que el nord no s’unificara i que l’espai civilitzador s’expandira des de l’oest. A més de les cavalleries sota les tribus huns (turcs) i xienbei (mongols) va reclutar una gran infanteria per posteriors campanyes, independent,ment de grup ètnic i amb molts han, obviament.
L’objectiu era ocupar les planes del nord de la Xina. Les campanyes contra les petites dinasties del segle IV, primer els Yen Anteriors (370)van ser un èxit, també els altres forces del nord com els Liang Anteriors dels Toba a l’oest de Gansu (376). Amb això era el senyor del nord amb les dues antigues capitals Ch'ang-an i Loyang. Com Eberhard va escriure:
He himself had a Chinese education, and he attracted Chinese to his court; he protected the Buddhists; and he tried in every way to make the whole country culturally Chinese <2.14>.
Va aprofitar els grups ètnics però no va distribuir els caps tribals tibetans com caps militars sobre les altres poblacions. Els xinesos van ajudar a crear una burocràcia militaritzada, sense obtenir-ne el lloc superior. Ells van accedir i van pressionar per fer realitat les campanyes d’envair el territori ‘central’ on tenien les seves famílies, i veien l’espai sínic com natural. Les planes agrícoles donaven excedents per bescanviar i l’economia anava a remuntar.
Els plans de Fu Qien van anar massa ràpids sense donar temps a cohesionar l’estat i el milió d’homes que va posar per conquerir el sud el 383 no va poder subjugar els poders rivals. Un cop es disgrega una força militar, només un altra espasa més forta el pot aconseguir.
El que ens interessa aquí és que hi havia uns contingents variats, amb ètnics xinesos que s’independitzaren més tard i formaren petits regnes ells, els "Liang occidentals" (400-421). Sota els poders d’un cabdill tibetà, Lue Kuang els va dominar, però s’establí com a poder local Liang Anteriors (376-403) amb un gran interès en els aspectes comercials entre els centres xinesos i els de més a l’oest.
Al llarg de les generacions els components majoritaris no escloien la bareja amb altres contingents tribals. Ja ho veurem més avant amb els Toba del que Fu Qien en va ser un precedent i que fos tibetà una anècdota.
cas#4. Tibetans. Alta política des de la meseta de Tu-fan (s. VII-IX CE).
La primera missió data del 608 amb la dinastia Sui. A partir del 634 es fan tributaris dels Tang i van demanar acords matrimonials amb princeses Tang que va portar a guanyar-les amb campanyes militars el 641.
Dues figures reconegudes van ser Songtsen Gampo (605-649) i Trisong Detsen (755-797). Un cop, l’any 763 van envair el cor de l’imperi, Chang’an i els Tang van haver de pagar un tribut durant 20 anys als tibetans. Un tractat de pau (<pactus) entre totes dues entitats polítiques l’any 821 diu:
Tibet and China shall abide by the frontiers of which they are now in occupation. All to the east is the country of great China; and all to the west is, without question, the country of great Tibet. Henceforth, on neither side shall there be waging of war nor seizing of territory <2.15>
A l’oest hi ha tres poders reconeguts, incloent-hi el regne Thai de Nanchao abans mencionat. Van jugar un paper per deturar l’ímpetu dels tibetans cap el sud-oest. L’Emperador Xinès Ming Li va negociar amb Nanchao I d’altres petits regnes sota el poder militar del rei Pilaoko –reconegut com a príncep de Yunnan. Aquest canvia d’aliats a conveniència i va ajudar a debilitar el poder central dels Tang al Sud. Simultàniament la dinastia Sinulo es va expandir cap a Annam i el sud de Sichuan els darrers 50 anys del segles IX. Són moments on la zona queda molt fora de la historiagrafia dels Song. En els segles següents <2.16>, Nanchao va ser un fidel prou aliat dels Song I les elits burocràtiques van entrar en un ràpid procés d’assimilació. Amb Kublai Khan el regne és envaït el 1254 i noves migracions de Thai es refugien a les zones del sud de la mateixa ètnia, l’independent regne de Sukhothai, incrementant considerablement el poder d’aquest que va quedar fora de la política xinesa.
C. Entre pastures i oasis a les terres del nord
cas#5. el món cultural dels xiong-nu.
