a voltes del calendari en la història

Del Calendari Occidental.

Després d’aprendre tantes coses del món oriental, amb les prolixitats de les eres i els cicles, no em voldria aturar a l’orient. Tot saber és contrastiu i pel que fa a la datació a Occident ja han expressat els companys detalls sobre el calendari jueu, que comença el compte en la data de la creació del món, i el dels musulmans comença el dia de la fugida de Mahoma de la Meca, el 16 de juliol de l'any 622 d.C.

Avui és un bon dia perquè hem canviat l’hora, hem dormit una hora menys. 
La reforma gregoriana no va ser acceptada espontàniament; ja s’ha dit que va afectar el món xinès el 1911, però l’anglòfon el 1752, tot al seu moment. 


Per un detall de com va canviar l'hora a occident entre 1860 i 1920 , mireu l'entrada següent: Brussels 1892.
D’aqeust periode, recorde les paraules de George Washinton descrivint com va perdre els 10 dies en l’ajust: “no lamenteu el temps perdut i troba consol en saber que aqeust mes les despeses no seran tantes i si estimeu com jo el coixi del llit quina satisfacció per una vegada anar a dormir un dia dos i llegar a despertar-se un dia catorze.” -fina ironia i optimista per natura.

Però en la part més nostra la variació en els sistemes de datar el temps també ha tingut les seues variacions, com asenyala  A. Cappelli. Al seu estudi dedica la primera part a unes "Brevi nozioni di cronografia" on descriu  les "Eres e períodes cronològics" referits a ocident:

 Era bizantina: el món començava en l'any 5508 abans de Crist i l'any començava el primer de setembre, va durar fins a la caiguda de l'imperi d'orient però fou usada fins a finals s. XVII, de fet la va abolir a Rússia Pere el Gran el 1 de gener del 1700

Anni del Consolato: l'any oficial a Roma s'indicava amb el nom dels consols que s'encarregaven de Roma el primer de gener de cada Any i es va començar a usar, segons sembla, a l'any 509 a.C. L'any 541 d.C. Flavio Basilio Jr. es revestí del consulat (i fou l'últim), així es dataven els anys a partir de llavors com P.C. (post consullatum). Durant els ss. VI i VII es segueix usant, i el document més modern que l'empra és un del papa Sergi III del 904.

Olimpiadi: el començà a usar l'historiador Timeu (mort el 256 a.C.) i 

es feia començar a l'any 776 a,-c, em sembla que dividia el temps en períodes 

de 4 anys, que començaven el 1r de juliol, que és quan començava l’Olimpiada. "El primer any de la nostra era, en els primers sis mesos, correspon al quart any  de la CXCIV olimpíada, i en els altres sis al primer any de la CXCV olimpíada" (p. 4); fou abolit amb Teodosi el Gran l'any 395 d.C., tot i així, el rei Ethelred II d'Anglaterra, clàssicon els haja, va datar una carta del 995 amb les paraules "Olimpiade IV regni mei", és a dir, 16º any del seu regnat.

Era de la fundació de Roma: començaria el 21 d'abril de l'any 753 a.C., però l'any començava l'1 de gener; fou emprada pels historiadors, però no de manera pública.

Era de Diocleziano, o dels Martirs: començà el 29 d'abost del 284 i primer es va difondre a Egipte; a partir del s. VII fou anomenada "era dels martirs", fou adoptada també a Milà i per san Ciril d'Alexandria, pels coptes i per alguns pares de l'Església. No sé quan va deixar d'emprar-se 

Indizione: són períodes de 15 anys, originaris d'Egipte, que van començar a usar-se l'any 313 de l'era cristiana; n'hi havia de diverses "grega o constantinopolitana" que feia començar l'any el 15 de setembre; també n'hi ha pròpies de diverses ciutats d'Itàlia "senese", (l'any començava el 8 de setembre); etc.

Era de Hispania: comença a emprar-se al s. V i datava l'any en què August va conquerir Espanya, 1 de gener del 38 a.C. "sub era" i s'usà també a l'Àfrica i a les províncies del sud de França. S'abolí el 1180 a Catalunya, el 1349 a Aragó, el 1358 a València i el 1383 a Castella i lleó, on fou substituïda per la era cristiana, però amb principi el 25 de desembre; a Portugal també va ser substituïda, però l'any 1422. Tot i així, alguns continuaren a Castellà a datar segons l'era fins a mitjans s. XV.

