3.1. La llengua com a instrument modern a la Xina (1863-1928).
La societat necessita comunicar-se. I s’adequa a nous temps. La transformació a la Xina va méslenta i creiem que hi ha quatre etapes en tot procés d’extensió d’una varietat nova sobre un territori. Primer expansió politica sobre aquest, després imposició/selecció com a norma escrita d’una varietat lingüística sobre les altres varietats, convertir-la en mitjà vehicular cada cop més ampli i fer que els parlants de les altres llengües esdevinguen bilingües (continua amb pèrdua de la L1 i nativització de la L estàndard). Farem una ullada al moment de canvi.
El món xinès s’expressava en una llengua que havia canviat poc en molts anys. No cal dir que el simbol més gran de la unitat xinesa la tenim en l’escriptura. La més llarga tradició textual de la humanitat no es pot deixar de banda. Potser la qualitat més xinesa siga la de lleialtat (zhong) escrit amb “cor” i a sobre “centre”. Tothom ha remarcat que sense l’escriptura sinografa la Xina seria una altra cosa. No poden deixar anar una tradició milenària. No oblidem que en tots els llocs les paraules conformen la cultura (i viceversa).
Els antics caràcters es classificaven com a wen, i l’estil literari wenyan; i cultura es diu wénhuà mostrant el respecte per la tradició. La llengua xinesa obté l’apelatiu col·loquial de zhong wén<1>.
El darrer terç del segle XIX el dialecte parlat de Beijing arriba a imposar-se com a varietat “oficial (guanhua). La forma escrita s’associa amb el baihua (blanc = clar) vernacular (que existia des de feia mil anys i mantenia una frescor i vitalitat) desplaçant al wenyan.
Un dels primers diaris que es van decantar per una llengua més parlada va ser Ye/t-i pai-hua pao (Notícies parafrasejades en vernacle), aportant llum sobre que deia la premsa estrangera, i adreçant-se a la seva audiència que la delimitava aixi:
to the general public in a more easily comprehensible form and to 'paraphrase various useful books, newspapers, and journals into vernacular with the expectation that they may prove beneficial to read' (A Ying, Wan-Ch'ing wen-i pao-i'an shu-lueh, 64).
Amb aquests intents la pujada de prestigi del Bai-hua va permetre que hi hagues una petita opció de guanyar terreny al wen-yan i va anar extenent-se a d'altres àmbits (escola, industria, ciència) amb dificultat i calguè esperar a la caiguda de la dinastia.
La reforma del 1911, a quanta gent va arribar? La població era tan il.letrada com en altres contrades del món. Qui podia llegir el baihua , molt més popular, eren només un petit percentatge. El crit de reforma era “Democràcia i Cultura”. Ben clar! La inversió actual arriba just al 2.0%, però amb pocs universitaris. Si sabem que el 1905 s’acaben els keju, examens imperials, però el wenyan perdura dos dècadas més a les universitats. La nova generació ja no necessita més que saber baihua, única llengua a l’escola (pels que anaven, 15%). Les revistes creixen a tot arreu.
El llenguatge clàssic tendia a mantenir-se en clixés conservadors que anava cap a la repetició i la rima. Els modernitzador buscaven un model més prop de l’oral que ja existia en una gran quantitat de texts, incloses les clàssiques dels Ming i Qing
El problema va ser definir quin tipus d’escrit presentava més consistència i claredat. La manca d’un poder unificat entre els 20 i els 50 va fer que no es pogues implementar un model amb autoritat.