Les referències a aquests pobles xiong-nu <2.17> es remunten a l’època de Confuci on alguns dels integrants es van assimilar entre els regnes de combatents del moment. Les nostres notícies en fonts xineses els mostren com els més combatiu grup dels veïns, i els denominaven ‘Wu’ (amb el doble sentit de no-xinesos i no-civilitzats). En fases posteriors aqeustos wu es va convertir en un genèric de qualsevol grup del nord, entre ells alguns de l’est que trobarem més tard : els xianbei.
El seu espai originari i la seva evolució ha estat objecte de disputes intel·lectuals i encara no queda clar. Es movien entre el llac Baikal i el riu groc. Les poblacions més occidentals eren designades amb colors i ens van arribar a les fonts romanes imperials com a huns <2.18>.
Va crear una gran acció diplomàtica amb la cort Han i va haver de tenir diverses faccions a partir de meitat del segle I aCE. Els intermediaris amb els Han van ser les poblacions yuezhi, indoarianes, que participaven del comerç cap a l’est i l’oest.
El primer estat xiong-nu, està ara ben documentat en la història al tractar amb diversos poders d’imperis ja establerts històricament. El que van posar en evidència és que la seva mobilitat, el nomadisme afavorit per la cavalleria van poder dominar pobles sedentaris amb passats il·lustres. En general podríem parlar d’ells com el ‘primer imperi de les estepes’ (com va dir Grousset), un imperi regit per 25 emperadors (Shan-yu). Estaven a les antípodes culturals dels xinesos amb el nomadisme i l’oralitat com a factors diferenciadors. Si uns tenien el cuc de seda com identificador de la paciència i laboriositat d’un poble, els altres els cavalls signe de dinamisme i expansió. Per altre costat tenim les comunicacions sino-xèniques <2.19> que van quedar enregistrades en les recepcions a palau.
Va ser un invenció tècnica com el tir amb arc el que explicaria el seu poder militar i l’habilitat de disparar des de sobre del cavall. Per tant els xinesos van adaptar-se als nous usos militars de l’ús del tir amb arc per poder fer-los front. El que és cert és que en els continus intercanvis es va desenvolupar també un ús comercial que va esperonar el comerç entre l’est i l’oest que va fructificar en els segles posteriors. La visió confuciana del mercader com persona de baix nivell social va influir en la oca valoració d‘aquest important fet globalitzador que va ser el comerç.
Gràcies a aquesta passada –i tan rabiosament moderna- burocràcia del Han de l’any 43 aCE tenim una representació d’un acte cerimonial a dalt una muntanya i sacrificant un cavall blanc d’on es va beure la sang com a símbol del pacte i es va arribar a la comunió amb un acte lingüístic: oral pels xiong-nu i escrit pels xinesos han. Un text paradigmàtic:
D’avui endavant els han i els xiong-nu formen plegats una sola família (...) aquells que gosin girar-se d’esquena a aquest pacte no podran esperar la benedicció del cel. Totes les generacions futures, els fills i els fills dels fills són comminades a complir escrupolosament aquest jurament <2.20>
L’espai de vestigis culturals dels xiong-nu mostra que feien servir la fundició del bronze, les espases curtes i amb el tigre com animal de referència. L’arqueòleg francès Pierre-Henri Giscard (2000) ens ha deixat un comentari sobre les troballes d’una necròpolis a Egiin Gol, una remota vall al nord-est del territori nòmada, ben allunyat, que mostra una clara interrelació entre els dos imperis que intentaré resumir aquí.
Hi havia dues tauletes d’escriure i també tinta xinesa, on clarament algú els hauria de fer servir. La decoració en l’escorça de bedoll d’un taüt amb motius d’inspiració sínica. També hi havia una diadema amb dues serps enllaçades al front d’un alt dignatari mort. Altres elements de la cultura quotidiana com l’ús de la seda, provenint del pagament de la pau comprada pels han; palets d’ivori per menjar, miralls de bronze fets a Chang’an. També els vestigis d’un calderó fabricat seguint alguns patró dels han.
cas#6. Els Xianbei, un exemple de ‘confederació’.
Els xianbei procedien dels xiong-nu de l’est que a partir de les campanyes de l’emperador han Wu Ti van disgregar-se i van generar dues subgrups, els wuhuan i els xianbei.
