resum debat i articles.
Història I –pac1
0.- Introducció.
Per començar es pot dir que les preguntes del debat eren molt concretes I les respostes s’han anat dispersant de tal manera que ja no les podem encabir en les preguntes inicials -com en tot debat obert. Ara és l’hora de cloure i recollir els fils tan dispersos amb tantes noves preguntes i tan poques certeses!
Destaque el tres temes en què em centraré: en primer lloc el de la mitologia, que ha donat per molts cabassos de bona lectura. En segon lloc la tasca més àrdua, tractar amb dos conceptes d’una mateixa matèria tan inaprehensible (tempus fugit): el concepte de cicle oposat a linial. Els articles m'han resultat bastant filòsofics, i dificil d'entendre en certs aspectes, la qüestió del temps és molt elusiva a les paraules. Per entendre el concepte de temps, la fletxa imparable del temps i l'evidencia cíclica de l'any solar, al mateix món occidental sempla prou complicada i com va dir Kant "not related to shape or place". I finalment, el poquet suc -i reconcentrat- que ens ha dut a buscar les implicacions en el món del govern de les societats. Si afegim que no coneixem tant bé el context oriental ens trobem ben bé a les fosques. Miquel, ens hem marejat una miqueta aquestes tres setmanes i mitja de llarg debat.
Aquest text-article
s’estructura en les tres parts avançades en el paràgraf anterior, però
les contestarà en l’ordre invers per anar donant cos al que tant ha costat
d’arribar. En cada part aniré mencionant les parts sintetitzades dels companys
que més han donat joc al debat amb la incorporació de nous arguments.
1. Introducció
2.- El control del
temps. L’estructura d’un poder polític que traspua darrere.
2.1 El creació del temps com a
història a l’orient.
2.2. El contrapunt japonès-coreà (tibetà).
2.3. El moment contemporani.
3. El dos
conceptes: cíclic versus lineal
3.1. Cicle-cíclic-calendaris.
3.2- Variacions dins la concepció linial: La fletxa
del temps cap el final i un cas reixit: Japó.
4. Mitologia. un patrimoni de la humanitat
4.1. Mites: de la religió a la cultura.
4.2. Dels mites a la creació la religió a la cosmologia.
2.- El control del
temps. L’estructura d’un poder polític que traspua darrere.
El nostre problema modern, i occidental,
estriba en comprendre la dimensió dels fets, o les seues interpretacions. Com prendre que tenim un
espai sagrat, i un joc polític al davant d’aquest espai.
El temps sagrat és ciclic -i ara a la Pasqua
en la Passió de Crist ho tornem a trobar. Cíclic i anual. El governant ha de
saber com indicar al poble el moment del dia més curt a l’any: govern del
temps, govern de la res publica. Tots els antics han començat per una
base agrícola i el cicle solar anual és el més important. La mesura del temps
organitzava una clara estructura cap avall.
A la Xina l’astronomia ha arribat de
Mesopotamia, sembla, com assenyala Joseph Campbell a Las Máscaras de Dios. Un
poderòs exemple d’això l’ha trobat en com es va estendre el concepte de 60
(sars) a tota una expansió cultural. Així l’espai del compas té 360 graus pel cercle,
les hores 60 minuts. Un any = 360 dies més uns dies d’ajust. Concebem l’espai
com a temps i el temps com a espai per fer coses. L’astrologia repeteix correspondències de
l’orient mitjà. El pes dels cicles sobre l’astrologia, i els endevinadors
origen de l’escriptura, ha anat unida al poder civilitzador a l’orient. Però
aleshors encaran no eren xinesos. El darrer mil·leni abans de crist passen
moltes coses. Davant dels períodes de canvis, interessa al govern la relació de
control. Algú tornarà a prendre les regnes del govern. A les fonts es diu que es passa del matriarcat al patriarcat (Shang?).
Després que arriba el homes des d’occident amb carros (Zhou?). Quan passen uns
quatre segles esdevenen civilització amb gran força expansiva: els xinesos del
segle III a.C..
2.1 El creació del temps com a
història a l’orient.