Recordem, i encara està per fer, la frase de “un estat, un poble, una llengua” amb que va néixer l’esperit de la reforma política en els 1920’s, pròpia d’un esperit nacionalista. Malgrat la necessitat de canvis aquests eren molt lents i difícils d’imposar:
Thus in 1918 and 1919, when the upsurge of Chinese nationalism known as the May Fourth Movement added further stimulus to demands for reform, the renewal of debate revealed cleavages between those who wanted no change in the written language, those who sought to write the vernacular with ideographs, those who hoped to write the vernacular with a phonetic script, and those who despaired of Chinese to the extent that they thought it would have to be replaced by Esperanto. <3>
3.2. L'adaptació a la modernitat. (conceptes and tecnologia)
Aprendre idiomes estrangers van servir per dues necessitats bàsiques, comerç i diplomàcia. Per donar dues dades, els Yuan havien tingut unes tropes eslaves a Pekin i a la primera meitat del segle XVIII els Jesuites havien tractat amb Moscú amb el llatí com a intermediari.
La dinastia mirava aquests interprests amb certa displicència fins que després de la guerra de l opi, els literati van percebre que calia enfortir-se (self-strengtheneuing) aprenent les llengües dels bàrbars. La seva tecnologia era superior i amb el domini de la llengua arribaria la tècnica de contrarestar . Amb l'eslògan "saber xinès pels principis fonamentals, savber occcidnetal per les aplicacions pràctiques" com a directriu de palau es va instaurar el Tong Wen Guan (通文館 Escola d'interprets -Escola d’aprenentatge combinat) la seva signifcació "was not its foreign language curriculum per se, but the function language training served in the foreign affairs office to which the school was attached" (Ross, p.241). <3>
Precisament via els enclaus comercials arrriva la medicina i la ciència amb notables personatges bilingües. Les primeres obres científiques es fan al costat de missioners i homes dels ports on s’entra en contacte amb els anglesos.
A partir d'institucionalitzar el Tongwen Guan /(1863) es crea una necessitat de disposar de traduccions, on trobem les escoles dels arsenals. Posarem els exemples de com es va treballar per tenir accès a les novetats de la química Europa. Podem dir que l'estat té recursos per acostar-se al saber occidental i els fa servir. Cal tenir fundicions i armament per l'armada.
Amb un bureau es començava a planificar la nova ciència i tecnologia. Comentarem com van ser els principis de la Quimica. Amb poc temps està ja traduïda (amb una década de diferència)
- Orig. David A.Wells. 1862. Principles and Applications of Chemistry . New York: Ivison, Phinney and Co.
- Orig. Faustino Malaguti. 1858–1860. Leçons élémentaires de chimie .2 vols. 2nd edition. Paris: Dezobry, E. Magdeleine.
- a) Gewu rumen (Introduction to the sciences, 1868) /
- b) Huaxue chujie (First steps in chemistry, 1870), i
- c) Huaxue zhinan (A guide to chemistry, 1873).
“first decanonizing the classical canon” that literati began to distance themselves from traditional views of natural sciences and the relation of gezhixue and modern science took on a new character, which was then ascertained by the emerging new intellectuals by using the new term kexue. <4>
Més tard tenim un nom cabdal, Ya Fun (1853–1921) que va treballar estudiar a Anglaterra i
als arsenals va jugar un paper fonamental en les ciències. Així pels noms de la Química aprofita les darreres versions <5>.
Ya Fun treballa en l’administració imperial per una estandardització de la terminologia. La Universitat nacional el fa director de la recentment creada, el 1902, el Oficina de compilació i traducció de llibres (Bianyi shuju) , on treballa dos anys. Uns sis anys més tard els ministeri d’Educació (Xuebu) el fa cap del servei de Revisió de terminologia (Shending mingciguan zongzuan) on treballa tres anys.
Per comentar succintament com va ser afectada la comunicació pel canvi tecnològic de finals del segle XIX hem triat el telègraf, utilitzat en Xina el 1880 <6>.