Era cristiana: es creu que va començar al s. VI per causa de Scita 

Diògens el Petit, abat de Roma, que fou capaç de fixar el naixement de Crist el 25 de desembre de l'any 753 de Roma (sembla que es va equivocar en 7 o 8 anys de retard). Està marcada per la formula "anno ab nativitate Domini" i 

marcava en alguns països el començament de l'any el 25 de desembre. L'anomenat "Estil de l'encarnació" comença l'any el 25 de març i fou molt emprat, trobant-se a França, per exemple fins al 1564. L'estil modern o "de la circumcisió" (deu dies després del naixement de Crist el van circumcidar", fa començar l'any l'1 de gener i no et sé dir quan començà a emprar-se.

Per centrar les dates:

Era bizantina: > 1452 Anni del Consolato: 509 a.C.> 541 d.C. Olimpiadi: 250 a.C.> 541 d.C.
Era de Hispania: al s. V. S'abolí el 1180 a Catalunya (a Castellà fins a mitjans s. XV).
Era cristiana: VI. L'anomenat "Estil de l'encarnació" encara es troba a França fins al 1564. 

La creació sempre ha interessat a la humanitat. Prova la tenim en els mites que ens han arribat. Però no hem de perdre la perspectiva del valor del mite. Seguint a Eliade, el mite s’incorpora a la cultura com a text, quan ja ha perdut el valor sacre, i ens costa molt tornar a entendre que volia dir el món sagrat.

Per exemple Fustel de Coulanges ens alerta que pels lectors moderns (assaig escrit al 1865) el problema d’entendre aquesll món era no percebre els valors del sagrat –la flama que presidia la casa romana, la preparació dels terrenys per usos humans, etc (1).

Parlant del món grec observa com el “logos” guanya al “mythos”. El que s’ha perdut el volem reconstruir, el que ens ha perdurat ha estat una obra d’art, element de civilització, quan ja l’artifici de  l’obra literaria ha guanyat la ma a la creença que transmetia i on les formes han estat retocades pels racionalistes del període classic i posterior. Mutatis mutandis va ocòrrer el mateix a la Xina: Confuci rellegint i re-formatejant els mites ens diu que l’Emperador groc “havia enviat els seus homes en les quatre direccions cardinals” allà on el text mític deia “tenia quatre cares”, o “la seua descendència va perdurar 300 anys” on deia “va viure tres-cents anys” (2) –massa increïble per un esperit il·lustrat.

Despres de llegir els vostres mites de creació n’he trobat dos un de siberià i un altre de Tibetà. He triat aquest darrer. VA ser contat a un viatger angles a les primeries del s. XIX

i el pagès li deia que un lama així el contava:

Al principi a la Terra només havia un home que vivia en una mena de paradis, sense preocupacions (el te creixia a les muntanyes i el ramat no havia de patir per feres). Aqeust home va tenir tres fills que van viure molts anys amb ell menjant fruits i llet. Quan passats un gran grapat d’anys el vell va morit els tres fills no van estar d’acord en com procedir amb el seu cos mort. Si enterrrament, cremació o deixar-lo als animals dels pics de les muntanyes. Així que van esquinçar-lo i el més gran es va portar el cap i braços, i van descendir d’ell els xinesos, que són molt destres i hàbils en la industria i en les arts; el del mig es va dur el pit, i va engendrar els Tibetans que ténen coratge i no tenen por a la mort; i el petit es va endur la par inferior i dell provenen els Tartars que son dòcils i simples i no saben mantenir-se sobre la sella d’un cavall.

Fonts:

“Myths, rites, symbols –a Mircea Eliade Reader” editat per W. Beane i W. Doty (cap. 9)

“China and Japan. Myths and legends” de Donald Mackenzie

(1) “La Cité Antique: Étude sur le culte, le droit, les institutions de la Grèce i de Roma” de Fustel de Coulanges

(2) “Path to Beauty” Li Zhengou