Els elements mitològics i religiosos si que van ser aprofitats pels
governants xinesos. A la bondat dels Xia, podem afegir el Shangdi
utilitzat pels Shang i el Tian incorporat pels Zhou. S’inicia un període
de guerres. El moment del canvi. A les poesies més antigues
conservades del Llibre de les Odes apareix els canvis que sobrevindran després
d’un eclipse d’agost del 776 a. E.C. L’esplendor dels Zhou anirà esvaint-se
“com estava anunciat al cel”. En l’època post-confuci, tres segles més tard,
aquest procés ja ha quedat elaborat pels companys –recordo la contribució del
David Campos on queda clarament mostrada la mentalitat confuciana de l’estat:
aboga pel ordre-caos-ordre de la nova dinastia (com el cas del nou temple dels
Ming dos mil anuys després així ho mostra a Beijing). Aquest és un paper clar
de la religió que ha de donar estabilitat. Manar prové del Mandat del Cel. Cal
complir perfectament el ritual de culte als déus, i això és difícil. Però
encara queda a la mida humana, dins un aprenentatge de les coses ben fetes,
artificial i cultural.
En l’època de Confuci <1>, trobem una
transmissió oral, els texts eren pocs, valuosos, però difícils de conservar.
Calia tornar a copiar-los sobre un material perible, bambú. En un món entre
guerres, la destrucció sembla més forta que la conservació. El mestre busca un
món petit i perfecte, el troba en les antigues dinastíes mítiques, exemple que
no es podia contradir.
El destí quedava a mans del "jen":
senyor, el noble, el guerrer, el duc, l’emperador. Només a aquests se’ls obria
un món nou, que entroncava amb el món harmoniós del passat. S’arribava per
etapes, l’estudi presuposava entrar en el món de l’escriptura, de la tradició
on poca població hi tenia accès. El ritual és més important. Cal respectar
l’harmonia entre el cel, la terra i l’home. El pragmatisme xinès entenia que
l’expressió del sagrat es podia codificar com a conducta col·lectiva: les
persones adequades, les oracions justes, els objectes valuosos en la celebració
permetien complir els vincles sagrats.
Escriure la història comença a tenir un valor
afegit. Poses ordre. Els mites de la creació es recullen cap el segle III aC. Marc Farssac ens mostra clarament com control afecta a
l’espai tant com al temps. Les 41 trerritorialitats del Shang Yan, les 36
provincies del primer emperador va ser el més clar exemple.
El Marc Cortes en canvi apunta que si comparem orient i occident,la
sinizació dels barbars va afegida a plantejar la superació de problemes d’ordre
social en un cos legista, funionariat de l’estat. En canvi, la integració dels
barbars a occident va fer-se dins un espai més preocupat per una fi religiosa,
segle VI salvar Roma i el futur esperançat, que va trigar 7 segles a traure una
mica de llum (veg. els problemes del calendari).
2.2. El contrapunt japonès-coreà (tibetà).
Les històries japonesa i coreana són més útils: només parlen de la creació dels seus respectius països. La seva redacció obeix a finalitats polítiques, ja que en elles apareix la genealogia divina que dóna pas a la creació del país i per tant els gobernants són descendents de les divinitats creadores i això fa que la legitimitat de la dinastia sigui de caire diví. Així doncs el govern adquireix més força i és més repectat. El mite japonès està situat a l’inici del segle VIII i formaria part de dues compilacions de caire històric, quan fa quatre segles que el Japó ha sortit de la prehistòria. D’aeust moment trobem un recrear el passat, rescatar el que hi ha de shinto al bagul. Exercir el poder i després trobar la justificació. S’explica els origens mítics del país fins la data en la quals es van escriure aquestes compilacions. El primer recull s’anomenava Kojiki i va ser escrit el 712 en japonès literari, el qual era molt semblant al xinès clàssic. El segon recull s’anomenava Nihon shoki i va ser escrit el 720 en xinès clàssic. i posen la creació cap el 2200 a.C. per superar les pretencions de tenir algun avanpassat xinès! el buddhisme va anar prenent cos i modulant-se amb el pensament local.
El mite coreà es va escriure vers el segle XI, forma part d’un llibre
anomenat Samguk Yusa i és una recopilació de anècdotes, mites, fets històrics i
llegendes procedents dels Tres Regnes (57 aC-668dC). Aquí la identificació es
fa contra els xinesos. El mite va adreçat als seus propis senyors en un món
molt espelndoròs del món cultural dels Song del Nord. També ellls s’hi volen
afegir, perquè no (així Virgili va crear Eneas per recrear l’origen de Roma).
