Contribucions al debat de història: mite i temps
text 1. Creacio texts i valors.
Vull començar a contribuir al nostre debat, ara que vaig païnt a poc a poc els articles i les aportacions dels companys. Em sorpren positivament que la gent va molt engrescada.
Voldria afegir algún comentari al que s’ha comentat del valor de la creació dins de la macropregunta de la qüestió estrictament mítica.
A.L'origen de cada mitologia.
Sense defugir que els mites s'insereixen en un context concret, i en el seu inici forma part de les funcions socials de la religió, veiem per tot arreu que la transmissió d'aquests mites de la creació ocorreix en diversos moments històrics.
Mirant-nos els textos aquests funcionen correlativament. Si d'una banda a la Xina es fa al I segle a.C.E. pels cnfucians situant-los en les primeres dinasties Xia, els taoistes van un pas enrera, que cal llegir aquí com de gegant, anant als principis mistèrics de l'univers, l'ou primordial, la mare deesa. Els mateixos contactes amb l'hinduisme i budisme porta a conèixer cap el segle I un món ben diferent al de l'imperi del centre, amb mil inferns i un món cíclic de mil·lenis. Per recordar al japó tenim els primers llibres al segle VIII C.E. escrits en xinès i posen la creació cap el 2200 a.C.E. per superar les pretencions de tenir algun avanpassat xinès!
Per veure com les teories d el'origen van provenir d'algun passat comú (vers 3000 a.C.E.) i van anant guanyant terreny tal com els senyors de la guerra Shang van creant la Xina. També els recursos artístics desenterrats ens poden donar la clau per resseguir aquestes variacions.
A l'altre extrem trobem encara les costums orals dels pobles siberians que també presenten la creació de moltes maneres però en allò bàsic reconeixent l'esquinçament d'un ser mitològic que va crear el cel i la terra.
En un ambient religiòs cal valorar que cada sacrifici servia per recrear la creació inicial com apunta Mircea Eliade (cif. Myths, rites, symbols -1971).
B. El món dels textos de cada tradició
Els estudis filològics han guanyat molt en els darrers 70 anys. Les llegendes han donat pas a l’estudi dels textos. En el món occidental des de l'humanisme les exègesis (bibliques) van
desenvolupar un esperit crític vers els texts. Després els valors secular i l'enciclopedia va crar un valor afegit als texts com a documents.
Això no va ocòrrer amb l'islamisme on la figura central de Mahoma ha replegat l’islam sobre ell mateix: van més a la lletra que a l’esperit. El tenir la llengua àrab del Coran com intraduible per a tot creient, amb l’enregistrament dels “hadits” (l’autentificació dels dits atribuïts al profeta) islàmics.
Els estudis dels texts orientals crec que han tingut un seguiment menys científic fins fa ben poc. Jo novell en aquests estudis poca cosa puc dir. Les primeres excavacions tenen a veure amb arqueolgs esuropeus a principis del XX.
Els texts sobre mites i història que he llegit fins ara, tenen les introduccions molt minses en aquest aspecte. De les dues sabiduries de l’est, el confucianisme que era la ques menys interès tenia pels mites de la cració,ha estat més fàcil de mostrar les petjades (trobat al capítol 2 del llibre de Yao -El confucianismo-2003) com a valor oficial amb els Han, Tang i Song. El taoisme ha estat molt més evasiu (valor esotèric o iniciatic en molts casos, allunyat del món estatal).
Les traduccions del budisme des de l’India al Japó ha tingut una gran sèrie d’incerteses que ara no puc encara explicar. anirem aprenent.
text 2. El moment del canvi: Rituals, cicles, astronomia.
Davant dels períodes de canvis, interessa al govern la relació de control. Algú tornarà a prendre les regnes del govern.
A les poesies més antigues conservades del Llibre de lkes Odes apareix els canvis que sobrevindran després d’un eclipse d’agost del 776 a. E.C. L’esplendor dels Zhou anirà esvaint-se com estava anunciat al cel.