Així, eren una tribu que estava establerta al segle I aEC a la moderna Manxúria i Mongòlia de l’est. A partir de diversos contratemps militars van anar establint-se més cap l’oest a les províncies actuals de Shanxi, Shaanxi, Gansu, Qinghai, Hebei, Mongòlia interior i Liaoning. Apareixen en la història xinesa dins de l’aglomerat Wu Hu, nom genèric de tots els nòmades al nord <2.21>.
Ara intentarem explicar com funcionava una ‘confederació’. En la història del segle II EC tenim el cas deTan Shi Huai qui va aconseguir, com en altres tants casos de pobles, nomàdics i no, unificar un espai militar i comercial amb una estructura governamental. D’alguna manera va fer compartir amb els Wuhuan, Dingling, Qiang i Di tots els beneficis dels avantatges del comerç, distribuir aliances militars i responsabilitats davant els cops militars dels Han. Va aconseguir també incloure als xiong-nu del sud i encerclar el nord i el nord-est des de Jilin fins a Xinjiang. La campanya va provocar el 177 CE una gran reacció amb 30.000 cavalls dels Han, no pecata minuta, que va fracassar amb un 80% de les tropes mortes. El resultat va ser una generació de pau obligada que es va propagar al milió de població (semi)nòmada xianbei d’aleshores, principals recipendiaris dels beneficis. Els hereus no van saber mantenir els pactes
(vegeu imatge a http://gumilevica.kulichki.net/english.html )
cas#7. Els Toba es converteixen en la dinastia Wei del nord (439-534).
Els Toba van tenir una difícil presa de poder. Era un grup de tribus descendents dels xianbei que havien agafat més clans d’altres parts. El nom original del clan dominant era Tabgach (altres formes Tabgach" o "Tuopa"). Entre els grups més turcs d’un costat i els mongols de l’altra, ells havien estat els que havien entrat en l’espai xinès al segle III. A finals d’aquest havien de ser fraccionats per Fu Kien (vegeu 2.2.2), però es van refer amb altre cabdill i van establir un regne al nord-est el 386 amb la dinastia dels Wei del nord i reunificar tot els nord, per primer cop de manera estable, l’any 439. Com en els fracassat cas de Fu qien, les diverses unitats ètniques van conformar una entitat unificada equilibrant les tensions nomàdiques amb la vida sedentària (que veurem després en els kitan 2.4.2).
Això va ser possible en part per el suport imperial a la educació clàssica. La Universitat imperial va ser establerta el 399 després d’unificar el nord. Es va adjuntar un altre establiment educatiu uns quinze anys més tard i més elitista de tal manera que hi havia dos campus el 426. Lee (2000: 64) ens narra el gran impuls a l’educació confuciana per tenir una elit adequada en el regne de Wen Ti (471-499):
He also ordered the founding in 496 of a Primary School of the Four Gates to teach Confucian classics. Then the three schools admitted more than 3000 students. To accomadate such a great number of pupils, in 504, the Wei government also ordered the construction of three new campuses. The work was completed in 512.
Les grans conquestes havien aportat una gran massa de població xinesa. Ells van portar una administració i no van estar subjectes a caps tribals. El poder va provenir de les taxes sobre la terra. L’avantatge va ser aconseguir una agricultura productiva i l’unificació religiosa en un primer moment Taoista per la influència del conseller xinès K'ou Ch'ien-chih i després buddhista amb les grutes que encara avui mostren la seva majestuositat. Per mostrar un tast d’aquesta nova influència religiosa sobre el nou poder dels Toba:
quickly adopted the Non-Chinese religion as their vehicle of state religion, an instrument of imperial power and broad way to Heaven: "Foreign rulers with a foreign religion". Monks served as political advisors, and not all of them were philosophs, but especially the early monks like Fotudeng 佛圖澄 were simple magicians. To solve the problem that monks should not serve any human, the monk advisor Faguo 法果 created the doctrine that the Tuoba ruler was a personification of the Tathāgata Buddha <2.22>.
Les seves llegendes declaraven que ‘toba’ significada descendents de la terra groga’ amb un clar desig de liderar el canvi a l’imperi del centre i que podia parlar ‘cara a cara’ als antics regnes de la tradició ja compartida <2.23>. Com va escriure Gernet:
La sinisation des Tuoba s’accélère. Les marriages mixtes sont très fréquents et les familles adoptent des noms chinois (xing). En 471, le clan Touba au pouvoir prend le pseudonyme ‘Yuan’. Les vêtements, les coutumes, la culture, la langue chinois sont ou deviennnet obligatoires. La langue ‘barbare’ est interdite à la court de Luoyang. Le mécénat des Touba envers le boudhisme peut être asussi interprété comme un desir d’assimilation <2.24>.