2.3. El moment contemporani.
D’acord amb l’exposat pel J. Manuel Barberà
del Japó tenim l'article
de Wilson, on llegim l’exemple del monjo buddhista Jien (al s. XII) que veu que
el temps de les cent regnats s’acosta. Que també hi ha altres factors que cal
tenir en compte. D’ordre polític és clar. I tot suma: la influència confuciana, els cícles
budistes, el poder efectiu del senyor feudal. El shogunat, les arrels pròpies
zen que aportaven idees taoistes vn anar prenent cos en el món personal
<2>.
Bàsicament en paraules de l’estudiós dels mites Campbell “la frescor del seus mites” ha donat força a veure una força interna. La vida continua, un universal així llegim que “temporal duration never catches the kami”. La concepció històrica del temps al Japó que hem llegit al text de Wilson mostra clarament que el temps avança. El concepte de “matsurigoto” com a “ceremonial affairs” mostra la doble perspectiva religioso-pol´titica del concepte de temps històrica-mític emprat pel poder central.
Malgrat els pensaments cíclics al món oriental la perspectiva de donar un concepte històric al temps al Japó es decanta per una succesió d'unitats temporals ... ad aeternum. El fer un estat nació modern a l’estil occidental –moment on es diu la frase. “la història comença avui” és una mostra del camí comú en l’est i l’oest.
3. El dos
conceptes: cíclic versus lineal
3.1. Cicle-cíclic-calendaris.
Comencem per allò essencial. L’Enric Corbero ja ho assenyalava: tot és
cíclic. Ente`s això podem anar endavant. Tot és un anar al punt de retorn.
D’una banda la dimensió màgica també: el que era la creació esdevindrà
sacrifici. El cicle ha generat el retrorn al punt inicial, el cercle, el pas
dels astres pel firmament.
El grans datadors de cronologies han vingut del món oriental ben
representat per l’índia (vessant hinduista i descendents: el budisme, Taoisme).
En aquests casos anem a nombres llarguíssims que J. Campbell rastreja en una
xifra precisa iconvincent i evident: 4250 anys present en llocs molt allunyats!
Per tornar al món nostre direm just això: “la Xina és un món”. El primer
llibre allà, el Yi Ching ja ho reflexa clarament: 64 combinacions. Allà també
està el Dao (l’Esther Espinar ho ha deixat ben clar) que és la gran mare, que
mai va néixer: retorn és el moviment del Dao (XL); tot acaba en el Dao (XXXII);
encara qeu res crea tot neix d’ell (XXXIII)”. Si a més tenim elsprincipis
confucians, tan pràctics, que la vida i la mort s’uneixen, i seguim formant la
cadena dels avantpassats, tot forma part del gran cicle.
Els cicles Buddistes no arrelen perquè la seus filosofia es divideix en
dos grans tradicions (vehicles) cap el nord i l’est. En el primer cas no
s’accepta un únic Buddha i en cap cas va desplaçar les antigues religions (com
va ferel Cristianisme amb el paganisme a Europa). D’altres conceptes –fins i
tot el Jsep M. García ha aportat allò de hèlix, fractals, etc.- relacionats, no
en parlarem.
L’astronomia va mesurar el temps. Per exemple els antics al racó Britànic
(Newgrange o Stonehenge) també, mesuraven l’any i … i el cel amb cicles de 19
anys (Venus). Uns grans espais megalítics que indica que hi
havia un estudi del cel en l’èoca pre-històrica que comença cap el 3.000 abans
de Crist a arribar a Mesopotamia-alt d’Egipte.
També a l’orient el interessos eren els mateixos. D’un grup molt
restringit, estudiòs anem cap a una casta sacerdotal -que shaman d’origen o no-
va crear un món xinès. L’Oriol Gigh ens indica que la referència més essencial:
la natura. Ella ha estat la base de la governació del país: el cicle de
l’aigua, de la inundació de la producció d’aliments (mites del gran Yü) i
explica com les dinasties passen i el poble treballa i pateix períodes de
privacitat. La història de la Xina. El German Diaz ha mostrat la contraposició
entre totes dues concepcions. Les eres del calendari sexagesimal –no milloraré
l’excel·lent resum del text de Sato del Marc Farssac- amb el pes dels noms de
l’escriptura xinesa han conformat un espai mental comú a l’orient. Matilde
Eroles de manera minuciosa ens parla de l’anys xinès com ha canviat entre
l’antic dels Zhou occidentals a la implantació del Gregorià al 1911.