Auestos maeixos resultats podem trobar en els maies de mesoamèrica on la concepció astronomica ciclíca(grans cicles de segles i menors de 52 anys) donava còmputs antíquísssims pel seu origen però assenyalavan una data fatídica cap a finals del segle XIII quan aquella cultura va desaparèixer.
En l’època post-confuci, tres segles més tard, ja ha quedat elaborat pels companys però voldria afegir alguna cosa.
Aquest és un paper clar de la religió que ha de donar estabilitat. Manar prové del Mandat del Cel (em recorda a allò de les pessetes: “por la gracia de Dios). Cal complir perfectament el ritual de culte als déus, i això és difícil. Però encara queda a la mida humana, dins un aprenentatge de les coses ben fetes, artificial i cultural.
Recordem que Confuci escriu en un context de crisi com hem dit, no era un “esperar als bàrbars” d’altres llocs i temps, eren les guerres intestines (de les primaveres i tardors). El seu ideal vol salvar la civilització de l’hecatomb. No podia ni somiar que avui la Xina és diu “confuciana”!
El destí quedava a mans del "jen": senyor, el noble, el guerrer, el duc, l’emperador. Només a aquests se’ls obria un món nou, que entroncava amb el món harmoniós del passat. S’arribava per etapes, l’estudi presuposava entrar en el món de l’escriptura, de la tradició on poca població hi tenia accès.
En l’època de Confuci, trobem una transmissió oral, els texts eren pocs, valuosos, però difícils de conservar. Calia tornar a copiar-los sobre un material perible, bambú. En un món entre guerres, la destrucció sembla més forta que la conservació. El mestre busca un món petit i perfecte, el troba en les antigues dinastíes mítiques, exemple que no es podia contradir.
Repetint fragments, com el trobat a l’antic llibre de les odes, ajudava a viure el present sempre fugisser. El ritual és més important. Cal respectar l’harmonia entre el cel, la terra i l’home. El pragmatisme xinès entenia que l’expressió del sagrat es podia codificar com a conducta col•lectiva: les persones adequades, les oracions justes, els objectes valuosos en la celebració permetien complir els vincles sagrats.
La música al final, per reblar un clau, com a tantes cultures arreu del món (des del Shinto actual als misteris òrfics). Tot aquest cúmul de coneixements s’adquiria lentament, donava serenitat a la vida, sentit a l’esforç, valor al sacrifici. El nostre problema modern, i occidental, estriba en comprendre la dimensió del sagrat. El meu profe de llatí, sempre ens ho recordava respecte als antics romans,i ningú a classe el comprenia.
Text3. CICLES religió i ciència: ànima i mort
Per orientar-nos ja ho diu la paruala “orient”: aprenem d’orient. Des del mites podem entendre les coses. Mites i llegendes. JA l’escriptor anglès Chesterton assenyalava que dins de les llegendes l’envolcall podia ser superflu però deixava veure l’essencial.
La religió ens ajuda a viure, i a morir, la ciència a comprendre.
A. l’anima i la mort.
Pensant en el que ha dit el Xavier Dueñas, m’ha fet pensar en que tenim un concepte, el d’ànima -que com el de la “mort humana”- és un veritable universal. Els morts sempre han tingut una presencia ambigua amb els vius.
Del cos ex–ànime ha fugit la part espiritual, cap el fons de la terra, aigües soterrànies, etc. Identica opinió que tenien els clàssics grecs i llatins. Com era això a la Xina? segueixo “La
muerte y su imaginario –cap. VIII” de J.L. De leon Azcárate.
