pac3 – debat continuat – buddhisme –Shinto
Shinto 1. el principi
SHINTO
La tradició japonesa va voler arreplegar el
passat mític, com el model venia de la Xina, via Korea,
cap el segle VIII es recullen el Kojiki
(registre de les coses antigues) i el Nihongi (Cròniques del Japó)
i el passat mitològic començà abans del
principi del món. Copie del Kojiki:
“Quan el caos havia començat a condensar-se
però la força i la forma encara no es manifestaven i no res havia estat anomenat, res s’havia fet, qui podria conéixer la
seua forma? Tanmateix el Cel i la Terra es separaren i els tres esperits
començaren l’obra:
l’esperit governant del centre august del cel
l’alt esperit August que produeix meravelles
el diví avantpassat que produeix meravelles
Aqeust esperits apareixeren espontàniament i
deprés van desapareixer. »
Al Capítol de la mitologia japones de ‘Las Máscaras
de Dios’ –vol. 2 de J. Campbell (ed. Alianza) se’ns reconta l’anécdota
ocorreguda durant un simposim sobre les religions, d’un socioleg occidental que
li va preguntar a un sacerdot shintoista: “he visitado una serie de santuarios
y asistido a varios ritos, he leido y meditado sobre ello, pero no veo la
ideologia.No veo vuestra teologia”.
Amb respecte, i
un mesurat silenci, l’amable japonès li espetà: “No en tenim, nosaltres
danzem”.
Cambell conclou amb una bona aproximació entre
el ‘noumeno’ que arriba sigui d’on sigui.
Com assenyalava l’Esther Espinas “El concepte de kami, deu, és central en
l’experiència del shinto. Es tradueix com a deu, però en realitat
significa qualsevol força superior i revela un clar sentit
animista”. Així, el Japó va assimilar els deus dels cultes propis, el “kami” amb
els de la religió importada, els “hotoke” budistes, de molt distinta natura.
Ens diu “creo que su psique tiende a favorecer lo emocional sobre lo racional …
a vivir con gratitud i temor en el misterio de las cosas”.
No cal paraules, al shintoisme tenim música,
jardins, arquitectura. Com assenyalava Wittgenstein: "El veritablement
important és precisament allò de què no podem parlar" (Tractatus, 6.432).
Potser per entendre cal començar per allò
conegut. Comparlemdel sagrat en occident? Dins la nostra tradició, algú ha
nomenat al místic alemany medieval Eckhart, i em sembla molt encertat. La
tradició mística concep molt amplament l’acció de l'Esperit. Des d’un monoteisme,
i anant més cap a la globalitat, Xavier Meloni, estudiós sobre l'espiritualitat del cristianisme
d'Orient ens explica :
«entre les religions
monoteistes, el Judaisme aporta l'experiència d'un Ésser innominable però
personal, que és fidel i que aglutina un Poble, restablint contínuament la seva
Aliança amb ell;
l'Islam ofereix el
Déu que transcendeix tota imatge i que ordena la vida al voltant d'unes
prescripcions accessibles a tothom, ritmant la jornada a l'entorn de les cinc
oracions diàries;
el Cristianisme, la
concepció d'un Déu que és comunió de relacions extàtiques, i que ha sortit tant
de si mateix que s'ha fet un de nosaltres, revelant el caràcter sagrat del
germà.”
Shinto 2.- “Cal saber que no sabem per
tenir la noció de buscar”
« Car il
faut savoir qu’on ignore pour avoir l’idée de chercher »
–Edmond Beaujon
Amb aquesta frase vull resumir el que ha estat
llegir sobre el shintoisme. Una alegre descoberta.
El tutor demanava: Quins aspectes del Shintoisme penseu que el singularitzen en el context de les formes de religiositat d'àsia Oriental?
Després de lelgir l’article de Kazumitsu Kato,
diria que la frasemés atraient ha estat: hi ha molt de malentès amb
l’assimilació del Budisme. En contacte amb el Shintoisme potser encara més. Es
com entrar en un altre portal. Portar allò sagrat a l’ambit més mundà. Què ens arribi.
Intentaré explicar-me. La realitat personal
passa per fer unes accions, la nostra biografia de cada dia. Viscuda en el
temps, mirant cap al passat (records, remordiments), projectant-se cap el futur
(ambicions i projectes).