De les ciències socials els canvis van ser més tardans, i no les tractarem (veg. Japó). Aquí a més l'incipient nacionalisme xinès va apareixer per superar la dinastia i va haver d’acceptar noves nocions europees, llengua, raça, nació, proletariat, per dir-ne quatre. També, els conceptes moderns occidentals de ‘democràcia’, societat civil’ o ‘ciutadà’ (potser la noció de ‘individualista’ sigui molt moderna a la Xina i va ser calcada del japonès, però a Anglaterra no passa de la primera part del segle XIX) semblen allunyats del planeta Xinès, i l’economia “socialista amb característiques xineses” sembla que esta llesta per un país que ha connectat amb el present, després d’un llarg període (150 anys) d’osmosi per digerir el que li venia al pas.
Song Shu (1862-1910) havia conegut els canvis que havia fet el Japó de primera ma però era conscient de la diversitat de llengües parlades al Sud-est del país:
Now, we should emulate Japan and issue orders for education. Orders should be given that all boys and girls between the ages of six and thirteen should enter school (…) Textbooks would give consideration to the merits of foreign nations while readers would exclusively use Chinese characters. (Note: According to the laws governing Japanese schools today, instruction is given first in kana and only later in sinographs.) <7>
3.4. La Literatura. La tasca dels traductors : Yan Fu i Lin Shu
La tasca dels traductors en aquests anys de canvi de segle abans del moviment de renovació de 1919 la podem presentar amb un parell de casos: Yan Fu (o Yen Fu -1854-1921) i Lin Shu (1852-1924). Tots dos van ser respectats per els renovadors de Maig del 1919.
El primer ens mostra les particularitats de la traducció i els segon el problema dels dos estils.
La situació social de finals dels Qing va portar a Yan Fu a concentrar-se en els estudis de les ciències socials que veia més congèneres amb els seus interessos, com comenta Wright <5>. Començant per T. H. Huxley va traduir Tianyanlun (On evolution) que va deixar una gran imprompta en els pensadors posteriors, com Liang Ch’i-Ch’ao o Mao, i perdonar un exemple al taduir el clàssic d’Adam Smith La riquesa de les nacions. En l’obra d’Herbert Spencer Qunxue yiyan (The Study of Sociology) un passage de les institucions de la societat es convertit en una descripticó de l’evolució amb ‘lluita per la supervivència, sel·lecció natural” allunyats de l’original <8>.
Lin Shu va ser un àvid lector que no va aprendre altres llengües. Va traduir 180 novel·les de llengües occidentals, francesas i anglesas majorment, la primera La dama de les Camelies de A. Dumas el 1898. En el prefaci a Tuna obra de Dickens, ens explica com treballava:
I have no foreign languages. I cannot pass for a translator without the aid of several gentlemen, who interpret the texts for me. They interpret, and I write down what they interpret. They stop, and I put down my pen. 6,000 words can be produced after a mere four hours' labour. <9>
3.5. Sota la llum d’allò que és nou: Nova Joventut i la universitat
La universitat de Pekin va ser el centre de la reforma literària que en un país com Xina implicava el canvi de la cultura escrita a partir del la mort del General Yuan (1916). Com a avantage els renovadors eran perfectament capaços d’escriure en clàssic i enelegant vernacle, mentre que els tradicionalistes tendiena escriure en clàssic, aconseguint poca atenció entre elpúblic que anva creixent any rera any.
Dos figures importants van ser Ts’ai Yuan-p’ei i Hu Shi. Ts’ai Yuan-p’ei va ser el rector de la universitat de Pekin el 1916. El ambient era conservador i mica en mica va obrir escletxes de renovació. Quan el 1917 se li va acusar al rector d’abandonar els clàssics a la uiversitat es va defensar elegantment així:
Hu Shi ha escrit un Esquema de la història de la filosofia xinesa en vernacle, però fisn i tot les cites les feia en clàssic. Segon, que era possible i fins i tot necessari fer servir el vernacle per explicar els clàssics si es volia fer-los accessibles als estuiants. Les novelles traduides al clàssic havien estat escrites en vernacle en les llengues occidentals. (Chow 1960:71)
Hu Shin havia estudiat des del 1910 en els EEUU. VA acabar els seus estudis en filosofia seta la direcció del prestigiós professor John Dewey el 1917 <10>.