Tal com anaven conquerint el nord, el nom de la Xina en les zones cap a l’Àsia central va ser Tabgach, i en fonts biznatines taugats. Aquest any de 471 un nen de 5 anys va ser proclamat emperador Wendi i l’emperadriu, d’ètnia xinesa han, va fer de regent i contribuí a una clara política d’acceleració de canvis amb contribuir als clans mixtos i afavorir mesures administratives que afavorien els clans que tenien terres als sud.La família governant va mostrar un camí inequívoc d’assimilació de la cort. Així a la majoria d’edat de Wendi, el 495, va moure la capital més al sud, Pinqengpin (avui Datong a la província de Shanxi) a Luoyang (avui Longmen), de tal manera que s’afavorí grans desplaçaments de població del nord cap a la Xina central, 700 km al sud. A més els costums i vestits nòmades es van prohibir a la cort, el llenguatge parlat havia de ser xinès; els llinatges adequats als noms (zu) han, i els seus generals es van casar amb les seves filles.
Un exponent de l’assimilació és la presència d’eunucs a la cort, igualment representats que a les dinasties del sud. La barreja d’assimilació cultural amb divers llinatges posteriors als Wei del Nord els tenim en els llinatges Gao i Yuwen de dinasties posteriors. Després dels Sui, amb el primer emperador que tenia una mare de la família Yang, descendent dels Wei. Igual podem trobar en la dinastia successora els Tang amb la família Li.
cas#8. EL nord-est que perd contacte amb l’estepa: els khitan
Els khitan van ser el primer poble reconegut en la història parlants d’una llengua proto-mongola emparentats amb grups de descendents dels xianbei. I a més ens ha arribat el seu record a Europa a partir de les ressonants de Cathay.
El seu període de domini va durar des del 907 fins al 1125. VA adoptar el nom d’una era dinàstica el 916 i va adoptar el nom oficial de dinastia Liao (o Gran Liao). El seu territori va ocupar el nord-est de Manxúria des del riu Nonni fins el Liao He al Sud. Des de les segles VIII van aprendre les arts de la cavalleria dels turcs i les de l’agricultura dels xinesos. Ells van agrupar les tribus mongoles del nord (Shivei>tatars i Xi>Si) i van tenir de veïns a l’est els jurchen. A sud-oest hi havia una barreja de tipus ètnics (els bophai/po-hai/parhae) amb cultura pro-coreana.
El 907 va adreçar una dura campanya ales terres xineses del sud, que va acabar satisfactòriament. A l’oest va guanyar batalles amb els uighurs i els Dansyan. Com a nova dinastia es va preocupar de l’educació i va establir un Directori d’educació nacional el 918, i el va implementar amb una universitat i escoles a més baix nivell. Sabem que estudiants coreans de l’època Yi anaven a estudiar amb els Liao. Com ens diu Eherbert (1977) l’aglutinació i de tribus de diverses procedències i llengües era normal en les poblacions nòmades. Hem vist amb cert detall els cas de la confederació dels Xianbei i no repetirem els detalls ara. Quan una dinastia s’acaba, una altra tendeix a ocupar el seu lloc. Dos forces que havien conviscut durant dos segles amb els Tang van pretendre ocupar legítimament el lloc de primacia: els Shato Turcs i els kitan. Aquests darrers, van pacificar les seves fronteres de nord-est eliminant l’amenaça tungusa dels Bohai (927) i guanyant el reconeixement de diverses tribus, entre elles els submisos jurchen. Entre el 936 i el 947 els Shato Turc van variar d’inclinar la balança cap els kitan o els xinesos. Els Turcs Shato van ser els Els fidels aliats dels Tang van restaurar la dinastia al nord efímerament el 923. Després van intentar fer-se ells amb el poder. Grans territoris al nord-est van passar a mans dels Kitan assenyalant la seva preponderància, i va reclamar el trono imperial i va proclamar la nova dinastia Liao. Els podem mirar al següent mapa:
(font: http://www.chinaknowledge.de/History/Song/liao-map.html)
Una altra vegada un poble seminòmada governava el nord de Xina. El seu poder de representació és va fer ressonar en tota l’àrea asiàtica global. Gernet (1972:311) ens ho recorda:
La Coreé, les Tangut des Ordos, les Songs eux-memes ont été amnenés à se reconaitre leurs vassaux. Les Liao sont en raport avec le Japon et l’Empire Abâsside ; la cour de Baghdad demande une princesse kitan en marriage.