De les inscripcions més antigues a la xina Shan, als ossos, tenim el caràcter “kuei” que denota el sentit d’ “ànima” i no es troba el de “te” (=virtud). Ja em llegit a bastament el culte als
avantpassats, que no tenia en un principi signe de divinitat. Més tard arribaren els canvis agrícoles dels Xhou on el Govern es legitima amb la doctrina del mandat del cel (T’ien), encara una mica còsmica i apareixen dos aspectes de l’ànima: terrenal i celestial (p’o i hun): Poc a poc tendeix a créixer un humanisme moral i virtuós i on cadascú té un destí que dependrà de les seues accions.
Aquí podem situar el comentari del company Toni Albalat La mort xinesa és una unió amb la llarga cadena dels avantpassats.
I, per tant, la divinitat és una mena de genealogia que connecta directament els vius amb els morts i, exigeix, dels vius, la virtut en el seu comportament. No se segueix el mandat del cel per a aconseguir la vida eterna, sinó que se segueix perquè la mort,
com a fet inevitable i part de l'ordre de la cosmovisió, permet
entrar a formar part de la nissaga d'avantpassats morts amb honor
i dignitat.
Cap el segle VI a. C. sorgeix el dualisme: Yin-Yang (activitat i creació) van ajuntar-se amb l’ànima que mentre vivia tenia dos aspectes p’o i hun i tras la mort eren kwei i shen. El panorama postmortem es complicava: del cadàver el hun celestial quedava prop de la tableta memorial i sense ofrenes es trobava com orfe (esdevenia hu-kun) i podia induir a complicar la vida als vivents per negligència dels familiars.
Però el kwei material havia que podia tornar-se en negatiu (el vengaiu li-kwei). L’anima dels governants i virtuosos (jen) podia ajudar als descencents fins a dos o quatre generacions, i en els homes vulgars (min)
El budisme després va portar l’idea de l’infern i els demonis, els esperits que sorgien per les pròpies faltes (pretas) i els esperits famolencs que habitaven els inferns (e-kwei). Amb aquests temors també arribaren formes de consol.
Per animar aqusta aportació recorde una dita de John Norris (1687):
“Quan, després d’alguns retards, d’algunas agonial’ànima està dreta tremolant sobre el cantell de la vidaamb quina terrible curiositat es llança a la vasta mar de l’eternitat.”
B. La ciència i el cosmos.
Des del món científic recorde un llibre curiós, minoritari, de F. Capra, “The Tao of Physics”, (1975), on indicava que tot allò que no se sap podria entrar a mirar-se dins d’uns paramètres més amplis, allà on l’occident es troba amb l’orient.
Dels mateixos principis del buit en la matèria, l’expressió de l’ou còsmic, la relativitat en física einsteniana, etc. Posteriorment vaig llegir “The Dancing Wu Li masters” de G. Zukav (’79), que em cridà molt l’atenció. La màteria física està plena de res.
Ls silvia pèrez apuntava ja a les explicacions del big-bang que podien resseguir també texts de la india. Jo treballe a l’ensenyament, i sé que això d’aprendre vol dir “transmetre”. Per
donar una perspectiva, recordem l’humanisme del XVI que volia ser universal, les facultats d’humanitats angleses que van crear l’hinduisme com a cos establert d’estudis. Per cert, mirava la darrera setmana per satèl·lit un canal Hindú, Maharishi, que emet en anglès algunes hores, un llarg programa on fil per randa parlavan de la física actual, quarks, leptons, etc i ho exemplificava amb els versicles del Rig-Veda, -la més antiga literatura hindú!
text 4. wilson. política i temps
El text m'ha resultat bastant filòsofic, i dificil d'entendre en certs aspectes, la qüestió del temps és molt elusiva a les paraules i com va dir Kant "not related to shape or place".
PEr entendre el concepte de temps, la fletxa imparable del temps i l'evidencia cíclica de l'any solar, al mateix món occidental sempla més complicada que les primeres tres pàgines. Si afegim que no coneixem tant bé el context oriental ens trobem ben bé a les fosques. Intentaré donar dos apunts breus.