El shintoisme, ens recorda que la dimensió
espiritual s‘aconseguiex trencant amb el temps… natural, fent-nos entrar en un
altre espai més …interior. Els petits jardins volen crear aquest espai, recreació
d’una natura primigènia, a una intemporalitat més elevada. Un grat record
d’Aldous Huxley va ser la seua novel·la ‘Time must have a stop’ (1945). Digem
temps, … diguem espai.
Les religions li han dit salvació,
il·luminació, alliberament. Al Parenostre tenim allò del « Regne de
Déu ». Aixòmateix. L’espai del ritual vol portar-nos a aqust estat. Un
trànsit.
Tot participa de la divinitat, els Kami poden
englobar qualsevol realitat perquè van allà al’essencial. On el temps ja no és,
el present és etern, on estem “tocats per l’esperit” (això vol dir ‘Messies’),
on la realitat circumdant vie, reneix.
Cal preparar-nos per rebre el contacte amb
l’inefable. Al Cristianisme -el nostre racó- tenim la Misericordia, de la qual hi ha un passatge preciós a
‘El mercader de Venècia” on Porcia diu:
“The quality of mercy is not strained (àvara),
it drops as the gentle rain from heaven,
upon the place beneath: it is twice blessed;
it blesses him that gives, and him that
takes...”
La qualitat de la misericòrdia no és àvara
cau del cel com la suau pluja
sobre la terra que hi ha a baix: dues vegades
beneix, tant qui dona com
qui pren…”
Shakespeare sabia dir les
coses.
Xavier Meloni, estudiós sobre
l'espiritualitat del cristianisme d'Orient ens explica
l'Hinduisme aporta la
manifestació múltiple de la Divinitat, a la vegada que proporciona mètodes
concrets per assolir l'essència divina que hi ha en tot ésser humà (atman);
el Budisme aporta, a
través del Silenci, la purificació de tota concepció mental de Déu, alhora que
ajuda a alliberar-se de les diferents formes del dolor mitjançant la dissolució
del jo;
el Taoisme aporta la
noció del Buit com a camí de plenitud, a través de l'actuar espontani;
el Confucionisme, la
veneració de l'ordre social i el respecte envers la memòria dels avantpassats;
Des del nostre petit
‘jo’ poc podem arribar a conéixer. A la llum (o foscor) de l’estat actual del
saber (diguem-li ignorància si voleu). Ens hem d’obrir (unir) a la totalitat.
Aldous Huxley y
Dios – assaig, edit. Thassalia. (1995)
La mort humana –
Lluís V.Aracil, ed. Empúries,1998 (cites)
Sh-3- cloure. Contrastos.
Sacralitat al treball (Ando). Aprendre
de l’altre -
Sobre la contribució de les religions, qualsevulla, als canvis socials
tots voldriem que foren pacífics. Però la societat evoluciona fora de les
corrents del pensament religiós molt sovint. Al món nostre queda un regust
romà, de les legions, i crec que en llatí es veu millor: si vis pacem para
bellum (= si vols lapau, prepara la guerra). tota religió ben entesa cerca
la pau. Com va dir un poeta anglès amb molta precisió: l’infern sóc jo (“hell
is oneself” –T.S.Elliot).
Una de les més agradables lectures aquest trimestre, a banda dels
materials de classe, ha estat elrecull de les converses de Toynbee i Ikeda
‘Choose Life’ gravades entre el 1972-73. L’un, cristià occidental, l’altre, budista
mahayana. Els diàlegs cobreixen multiples aspectes, però la secció 3
‘Philosophical and religious life’ ha estat molt plena. Mostra clarament el que
el pensar pot arribar a construir. Sense dogmes obtusos. Potser oblidem que
‘dogma’ procedeix del verb dokeo, que significa "pensar",
"semblar". Els dogmes es converteixen en ídols quan es prenen com a
fórmules definitives i tancades. Allà llegiem que entre les religions
missioneres el buddhisme ha arrbat més lluny i sense pressió politica. Al
mateix temps ha demostrat una preciosa capacitat d’adaptació amb el Taoisme a
la Xina o al Shinto a Japó.