La classe dirigent es va ocupar de ser els comandants militars que van guanyar unes extenses terres al sud habitades per xinesos pagesos. L’armada la formaven xinesos en els destacament més inferiors i el seu poder s’assentava en el comerç de cavalls. Tal com passaven els anys hi havia un interès en els kitan de mantenir la pau amb els xinesos dels Song qui van pagar tributs als Kitan des del 1004 per assegurar-se la pau.
La tensió entre els acomodats dirigents del sud que vivien dels rendiments de les seves terres, i només pagaven taxes de les vinyes va portar a un allunyament de les tribus kitan més nòmades del nord, on les riqueses de la cort, establerta lluny de la capital ‘central’ a Liaoning (actual Chaoyang) cap el sud, a Xijing (l’actual Beijing, que vol dir capital del nord).
Les revoltes dirigides pels tungusos jurchen van acabar amb el kitan el 1125, i un any més tard desapareixien els Song.
cas#9. El Jurchen i la dinastia Jin, un cas de ràpida assimilació
Aquest nou poble havia estat tranquil entre els bohai de la frontera nord amb Corea, i els Shenwei, sota el domini kitan. En la història van tenir uns grans descendents, els manxús.
Els Song els van reconèixer com a ruzhen, ells jürchen o jurgen. La primera menció la tenim en fonts kitan al 1069. El seu cap de tribu, Aguta, es proclama emperador dels Kin (Jin) que vol dir ‘Or’ el 1115. Les aliances amb els Song ajuden a atacar als dèbils kitan i guanyen un espai reconegut políticament a est pels coreans i a oest pels tangut quan ocorre la desfeta dels kitan el 1125. Un cop assegurat el nord, baixant fins a Nanquing i aconsegueixen un tractat tributari del Song del Sud el 1137 que fixa la frontera el 1142. Extraordinari.
Ens podem asombrar de les dimensions d’aquest imperi (de Shandong a Henan, de Mongolia exterior al nord de Corea). La seva llengua és codificada seguint l’estela d’ideogrames entre el 1112 a exemple dels dos tipus d’escriptura kitan (vegeu l’apartat 3.2). Les poblacions sedentàries dintre de l’imperi, kitan i d’altres, fan que l’administració sigui molt més eficaç amb la col·laboració dels Song del nord. Se segueix meteòricament una carrera d’eficàcia burocràtica millorant l’estructura tribal pròpia:
These offices of Chief were abolished in 1134 and replaced by the traditional Chinese offices of the Three Preceptors (Sanshi) and the Three Departments (Sansheng), and of these only the Department of State Affairs (Shangshusheng) with the Six Ministries (Liubu) survived the reform of 1156 <2.24>
Cap el 1130 intenta crear estats tutelats amb les poblacions més sinificades però una dècada més tard s’assenta el poder centralitzat. De tal manera que les unitats militars del sud, es van fer entitats d’administració civil com ja vam veure en els Wei del nord.
Un èxit d’aquesta dinastia, i un exemple pels Yuan, va ser els sistema educatiu confucià amb dues llengües: una pels Jurchen i l’altra pels altres (dels Song i sinificats estudiants d’altres ètnies). El sistema incloïa un directori de la Joventut nacional, i l’Universitat Imperial amb l’escola elemental. Tot el sistema de control estatal no podia quedar fora de les mans de les elits nadiues. Lee (2000:88) ens conta:
Simply said, the Jurchens were aware of the importance of educating its imperial clan members and ruling aristocrats, and used Chinese Confucian education as a means of preparing the Chin [Jin] ruling class for governance. This is an interesting contrast to the xituation in China where imperial class members were given special treatment in the examinations and could be richly awarded without proven educational qualifications.
L’educació es va eixamplar a nivells majors que en el passat, am buna escola adicional per dones, també cortesanes, i es va instituir una certa novetat amb la incorporació de escoles religioses a la manera buddhista, amb gran audiència, per part de l’estat per transmetre la moral confuciana.