També a occident va passar d’una època de mida temporal bassada en les
olimpiades (món helènic) cap a Roma (Va.C.-V d.C.) fins que lentament comença a
sorgir l’església que cerca una unitat l’any de crist com ha destacat l’Albert
Aguirre i que comença guanyar pes
fa uns mil i poc anys –poca febre mil·lenarista a l’any 999, sorry!
3.2- Variacions dins la concepció linial: La fletxa
del temps cap el final i un cas reixit: Japó.
És evident que el temps avança i no es
repeteix. Però també podem posar l’èmfasi en el final
("soteriologica" en diu l'article de Wilson). Per donar
exemples més nostres -occidentals- seria allò de "tot és un esperant als
bàrbars": La més antiga és la de l'arca de l'aliança a Moisés on Yahveh
acompanyarà "forever" al poble escollit. Després, el context de Plató
que assisteix a la fí del període clàssic grec, la mort democràtica del seu
méstre, que ha d'anar a creure en un món altre "de les idees pures".
Tercer, el de sant Agustí a les provincies cristianes del nord d'africa quan
arriben les primeres incursions germàniques al cor de l'imperi. L'arribada
d'aquestos a Hipona li fa plantejar aquesta perpectiva de Temps cap el futur -
la vinguda del redemptor, la ciutat de Déu al final dels temps. En temps
recents, el comunisme on sentim "fins la llluita FINAL" que es canta a la internacional – que per cert és la darrera
tradició occidental que s'ha implantat al món xinès.
Sobre el Japó, molt ben exposat per David Campos se’ns mostra la
diferència de pensament, i filosofia, entre intuitiva i racional. Les
aportacions successives sobre la base Shinto ha donat una gran pauta perosnal al temps i la seua seqüenciàció.
El gran canvi al Japó ha estat l'època de contacte a l'occident. Els Americans arriben als ports japonesos amb un vaixell de guerra metal·lic (1853) i simplement obren pas a una crisi cataclísmica que fa que s'adonen que la restauració Meiji vol salvar els plats trencats -semblant a allò de Lampedussa: “canviar-ho tot perquè tot sigui igual.” Que havia de ser igual? El destí diví de l'emperador que havia aparegut en texts al segle VIII i evocaven un principi creador diví de la seua gent. Els detalls ja han estat explicats al debat, només adjuntar un èmfasi: la intenció era clarament política i permetia apuntalar l'emergent estat japonés d'un passat proto-històric.Com sempre.
4. Mitologia. un patrimoni de la humanitat
4.1. Mites: de la religió a la cultura.
La religió ens ajuda a viure, i a morir, les ciències a comprendre. Pensant en el que ha dit el Xavier Dueñas, m’ha fet pensar en que tenim un concepte, el d’ànima -que com el de la “mort humana”- és un veritable universal. Els morts sempre han tingut una presencia ambigua amb els vius.
La mitologia esta estretament emparentada amb la religió. A la Xina se segueix el mandat del cel perquè la mort, com a fet inevitable i part de l'ordre de la cosmovisió, permet entrar a formar part de la nissaga d'avantpassats morts amb honor i dignitat. Sense defugir que els mites s'insereixen en un context concret, i en el seu inici forma part de les funcions socials de la religió, veiem per tot arreu que la transmissió d'aquests mites de la creació ocorreix en diversos moments històrics. La creació sempre ha interessat a la humanitat. Prova la tenim en els mites que ens han arribat. Però no hem de perdre la perspectiva del valor del mite. Seguint a Eliade, el mite s’incorpora a la cultura com a text, quan ja ha perdut el valor sacre, i ens costa molt tornar a entendre que volia dir el món sagrat <4>.
Parlant del món grec observa com el “logos” guanya al
“mythos”. El que s’ha perdut el volem reconstruir, el que ens ha perdurat ha
estat una obra d’art, element de civilització, quan ja l’artifici de l’obra literaria ha guanyat la ma a la
creença que transmetia i on les formes han estat retocades pels racionalistes
del període classic i posterior.
En un ambient religiòs cal valorar -com apunta Mircea Eliade- que cada sacrifici servia per recrear la creació inicial.
4.2. Dels mites a la creació la religió a la cosmologia.
Mirant-nos els textos aquests funcionen correlativament. Ja hem dit com dels priemrs texts confucians, els taoistes van un pas enrera, que cal llegir aquí com de gegant, anant als principis mistèrics de l'univers, l'ou primordial, la mare deesa.