Avui vull exposar un parell de punts:
Primer com a mostra d’això
parlaré d’un architecte japonès que integra la sacralitat en el seu
treball.
Després, com aprendre de l’altre
-com hem anat fent en els diversos temes del curs- ens allunya dels prejudicis.
Sobre el primer punt, més breu, per destí
o sort, una amiga arquitecta em va
deixar un breu llibre sobre Tadao Ando: From Shinto to Ando : Studies in
Architectural Anthropology in Japan
Academy Editions (UK) (March, 1997) de Günter Nitschke.
Aquest ben conegut artista ha aplicat les creences i estudis
Shintoistes a la seua creació. El diseny d’una esglèsia catòlica al Japó
persegueix els mateixos principis on per mig de l’espai s’ajuda a crear un ambient
que prepare a la persona per entrar en el seu món espiritual. un món que
anul·la el temps, el temps-espai real de cada dia. Llegint-lo se te queden les
ganes de visitar els llocs recreats. La llum i les dimensions dels llocs han de
portar al buit. El Buddhisme al japó va adoptar el terme ‘ma’ per indicar
‘buidor’ i fa servir un caràcter molt visual: una lluna sota dos portes de
jardí.
Sent un llibre professional fa que les explicacions ssiguen molt
precises, fins i tot per a una persona aliena a la part tècnica.
Sobre el darrer punt, una de les variacions més interessants al Forum
2004 pot ser la secció interreligiosa, subseu a Manresa. Potser és una mostra
més d’una civilització comuna i global, fora de patrons mercantilistes. Una de
les pretensions de la pau mundial és la d’escoltar els líders espirituals de
les comunitats. El trobament i el
diàleg interreligiós impliquen, primer de tot, una actitud integral de respecte
a l'altre.
Heus aquí tal com la descriu Gandhi, màrtir i confessor d'aquesta
causa: "No em correspon a mi, de criticar les Escriptures de les altres
religions o d'assenyalar-ne els seus defectes. Més aviat, el meu privilegi és
–i hauria de ser– proclamar i practicar les veritats que hi ha en elles.” També
el cristianisme ha donat mostres de sublimitat. Alguna cosa tindrà a veure la pretensió catòlica de ser
universal. Una catolicitat (del grec "kata holon", que significa
"segons el tot", "segons la plenitud"), Amb això no es
tracta de relativitzar la veritat de cada religió, sinó de creure que hi ha una
Veritat més alta, que les nostres veritats parcials mai no podran abastar.
Per aconseguir la pau partim de l’amor. Aquest ja apareix arreu “Déu és amor”, però l’home
no és cap déu. En les nostres llengües ‘amor’ pot ser ‘eros’ (desig) o
‘Charitas’ (compassió) –alguns entendran ara les traduccions de les cartes de
Pau als Corintis. En orient això no succeix, els japonesos fan servir ‘jihi’
per exemple. El buddhisme volia extingir el desig per
arribar al nirvana. La priooritat de l’amor cap a qui pot ajudar a la pau
mundial. No és igual l’amor de mare a un petit fill que l’amor universal.
L’ambit d’actuació primària marca el resultat. Confuci posava la familia com a
primer cercle jerarquic. El moisme parlava més com amor universal. Que Xina
acabeés sent confuciana va suposar igualar família a estat. Sakyamuni va
mostrar que l’amor no cal anar a buscar-lo enlloc, el tenim a dintre nostre. I
es manifesta amb els altres. Com ñes paràboles de Jesús: alié era el samarità,
la prostituta, etc-
Seguint al jesuita Melloni, l'afirmació de la pròpia identitat tendeix
a comportar una negació dels altres. Per posar-ne alguns exemples:
- en el Judaisme, els qui no pertanyen al poble elegit, són anomenats
despectivament goyim (ethne en grec, del qual prové gentes en llatí i gentils
en català);
- els cristians, al seu torn, van utilitzar pejorativament el terme
pagà, que prové de pagus, "habitants del camp", pel fet que aquests,
arrelats en els seus cultes agraris, foren més refractaris que la població
urbana a abraçar la fe cristiana;
- els musulmans anomenen
"infidels" tots els qui no confessen l'Islam, etc.
bona nit/dia
No comments:
Post a Comment