VIII. Do not avoid popular expressions or popular forms of characters. This rule, perhaps the most well-known, ties in directly with Hu's belief that modern literature should be written in the vernacular, rather than in Classical Chinese. He believed that this practice had historical precedents, and led to greater understanding of important texts.
3.6. De les reformas va sortir el pin-yin: tres apunts. Igualment tenim un esforç va ser fet per mostrar la llengua amb lletres llatines, i es va dir romanization. L’expressió “llengua xinesa” es podia llegir d’aquestes maneres: 1. Wade-Giles Chūngkuó huà ; 2. Yale Jūnggwó hwà ; 3. National Romanization Jong-guo huah ; 4. Zhùyīn Fúhào …….. ; 5. Hànyǔ Pīnyīn Zhōngguó huà
D’aquesta època de finals del segle XIX daten els primers intents seriosos de convertir el xinès en un pinyin romanitzat <11>.
El primer xinès en proposar un sistema d’alfabetització per les llengües de Xina va ser Lu Zhuangzhang (1854-1928). Als 21 anys va anar a Singapur on va estudiar anglès, on quatre anys més tard va ajudar a un missioner a compilar un diccionari bilingüe. El seu Yimu liaoran chujie (First Steps in Being Able to Understand at a Glance), es va publicar a Amoy el 1892 i n’és una bona mostra de com podria ser.
L'any 1896 Shen Xue's (1871-1900), un estudiant de medicina preocupat per no poder expressar en xinès el que sí podia en anglès va escriure un assaig defensant l'avantatge de la grafia occidental segons conta Hayhoe. Va traduir una part i Liang Qichao li'l va publicar al seu diari, Temes d'actualitat. En ell exposava que una vida d'estudi als clàssics fa que són pocs els que tenen accès a l'educació. Després d'una estada per exili al Japó va imitar el silabari Kana creant un sistema sil·labic, el Guanhua zimu (Lletres del Mandarí) . El darrer any de la seva vida <12> va publicar el llibre Guanhua hesheng zimu (Lletres per combinar el so del Mandarí - 官話合聲字母).
En abril del 1913 s’acordaren fer 39 símbols que van ser nomenats Chu-yin Tzu-mu (Alfabet fonètic). El 1930 es va aprovar que no suplantarien els caracters i eren una mera manera d’aprendre la pronúncia de la llengua correcta.
Els sistemes de romanització havien de ser complementaris a l'escriptura dels caracters. Tenim el 1919 el Zhùyīn Zìmŭ (transcripció alfabètica) <13>. Per mostrar la dificultat de l’estudi de la Xina fins avui, que només fa una dècada que s’ha imposat el pin-yin, així per veure com el peculiar Wade-Giles sistema s’ha mostrat com el millor aportem la nota dels editors de THE CAMBRIDGE HISTORY OF CHINA, Volum 12, en el seu pròleg del 1983 (el subratllat es meu):
This system, known as pinyin, one hopes may bring uniformity into a formerly chaotic situation, in which the sinologists of each foreign power had devised their own national systems of romanization - English, French, German, Russian, etc. In the English-reading world the Wade-Giles romanization after the turn of the century gradually became accepted for scholarly work, despite its idiosyncrasies … [and] became by 1949 the most widely used system, enshrined in countless reference works, official documents, and the general literature of the field. [… ] Moreover, because of the foreign presence in China, the historical record is partly non-Chinese. It is for this reason that Wade-Giles is still the dominant system in some of the sources and in the research tools of the period covered in this volume - that we continue to use it here. The use of the new pinyin system in this volume would greatly complicate the work of researchers.
A la llengua parlada canvia entre el mandarí i el cantonès. Un personatge com Chian Kai-shek , ens pot mostar la dificultat de transcriure romanitzat la llengua escrita <14> .Va néixer com Chiang Chung-chen (sistema Wade), o Jyang Jung-jen (sistema Yale).