Els mateixos contactes amb l'hinduisme i budisme porta a conèixer cap el segle I un món ben diferent al de l'imperi del centre, amb mil inferns i un món cíclic de mil·lenis (el petit només 4.250 anys). A l'altre extrem trobem encara les costums orals dels pobles siberians –origen shamànic encara viu- que també presenten la creació de moltes maneres però en allò bàsic reconeixent l'esquinçament d'un ser mitològic que va crear el cel i la terra.
Mutatis mutandis va ocòrrer el mateix a la Xina:
Confuci rellegint i “re-formatejant” els mites <5> ens diu que
l’Emperador groc “havia enviat els seus homes en les quatre direccions
cardinals” allà on el text mític deia “tenia quatre cares”, o “la seua
descendència va perdurar 300 anys” on deia “va viure tres-cents anys” –massa increïble per un esperit
il·lustrat.
La creació del món està molt present en moltes cultures. En
la Xinesa sobta la poca presència. El gegant Pan Gu que l’Oscar Puiggros ha
recreat la creació en sis punts –com els sis dies del Gènesi; del Japó em quedo
amb la preciosa contribució del Xavier Dueñas on només li ha faltat afegir la
intervenció d’Amaterasu pels tres tresors sagrats (sanshu no jingi) una espasa,
un mirall i una joia. No m’estendre ara, ja hem llegit a bastament.
El meu mite favorit després de llegir els mites de creació
ha resultat aquest Tibetà -jo n’he trobat també un de siberià. Va ser contat a
un viatger anglès a les primeries del s. XIX perun pagès al Tibet on li deia
que un lama així contava la creació de l’home:
Al principi a la Terra només havia un home que vivia en una mena
de paradis, sense preocupacions (el te creixia a les muntanyes i el ramat no
havia de patir per feres). Aqeust home va tenir tres fills que van viure molts
anys amb ell menjant fruits i llet. Quan passats un gran grapat d’anys el vell
va morit els tres fills no van estar d’acord en com procedir amb el seu cos
mort. Si enterrrament, cremació o deixar-lo als animals dels pics de les
muntanyes. Així que van esquinçar-lo i el més gran es va portar el cap i
braços, i van descendir d’ell els xinesos, que són molt destres i hàbils en la
industria i en les arts; el del mig es va dur el pit, i va engendrar els
Tibetans que ténen coratge i no tenen por a la mort; i el petit es va endur la
par inferior i dell provenen els Tartars que son dòcils i simples i no saben
mantenir-se sobre la sella d’un cavall. <6>
Fonts i notes:
Beane, W. Doty, W. ed. Myths, rites,
symbols –a Mircea Eliade Reader 1971
Campbell,
J. Las máscaras de Dios –vol 2 Alianza ed. 1991 [1962]
Mackenzie, Donald China and Japan. Myths and legends
1929
Mircea Eliade (cif. Myths, rites, symbols -1971)
Zehou, Li The
Path of Beauty: A Study of Chinese Aesthetics (Oxford in Asia Paperbacks) ,
1995
[1981]
<nota 1> Recordem que Confuci
escriu en un context de crisi com hem dit, no era un “esperar als bàrbars”
d’altres llocs i temps, eren les guerres intestines (de les primaveres i
tardors). El seu ideal vol salvar
la civilització de l’hecatomb. No podia ni somiar que avui la Xina és diu
“confuciana”!
<nota
2>, recordem que el taoisme va ser responsable de col·locar les guerrers
després dels lletrats a la xina, no pas al japó! I que els buddhistes van
aconseguir mostrar el final de la vida com un altre món, Detalls que als ulls
de la mentalitat religiosa local van anar filtrant-se a poc a poc.
<nota 3> Per exemple Fustel
de Coulanges ens alerta que pels lectors moderns (assaig escrit al 1865) el
problema d’entendre aquell món era no percebre els valors del sagrat –la flama
que presidia la casa romana, la preparació dels terrenys per usos humans, etc).
La Cité Antique:
Étude sur le culte, le droit, les institutions de la Grèce i de Roma, 1875
<nota
4> Myths, rites, symbols –a Mircea Eliade Reader, cap. 9
<nota 5> Zehou, Li, cap. 4
<nota 6> Mackenzie, D. cap. 8