El 1161 hi ha una revolta de les tribus jürchen del nord, que veuen la pèrdua de poder polític i econòmic. S’acorda el 1163 fer un sistema d’incorporació a la vida política per exàmens únicament per la seva ètnia. L’imperi fa servir les tres llengües, jurchen, kitan (fins el 1191) i xinès durant moltes dècades. Una decisió vital va ser traslladar la capital de Harbing al nord cap al sud, a Beijing, el 1153. Fins els avançaments mongols de 1214, que porten la capital al sud del seu imperi, a Kaifeng, es produeix un imperi majorment sinificat, amb característiques pròpies com veurem.
Els emperadors van fer servir el nom dinàstic i el de principi d’una era, com havia fet l’Imperi del Centre. Així el sisè emperador que va regnar entre 1190 i 1209, es va canviar el nom de Wanyan Jing per l’imperial Jin Zhangzong, va regnar en l’era Mingchang començant amb el seu regnat, va iniciar l’era Cheng'an el 1196, també l’era Taihe cinc anys més tard. Va promulgar un còdex legals, Mingchang i Taihe lüyi a imitació del Tangyi de la dinastia Tang. Un tret distintiu respecte als imperis anteriors del sud va ser la poca presència d’eunucs en la cort i la influència en la gestió política, compartit amb els Liao i els Yuan, i en això diferent dels Wei, potser perquè van ser dinasties d’un segle i poc de continuïtat.
A nivell religiós el xamanisme del clan va ser substituït pel buddhisme que anava bé a un imperi multiètnic, però va deixar clar que volia tenir el control dels monestirs i de la religió. Es prohibiren subvencions personals als temples i els monjos havien de passar exàmens cada tres anys. No es perseguí el confucianisme i el daoisme va tenir un període brillant amb la població sotmesa dels Song del nord que no eren de la cort. Igualment es va dur a terme una traducció dels clàssics xinesos el 1164, i els registres històrics dels Tang. S’ha conservat un Tripitaka buddhista d’aquest període. Sobre la filosofia, es va estudiar el neoconfucianisme amb la figura de Zhang Bingwen i la historiografia va registrar la passada dinastia dels Liao, no conservada. Però afortunadament, els Yuan van llegir i aprofitar el material i incloure totes dues dinasties en la sevaLiaoshi. A més literàriament van formar i practicar tos les formes xineses en els estils poètics i prosa. Hi ha les primeres recreacions d’una mena d’òpera que van ser la base del Xixiangji (Romanç de la cambra de l’oest).
L’epíleg ens porta a recordar que el següent intent, el de Kublai khan, si ho va aconseguir amb la dinastia Yuan.
Notes al capítol 2.
<2.1> Frank Dikötter, "Race in China," in Pál Nyíri and Joana Breidenbach (eds.) China Inside Out (pàg. 9).http://cio.ceu.hu
<2.2> Holcombe, Charles W. (2004) Southern Integration: The Sui-Tang (581 907) Reach South. The Historian 66 (4), 750.
<2.3> Del periode de desunió, tenim una anècdota entre els daoistes i els buddhistes. Dsprés d’un debat al 520 totes dues religions van falsificar ‘antigues escriptures’ per mostrar la prevalència sobre l’altra. “While the Daoists saw Buddha as a reincarnation of Laozi after he had disappeared in the west (e.g. the Daoist classicLaozi kaitian jing "Classic of Laozi opening Heaven" or Laozi huahu jing "Laozi converted the Barbarians"), Buddhists saw Laozi only as a disciple of Buddha side by side with his foremost disciple Mahākāśyapa (Mohejiaye; with the sutra Qingjing faxing jing "Sutra to propagate the Clear and Pure Law" as the true interpretation of the Daoist classic Qingjingjing). <ww.shinaknowledge.comm/wei>
<2.4> La pel·licula Hero té una escena clau on el primer emperador Qin pondera el verdader significat del caràcter ‘espasa’ a la fi de l’argument, i diu gravemnent: ‘la pau’. Igualment vint anys més tard els legítms Han edifiquen la capital en Changan (que vol dir ‘pau eterna’). Avui els turistes es passegen per la capital que ens ha deixat la història, Xi’an (‘pau de l’oest’)
<2.5> Diamond, Jared (1996) Empire of Uniformity Discover Magazine, Març <http://www.huaren.org/heritage/id/082698-01.html >
<2.6>Al volum primer en Twichett (1986) The Cambridge History of China se li dedica unes minses vuit pàgines de les 80 en les relacions exteriors del Han.