A. Des de dintre de l’espai mental japones.
Wilson se n'adona que aquest ha estat el tema en questió.L'explicació rau possiblement en com les influencies exernes es van acumular al passat sagrat dels kami locals. Aixi mentre que el taoisme no va arrelar ni quan més viu era a la Xina (en el priemr mil·leni), el buddhisme va anar prenent cos i modulant-se amb el pensament local.
Recordem que el taoisme va ser responsable de col·locar les guerrers després dels lletrats a la xina, no pas al japó! I que els buddhistes van aconseguir mostrar el final de la vida com un altre món, Detalls que als ulls de la mentalitat religiosa local van anar filtrant-se a poc a poc. El shogunat, les arrels pròpies zen que aportaven idees taoistes vn anar prenent cos en el món personal.
Bàsicament en paraules de l’estudiós dels mites Campbell “la frescor del seus mites” ha donat força a veure una força interna. La vida continua, un universal així llegim que “temporal duration never catches the kami”.
La concepció històrica del temps al Japó que hem llegit al text de Wilson mostra clarament que el temps avança. El concepte de “matsurigoto” com a “ceremonial aaffairs” mostra la doble perspectiva religioso-pol´titica del concepte de temps històrica-mític emprat pel poder central.
Malgrat els pensaments ciclics al món oriental la perspectiva de donar un concepte històric al temps al Japó es decanta per una succesió d'unitats temporals .. ad eternum.
El fer un estat nació modern a l’estil occidental –moment on es diu la frase. “la història com,ença avui” és una mostra del camí comú en l’est i l’oest.
B. Aspectes de dependència històrica.
El gran canvi ha estat l'època de contacte a l'occident. Els Americans arriben als ports japonesos amb un vaixell de guerra metal·lic i simplement obren pas a una crisi cataclísmica que fa que s'adonen que la restauració Meiji vol salvar els plats trencats. Semblant a allò de Lampedussa: canviar-ho tot perquè tot sigui igual.
Que havia de ser igual? El destí diví de l'emperador que havia aparegut en texts al segle VIII i evocaven un principi creador diví de la seua gent.
Ja han estat explicats al debat, només adjuntar un èmfasi: la intenció era clarament política i permetia apuntalar l'emergent estat japonés d'un passat proto-històric.Com sempre.
Per donar exemples més nostres -occidentals- seria allò de "tot és un esperant als bàrbars":
La més antiga és la de l'arca de l'aliança d'Abraham on Déu acompanyarà "forever" al poble escollit: - i permeteu-me la nota del darrer telenaoticies: encara ara mateix tenen dret a l'espai d'aleshores!-);
Després, el context de Plató que assisteix a la fí del període clàssic grac, la mort democràrtica del seu méstre, que tot ha d'anar a creure en un món altre "de les idees pures"... .
Tercer, el de sant Agustí a les provincies cristianes del nord d'africa quan arriben les primeres incursions germàniques al cor de l'imperi. L'arribada d'aqeustos a Hipona li fa plantejar aquesta perpectiva de Temps cap el futur ("soteriologica" en diu l'article) la vinguda del redemptor, la ciutat de Déu al final dels temps. En temps recents, el mateix pensament ha arribat per la darreera tradcició occidental que s'ha implantat al món xinès: el comunisme. "fins la llluita FINAL" es canta a la internacional.
Quarta, el mateix exemple de Vico, pensador napolità que defensava un Dret Comú Europeu en llatí (que era un cos legal hereu del Dret Romà) a l'epòca on la il·lustració francesa inventava allò del "llatí llengua morta" . La seua autobiografia resulta un prodigi de vida com a pensament!
A l'article tenim l’exemple del monjo buddhista Jien (al s. XII) que veu que el temps de les cent regnats s’acosta. Que també hi ha altres factors que cal tenir en compte. D’ordre polític és clar. En temps de Crisi, Maquiavel escriu també el princep.
No comments:
Post a Comment