<2.7> Twichett (1986:456-457)
<2.8> Barlow Jeffrey The Zhuang:A Longitudinal Study of Their History and Their Culture
< http://mcel.pacificu.edu/as/resources/zhuang/contents.html> (22 juny 2001)
<2.8> Per una descripció global de les tribus de l’estepa entre els segles VII i X vegeu Gumilev (1987:230-32).
<2.10> Gumilev (1987:50)
<2.11> Ah Xiang, capítol ‘Wuhi and Mohe‘ <http://www.uglychinese.org/manchurian.htm>
<2.12> Jeffrey Barlow The Zhuang:A Longitudinal Study of Their History and Their Culture
< http://mcel.pacificu.edu/as/resources/zhuang/contents.html> (22 juny 2001)
<2.13> Alguns grups de l’oest van haver de patir continues razzies per part dels destacaments militars dels Han que van aconseguir com a botí molts equins, bous i camells. Un general Han va escriure en el primer segle C.E. en un informe: ‘the farming lands previously belonging to the Ch’iang barbarians’ (Twichett 1986:423)
<2.14> Eberhard, Wolfram (1977): A History of China. Cap.VII. Apartat C.2.http://www.fullbooks.com/A-History-of-China5.html>
<2.15> La història es de particular importància en il·lustrar la natura de les relacions entre els dos estats. El text del tractat, en tibetà i xinès es va inscriure en tres steles lítiques: una en Gungu eru per indicar la demarcació dels dos territoris, la segona en Lhasa on encara es conserva I la tercera en Chang'an.<www.tibet.com/WhitePaper/white1.html>
<2.16> Thereafter, for a considerable period of time Nanchao is not mentioned in Chinese annals. Common belief is that the following three-and-one-half centuries of Nanchao's relations with China were more peaceful than the last two-and-one-half centuries. As troublesome neighbor (or what Chinese officials would have considered as such) the Nanchao kingdom would certainly have figured more prominently in Chinese records than it actually did for the next three-and-one-half centuries<http://www.csam.montclair.edu/earth/eesweb/feng/eastasia.htmln >
<2.17> El seu nom indicava ‘esclaus’ de xiong, i aquest erà un adjectiu transliterat de la seva llengua (salvatge, feroç) que lells apleicaven a pobles de més el nordoest. Variacions en la grafia podenm trobar: Hun-no, Xiung-Nu, Hsiong-Nu, Hsiung-Nu, Hiung-No or Xianyun.
<2.18> Aquest moviment continental va ser un veritable ‘far-west’ abans dels posteriors més coneguts dels magiars. (entere ells els búlgars, avars, pechenegs i Cumans –ètnia de Jan Amos Komensky , el nostre ‘Comenius Student Program’)
<2.19> el primer intercanvi escrit el trobem en el Hansu “L’emperador respectuosament pregunta al gran shanyu dels Xxiongnu ‘es troba bé’? (font Behr ‘To translate is to change’ p. 7).
<2.20> Giscard a ‘El primer imperi de les estepes (segles II aC-IdC) a ‘Àsia, la ruta de les estepes pàg. 137)
<2.21> Wu Hu literalment significa "cinc races no síniques". Estaven formats pels nomadics Xiongnu , Xianbei, Di, Qiang i Jie que englobaven a l amjoria d’ells, malgrat incloure altres grups. Wu Hu va ser primerament emprat a l’obra de Cui Hong, Shiliuguochunqiu, que va registrar els grups que van asolar el nord a principis del segle IV. Els seus regnes es van coneixer com els ‘setze regnes’ que van substituir la dinastia Jin.
<2.22> http://www.chinaknowledge.de/History/Division/beiwei.html
<2.23> La nova dinastia Toba-Wei era vista com una parvenu en el joc dinàstic i pejorativament anomenada pels Jin i Song del sud 'suo lu' (enemics amb coa de porc), en represàlia els toba els van dir 'niao yi' (bàrbars/estrangers semblants a ocells) com ells denominaven a les tribus yue del sud.
<2.24> Blanchon, F. (2002) Arts et Histoire de Chine 2 Presses Universitaires de Paris pàg. 322.
<2.25> http://www.chinaknowledge.de/History/Song/jinn-admin.html
No comments:
Post a Comment